Archive for junio, 2013

junio 18th, 2013

Manuel Martínez Calderón (1934-2001): ¿no podría darse por finalizado el duelo?

Tras la muerte del empresario catalán Manuel Martínez Calderón en 2001, tres personas anónimas amigas (“siempre seremos cuatro“) han pagado una verdadera fortuna en publicidad mortuaria. Por un lado, una esquela todos los meses para conmemorar el “día mensual” del óbito. Por otro, y dos veces al año -una para conmemorar el día natal y otra el de la defunción- esquelas de página entera (!). Sin duda, un hecho único en el mundo y todo un World Record Guiness. En estos momentos, la cifra invertida ronda los 150.000€ en esquelas mensuales (en el diario La Vanguardia) y 800.000€ en esquelas a página completa (en La Vanguardia y El Periódico). A punto están ya de llegar al millón de euros.

¿No podría darse por finalizado el duelo?. ¿Tiene algún sentido continuar 12 años más?. Si persisten en gastar tanto dinero, ¿no es hora de reinventar la acción y reorientarla?. No estoy diciendo que los “medios de comunicación” no merezcan recursos estratégicos. Pero los excesos siempre son malos. Además, sería una buena manera de hacer callar a los malpensados que ven en estas esquelas algo oscuro, pagos políticos entre empresas de ocio, editores de opinión pública y partidos políticos.

Algunas ideas para que los “tres” amigos anónimos reflexionen. No sólo los “medios de comunicación” sufren:

  • la investigación científica está muy necesitada de recursos.
  • el bienestar social sólo alcanza a un pequeño porcentaje de la población.
  • la cultura y la educación cuentan con muy pocos apoyos privados (y la administración pública no está por la labor).
  • el medio ambiente tiene más enemigos que amigos.
  • los jóvenes no encuentran apoyo económico en los mayores.
  • …………

Si Manuel Martínez Calderón levantara la cabeza estoy seguro que estaría de acuerdo conmigo.
El duelo puede darse por finalizado.

 

junio 2nd, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (i 5)

Jo afirmo i mantinc que, com esperit nacional, els caràcters d’Espanya i de Catalunya són totalment oposats. El d’ells és dominador, estàtic, soberg, altiu, absolutista, reaccionari, trist, autoritari [...] ¿que no veieu aquests inadaptats que fa trenta i fa cinquanta anys que són en aquesta terra generosa i no parlen encara un mot de la nostra llengua?. Rafael Campalans (1887-1933). Enginyer, polític i professor universitari català.

Hi ha ha moltes causes justes arreu del món per defensar, però Catalunya només ens té a nosaltres. Lluís Companys (1882-1940). 123è President de la Generalitat de Catalunya. El primer president de govern escollit democràticament arreu del món en ésser executat.

La Pàtria és la Terra i el Poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua, com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme. Pompeu Fabra (1868-1948). Filòleg català que es destacà com a establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

El veritable universalista no és el qui vol fer de la humanitat un sol poble, sinó el qui exigeix respecte per tots els pobles de la humanitat. Víctor Alexandre (1950). Escriptor

junio 1st, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (4)

Catalunya és una nació militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda, ideològicament colonitzada i artísticament despullada. Josep Dalmau (1926). Activista, escriptor i eclisiàstic català.

Abans de 1714 cap espanyol, de qualsevol regió que fos, no tenia el menor dubte que Catalunya era una nació, fins al punt que els naturals de les diferents corones que formaven l’Espanya o les Espanyes dels segles XVI i XVII es deien estrangers ells amb ells. Carles Cardó (1884-1958). Escriptor, eclesiàstic i ideòleg del moviment catalanista i promotor del cristianisme social.

La cohesió interior és més fàcil en els Estats petits que en els grans, on de vegades esdevé irrealitzable. Exemple: Espanya, que no coneix altra cohesió que la de la imposició brutal. Els estats grans són una mentida. Ramon Arrufat (1897-1981). Historiador i escriptor.

A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics que m´escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independenditzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista del Fomento del Trabajo Nacional. Salvador Seguí (1886-1923). Anarcosindicalista català, l’anomenat “Noi del sucre“.