Archive for març, 2011

març 30th, 2011

Obsolescència Programada (II)

Parlàvem de fer una “causa” del problema. I fer proselitisme, també.

En un primer moment, seria convenient desculpabilitzar al consumidor. El consumidor no vol coses noves si las que té funcionen. En tot cas, el que accepta és la innovació. Però la innovació no és substitució. L’obsolescència programada ha manipulat la innovació per al seu interès.

La veritable innovació de productes i serveis implica un procés creatiu que, malgrat de-construeix i trenca motllos, ho fa sempre sota unes regles de sostenibilitat. És un dels seus grans pilars. Així doncs, els defensors de l’obsolescència programada –que n’hi ha– no haurien de basar els seus arguments en la necessitat social i productiva d’innovar –si no innovem, no creixem–. Podem créixer sense la programació a la que ens sotmet el mercat. En l’obsolescència programada només existeixen arguments econòmics, en busca de beneficis a curt termini –50 anys és “curt termini” per al tema que ens ocupa–.

D’altre banda, desculpabilitzar al dissenyador, al publicitari, al consultor, a l’estratega, al directiu, a l’empresari, ja no és tan senzill. Perquè és irresponsable transmetre missatges publicitaris i informatius als consumidors que, conscientment, coneixen els límits de l’obsolescència programada. Així doncs, en alguns casos podrem justificar les seves actuacions professionals, però en d’altres, no. Si bé és cert que l’empresa, creadora i distribuïdora de productes, té els seus “tempos” i un discurs mediambiental ben après, ha d’abandonar les pràctiques lobbistes que retarden els canvis i s’imposen a la voluntat del legislador. En això sí que ha d’innovar l’empresa: en els seus processos de creixement sostenible.

I el consumidor també té una obligació davant l’obsolescència programada. Ha d’actuar en conseqüència. Que no es deixi enganyar amb arguments de reducció de llocs de treball i similars. Les coses no són així.

Mentre tant, no estaria malament que es promoguessin polítiques de conscienciació en l’educació –primària, secundària, universitària, professional, continua– i es prenguessin mesures urgents sobre aquelles actuacions empresarials que estan portant  al límit el consum.

març 30th, 2011

Obsolescència Programada (I)

És possible un món en el qual el consum no sigui una obligació sinó només una necessitat?

El consum hauria de respondre únicament a una necessitat. Necessito alguna cosa: ho adquireixo. No ho necessito: no ho adquireixo (perquè encara funciona, encara dura, encara és bonic, encara em va bé). I encara que el mercat em digui que ja no és funcional, que està passat de moda, que és lleig, que n’hi ha d’altres millors, jo tinc el dret a dir que no: no compro. Però s’ ha construït un discurs ben embastat per a no sortir del cercle, en el qual el mercat ho programa tot, inclús quan les coses han de ser substituïdes per altres. Es tracta de l’obsolescència programada (OP).

Aquest concepte complex (OP) cerca l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar el consum. És una pràctica recent, nascuda del capitalisme occidental de principis del segle XX. No es coneix en altres èpoques ni en altres cultures. És possible que una bombeta pugui estar encesa sense interrupció 110 anys?. En el pack de les bombetes que comprem habitualment s’indica que haurem de canviar-les cada 1.000 hores (i les de baix consum, 4.000). Doncs, existeix una bombeta que es va encendre l’any 1901 en el Parc de Bombers de Livermore (Califòrnia) i a dia d’avui encara es manté viva, mai no s’ha apagat, porta quasi 1 milió d’hores encensa. Fou inventada per un ésser humà, no un extraterrestre. Però inventar bombetes quasi eternes no és negoci, és la ruïna del mercat. És la prova de què podem crear coses durables.

http://www.centennialbulb.org/

Aquella obsolescència programada ideada fa un segle es va anar escampant per la majoria d’articles de consum, basada en què les coses no tenen perquè durar per a sempre: IKEA versus Mobles de Tota La Vida; Zara versus Hermes. Amb el temps, el consumidor va començar a creure que la nevera amb més de 10 anys ja no funciona bé, o un telèfon mòbil amb més de 3 anys, o un cotxe amb més de 5… I per consolidar tot plegat es va inventar l’anomenada “dictadura del consumidor”, és a dir, fer creure que la culpa del consumisme la té el consumidor, quan no és així.

L’obsolescència programada es consolida amb èxit perquè, a la cap i a la fi, significa vida programada, alguna cosa que sembla treta d’un manual de biologia humana. Però, fent comptes, el ritme accelerat de la Societat del Creixement impulsada per la publicitat, pel crèdit i, no oblidem, per l’obsolescència programada, ha fet insostenible el model. No podem seguir així. Està en les nostres mans canviar aquesta tendència. O preferim viure programats deixant la factura per a les futures generacions?.

És ben cert que estem davant una qüestió cultural de difícil solució. I la complexitat del problema és tal que ningú sap per on començar. Quan algú parla d’aquestes coses sembla un “radical”, un “anti-sistema” o, en el millor de los casos, un il·luminat. Portar la contrària al mercat sembla impossible però no ho és. Podem començar per fer una “causa” del problema.

Un bon documental “Comprar, llençar, comprar” (2010), de la realitzadora Cosima Dannoritzer. Recomanable.

Seguim…

març 28th, 2011

Qui ha de liderar la “comunicació interna” en les organitzacions?

No hi ha dubte que el màxim responsable dels públics interns d’una organització és l’àrea de recursos humans (RH). Encara que, ho és també de la comunicació que es produeix en el si de l’organització?. En principi, no.

“Comunicar” en l’àmbit dels recursos humans no només és “anunciar” (pre-) o “informar” (post-) sobre fets o esdeveniments. De fet, la majoria d’actuacions en l’àmbit de les relacions humanes de les organitzacions són pura “comunicació” o es fan “mitjançant la comunicació”: reunions, esdeveniment, cartes i mails, programes d’acollida, reconeixements i homenatges, publicacions, taulells i plafons, el web i la intranet, l’ètica, la responsabilitat institucional, campanyes institucionals, etc.

Existeixen actuacions del departament de RH que no siguin de comunicació? Sí. Aquelles que promouen la “motivació per actuar” davant dels reglaments, els contractes, la formació o la retribució per objectius, entre d’altres (encara que finalment també haurà d’anunciar i informar sobre elles). Per això és important distingir entre “activitat” i “comunicació de l’activitat”. Si no ho tenim clar, sorgiran conflictes sobre com i qui ha de gestionar la comunicació interna i, sobretot, qui ha de dissenyar i executar el Pla de Comunicació, l’eina clau que presenta els processos, els responsables de l’execució i el cost d’oportunitat.

Si preguntem als directius de les organitzacions, el posicionament és ben diferent. Per als responsables de RH, no existeix una altra comunicació que aquella que es dirigeix als mitjans de comunicació, es publica en la revista interna o en el web, és a dir, la que executa el “periodista” de l’organització (…preparar la Convenció anual no és comunicació –dirien–). En canvi, per als responsables de comunicació totes les actuacions cap als públics interns són comunicació. Són dues postures confrontades que troben l’equilibri –o el desequilibri– segons el posicionament de la direcció de l’entitat. Si la màxima autoritat “creu” en la comunicació, atorgarà plens poders al “Dircom” i l’organització tindrà una única veu. L’exemple el trobem en les entitats financeres, las multinacionals, les esglésies, els partits polítics o les administracions públiques, entre d’altres. Si la màxima autoritat “no creu” en la comunicació, deixarà que els departaments es barallin en un intent de repartir joc per a què tots tinguin la seva parcel·la mediàtica.

Malgrat les diferències exposades, no haurien d’existir dubtes conceptuals. Totes les activitats del departament de RH, siguin simplement activitats motivadores o activitats clarament de comunicació, conformen la denominada “comunicació interna” de les organitzacions. I és aconsellable que es delegui en professionals –interns o externs– que vagin més enllà de la visió del periodista i tinguin la suficient empatia per relacionar-se amb la direcció i amb totes les àrees de l’organització, tasca gens fàcil. Perquè la comunicació interna és un joc complex, empàtic, que busca la “participació” per damunt de la “distribució de la informació”.

març 27th, 2011

CRISI només vol dir CRISI

Des de fa uns anys, el Management i la Comunicació han construït una fal·làcia al voltant de la paraula “crisi” en xinès mandarí, com una composició de dues paraules indissociables que signifiquen “perill” i “oportunitat”. És tremendament snob assistir-se d’una cultura mil·lenària i oriental per explicar situacions de mercat i de les organitzacions. I no només snob sinó inexacte lingüísticament. Especialistes como el professor Mair, de la Universitat de Pennsylvània, tracten de lluitar contra aquest error que ha crescut fins al punt de produir un milió de referències en Internet d’aquest fals proverbi. Apareix també en milers de fulletons publicitaris i en exclusives presentacions de consultors i professors que motiven als assistents a pensar “outside the box”:  “…fixeu-vos en els xinesos, saben trobar una oportunitat en la crisi …hem d’actuar como ells“. No se sap qui va començar amb aquesta broma però,  CRISI només vol dir CRISI.

Tot i que la paraula “crisi” [wēijī] s’escriu en mandarí simplificat amb dos caràcters separats Chinese character wei 危 [wēi] Chinese character ji1 in simplified form 机 [jī], això no implica que existeixin dos significats complementaris -la majoria de paraules en mandarí tenen dos o més caràcters-. Així com la paraula crisi no es divideix en dues paraules cri-si, no hem de dividir [wēijī] en dues paraules wēi – jī perquè són dos morfemes que no es poden separar -existeixen en xinès mandarí alguns morfemes lliures, però aquest no és el cas-. D’aquesta manera, si no es poden separar, no podem manipular el seu significat per interès, malgrat que sigui pedagògic o benintencionat.

Mentre que [wēi] s’assimila a “cautela” més que a “perill”, el segon caràcter [jī] no significa “oportunitat”, més aviat “el moment incipient; el punt crític; el canvi”. ” Per això, [wēijī]  s’ha de traduir per crisi, moment perillós, un temps on les coses comencen a sortir malament, no conjuntural, no buscat, no oportú. En xinès mandarí, el significat de “crisi” és tan temible com en qualsevol altra llengua. No podem donar a entendre a empresaris, polítics o estudiants que les crisis són situacions inestables a les quals hem de donar la benvinguda perquè se’n surt beneficiat. L’oportunitat de viure una crisi no s’ha de confondre amb l’oportunitat d’enfrontar-se a ella.

 

 

 

 

 

març 22nd, 2011

2011. Un any difícil de gestionar

Ja fa 3 anys que la crisi econòmica ve “empaitant”. Recordo que els experts pronosticaven que veuríem la llum al 2011… No només van fallar les seves prediccions sinó que ara ningú s’atreveix a vaticinar ni el final ni els tempos. És completament aventurat dir anys a la tun-tun: 2014, 2015…  Perquè, en definitiva, ja res tornarà a ser com abans. La globalització ja no és un concepte sinó una realitat. Tot ha canviat: els ciutadans, els  consumidors, els països emergents, la fe, les exigències de llibertat, la tecnologia… El creixement social i empresarial serà diferent al que hem vist fins ara. Així doncs, com s`ha d’actuar?, quines polítiques hem de posar en marxa?. La gran dificultat amb la qual ens enfrontem és que ens hem quedat sense referents històrics.

Però el moment present ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre com gestionar les dificultats del canvi. Malgrat no tinguem referents històrics sempre ens quedaran els antropològics. Busquem en nosaltres mateixos i trobarem gran part de les respostes que tant desitgem (alguns). Crec que hauríem de parar més atenció a les respostes que ofereix el món acadèmic i científic. Manté una objectivitat i una puresa de pensament que ens seran útils. A diferència del que pensen molts, jo no crec que l’economia hagi d’ocupar aquest lloc tan predominant que li hem atorgat. L’economia és part de la solució però no és el centre del discurs. Sens dubte, la psicologia social pot oferir alguna resposta a aquest moment sense referents perquè la persona és el centre de les seves  teories i metodologies, i no l’abstracció del mercat.

I és que les respostes ja les tenim. De fet, les tenen alguns científics socials i les repeteixen amb sacietat: ja no hi ha una sola veritat econòmica, social, cultural, religiosa. Hi ha moltes. S’han acabat els temps en què uns quants ciutadans, unes quantes empreses, uns quants grups polítics o esglésies, unes quantes escoles de negoci… imposaven els seus criteris, els seus productes, les seves idees, els seus valors. Si tot va bé, l’any 2050 serem 9.000 milions d’habitants. Es obvi que les coses seran diferents. Haurem de substituir termes habituals del passat como ajuda, solidaritat, negoci inclusiu, per a d’altres com igualtat, diversitat o consens. Crec que s’equivoca qui pensa exclusivament en termes econòmics. Estem parlant de felicitat, de terra, de ecologia, de relacions humanes. També d’economia i benestar, és clar, però no de manera preferent.

Si d’alguna cosa ens pot servir aquest difícil  2011, sens dubte, és per iniciar el senderi del canvi, sense esperar a què el canvi provingui de la llei o del costum. Reinventem el nostre futur. No hi ha res escrit.

març 20th, 2011

Manel Palencia-Lefler: docència, investigació, articles, llibres, cursos

DOCÈNCIA

Universitat Pompeu Fabra (Barcelona)

INVESTIGACIÓ

LÍNIES D’INVESTIGACIÓ

PROJECTES AMB FINANÇAMENT COMPETITIU

  • Proyecto de investigación financiado TIN2013-48152-C2-R por el MINECO “Tecnologías interactivas para el aprendizaje de música”, 2014-16.

  • Proyecto de investigación financiado TIN2009-13718-C02-01 por el MICINN “Mejora avanzada de procesos de software globales“, 2009-12.

  • Proyecto de investigación financiado CSO2008-02589/SOCI por el MEC “Televisión y deliberación política. La construcción del espacio público a través de los géneros televisivos de la realidad en España” 2008-11.

  • Proyecto de investigación financiado SEJ2004-02451 por el MEC “Estrategias de la comunicación social de los organismos del Estado a través de la publicidad institucional” 2004-07.

  • Unitat d’Investigació en Comunicació Audiovisual (UNICA) financiado por la Generalitat de Catalunya GR366-2014, (2009-16).

LLIBRES

CAPÍTOLS DE LLIBRES

ARTICLES A REVISTES

COMUNICACIONS I PONÈNCIES A CONGRESSOS

  • Fundraising. Más allá del dinero”. XII Congreso de Fundraising de España (2012). Asociación Profesional de Fundraising de España. Comunicación: Manel Palencia-Lefler.
  • “Organización y modelos de gestión de los departamentos internos de comunicación. Situación en España“.  (2010). V Congreso Internacional de Investigación y Relaciones Públicas “La Innovación en R.P.”. AIRP. Universitat Ramon Llull. Comunicación: M. Palencia-Lefler; Mittzy Arciniega.
  • “La Banda Sonora de la Publicidad Institucional española dirigida a mujeres. (2010) II Congreso Internacional “Comunicación en la era digital”. Asociación Española de Investigación de la Comunicación. Universidad de Málaga. Comunicación: Manel Palencia-Lefler; Silvia Aguado; Emma Mussoll; Adela Zafra.
  • “Communication Departments in Spanish Organizations. Congruities and Incongruities of a Management Model”. (2009) International Congress “Change in Progress. Models of/for Journalism and Communication”. FJSC. University of Bucarest (Rumania). Comunicación: Manel Palencia-Lefler; Mittzy Arciniega.
  • “La comunicación corporativa de las compañías energéticas españolas. Análisis de sus públicos receptores”. (2009). IV Congreso Internacional de Investigación y Relaciones Públicas. AIRP. Universitat Ramon Llull. Comunicación: Manel Palencia-Lefler; Mireia Codina.
  • “Desenvolupament i implantació d’una matriu de metodologies innovadores en l’ensenyament de materies nuclears de primer curs de Publicitat i Relacions Públiques” (2007). II Jornades de Bones Pràctiques a la UPF. Universitat Pompeu Fabra. Comunicación: Manel Palencia-Lefler; Ignasi Murillo.
  • “Future of the Public Relations Studies”. Prime Autumn Congress (2006). Barcelona, PRIME SPAIN. European Association of Public Relations Communications Students. 
  • . XIII Jornadas Internacionales de Jóvenes Investigadores en Comunicación (2006). Universidad San Jorge. Zaragoza. Comunicación.
  • “Creatividad vs Presupuesto. Captación para una ONG pequeña”. V Congreso de Fundraising de España (2005).   Asociación Profesional de Fundraising de España. Comunicación.
  • “La profesión del fundraiser en España. Derechos, deberes, formación y futuro”. IV Congreso de Fundraising de España (2004). Asociación Profesional de Fundraising de España. Comunicación.
  • “Pautas y estrategias en la búsqueda de socios”. XIII Congreso FEAM (2003). Barcelona. Federación Española Amigos de los Museos. Comunicación.
  • “Finançament del teixit associatiu: vies i formules de captació de recursos“. II Congrés Català de l’Associacionisme i el Voluntariat (2002). Barcelona. Institut Català del Voluntariat, Consejeria de Benestar i Familia, Generalitat de Catalunya.

CURSOS I SEMINARIS

  • “Finançament cultural i fundraising” (2013). Associació Catalana d’Orquestres Professionals (Granollers).
  • “Esponsorització i Mecenatge. Vols ser el meu mecenes?”. (2013) Curs de Producció i Gestió d’Arts Escèniques. Institut del Teatre (Barcelona)
  • “Bases conceptuais do Fundraising para as universidades” (2013). I Xornadas do fundraising e mecenado. Universidade de Vigo
  • “Filantropía y Responsabilidad Social Empresarial”. (2013). Nuevos retos para la financiación de la cultura. La Laguna (Tenerife)
  • “Fundraising: noves estratègies per a la captació de fons per als museus”. (2012). XXV Jornada de la Xarxa de Museus Locals. Diputació de Barcelona (Manlleu).
  • “Fundraising cultural. Estrategias de captación de fondos”. (2012) Gestionar cultura. Encuentros Profesionales 2012. Villava.
  • “Habilitats directives” (2012). Postgrau Direcció Operacions & Supply Chain Management. EUNCET.
  • “Noves vies de finançament de projectes” (2012). APDC, Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya.
  • “Fundraising, alternatives a la captació de recursos per publicitat” (2012). APPEC, Associació de Publicacions Periòdiques en Català.
  • “Fundraising cultural. Retos y oportunidades”. (2012). Escuela de verano de La Red. Almagro.
  • “Fundraising para organizaciones culturales” (2012). Postgrado en Gestión de la Comunicación en Organizaciones Culturales: Artes Escénicas y Música. Universidad Complutense de Madrid.
  • “Polítiques de Lobby” (2008) (2009) (2010) (2011) (2012) (2013). Màster en Direcció de Comunicació. IDEC-UPF.
  • “Taller: Individualismo y comunicación” (2011). Campus Gutenberg: Comunicación y Cultura Científica. Campus de la Comunicació Poblenou UPF, Barcelona.
  • “Responsabilitat Social Corporativa” (2008) (2009) (2010) (2011) (2012) (2013). Màster en Direcció de Comunicació. IDEC-UPF.
  • “Comunicación estratégica: técnicas de Relaciones Públicas y Comunicación” (2011). Master Internacional en Comunicación. Universidad Diego Portales, Santiago de Chile (Chile).
  • “Habilidades directivas para Alumnos 10C” (2011) (2012) (2013). Universidad de Huelva.
  • “Comunicació estratègica” KHLloreda (2010).
  • “Antes que ser un buen estratega en Comunicación debes ser un buen técnico. Las técnicas de las Relaciones Públicas” (2009). UADE – Licenciatura en RRPP. Buenos Aires (Argentina).
  • “Técnicas que dinamizan las Relaciones Sociales Corporativas” (2009). Jornada Internacional de Relaciones Públicas, Universidad CAECE, organizada por el Confederación Iberoamericana de Relaciones Públicas y el Portal Redrrpp.com.ar. Buenos Aires (Argentina).
  • “Comunicación estratégica: técnicas de Relaciones Públicas y Comunicación” (2009). Master Internacional en Comunicación. Universidad Diego Portales, Santiago de Chile (Chile).
  • “Les relacions públiques en temps difícils” (2009). 5a edición Jornadas Territoriales del Colegio de Publicitarios y Relaciones Públicas de Cataluña. Reus.
  • “Relacions Públiques en la Comunicació Científica” (2006) (2007) (2008) (2009) (2010) (2011). Màster en Comunicació Científica i Medioambiental. IDEC-UPF
  • “Relacions Públiques i Comunicació” (2007) (2008) (2009) (2010). Postgrau en Disseny i Comunicació. Escola Elisava-UPF
  • “Com trobar donacions i subvencions” (2008). Escola d’Estiu. Universitat Pompeu Fabra
  • “Finançament privat a les organitzacions juvenils” (2008). Casal d’Associacions Juvenils de Barcelona. Ajuntament de Barcelona.
  • “Els gabinets de comunicació a l’administració pública” (2007), “Tècniques de Relacions Públiques aplicades a les institucions públiques” (2006), “Les Relacions Públiques en el Tercer Sector” (2006): Seminarios Licenciatura de Publicidad y R.P. Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL). Barcelona.
  • “Comunicació Interpersonal” (2005). VII Cursos d’Estiu Aula Interuniversitaria de Matadepera. Barcelona.
  • “Oratòria” (2005, 2004). Escola Internacional de Protocol de Catalunya. Barcelona.
  • “Història i Ètica de les Relacions Públiques” (2002-07). Escola Superior de Relacions Públiques (UB). Barcelona.
  • “Gestión profesional en la procuración de fondos. Bases técnicas y prácticas” (2005). Fundación Produce y CEO Business Consulting. Puebla (México).
  • “Financiación de las Entidades Sin Animo de Lucro” (2004). Curso de Economía Social y Gestión en el Tercer Sector. Aula d’Estudis Socials. Barcelona.
  • “El marketing y la comunicación en las organizaciones no lucrativas. El mecenazgo, la esponsorización y el partnership” (2003). Col·legi d’Economistes de Catalunya. Barcelona.
  • “Noves perspectives en la captació de recursos materiales i humans”, Girona (2003), Lleida (2003), Tarragona (2003). Conselleria de Benestar i Familia, Generalitat de Catalunya.
  • “Gestión profesional en la captación de fondos” (2003) IFD e Institut d’Estudis Nordamericans. Barcelona.
  • “Captación de recursos en museos” (2003). Junta de Castilla y León. Valladolid.
  • “Estrategias de captación de fondos en el sector universitario” (2003) Universidad de Almería y Fundación Mediterránea. Almería.
  • “Pràctiques de Relacions Públiques II” (2000-03). Escola Superior de Relacions Públiques (UB). Barcelona.
  • “El marketing y la comunicación en las organizaciones no lucrativas. El mecenazgo, la esponsorización y el partnership (2002). Col·legi d’Economistes de Catalunya. Barcelona.
  • “Fundraising. Captación de recursos materiales y humanos” (2002). Confederación Española de Fundaciones. Madrid.
  • “Seminari pràctic sobre captació de recursos en l’àmbit socio-sanitari” (2002). Barcelona. Conselleria de Benestar i Familia, Generalitat de Catalunya. Barcelona.
  • “Patrocinio y mecenazgo” (2002). Federación Española Amigos de los Museos. Madrid.
  • “Bases para el Fundraising” (2002). II Jornadas de Captación de Recursos. El Museo, generador de valores económicos y sociales. Asociación Española de Museólogos. Madrid.
  • “Obtención de recursos en las organizaciones sin ánimo de lucro” (2002). Aplec del Voluntariat. Fundació Solidaritat i el Voluntariat de la Comunitat Valenciana. Valencia.
  • “Seminario práctico sobre captación de fondos en el ámbito cultural” (2002). Conselleria de Cultura. Generalitat Valenciana. València.
  • “Gestión del proceso de captación de fondos” (2001). Escuela Universitaria de Estudios Sociales, UNIZAR.  Zaragoza.
  • “La captación de fondos desde la perspectiva de relaciones públicas” (2001). Curso de servicios universitarios de empleo de España. Gabinete de Iniciativas de Empleo. Universidad de Alicante. Benissa (Alicante).
  • “Gestió d’Entitats No Lucratives” (2000). Formación para desocupados. Barcelona Activa, Ajuntament de Barcelona.
  • “Les Relacions Públiques en àmbits institucionals” (1999). Fundación Universitaria Europea de Relaciones Públicas. Escuela Superior de Relaciones Públicas. Barcelona.
  • “Innovative public and private Spanish programs that link education to the labor market and marketplace” Education in Catalonia” (1998). Northern Virginia Community College. Annandale, Virginia, USA.
  • “Evaluation and quality indicators in vocational training” (1998). National Association of State Directors of Vocational/Technical Education Consortium. Washington D.C., USA.
  • “The impact of new technologies on secondary and college-level vocational and technical training” (1998). Great Oaks Joint Vocational School District. Cincinnati, Ohio. USA.
  • “Distance learning and independent study programs for college-level vocational courses” (1998) Western Governor’s University, Salt Lake City, Utah, USA.
  • “Indicadores de calidad en la formación técnica y profesional” (1997). Instituto Técnico de Capacitación y Productividad-INTECAP. Ciudad de Guatemala. Guatemala.
  • “Calidad y equidad en la educación técnica y profesional” (1997) Instituto Salvadoreño de Formación Profesional-INSAFORP. La Libertad. El Salvador.
  • “Nuevas tendencias en el diseño industrial” (1993). Forum de las nuevas tecnologías.Departamento de Ingeniería, Diseño y Fabricación. Universidad de Zaragoza / IBERCAJA. Zaragoza.
  • “Programas globales de promoción del diseño industrial: exposiciones, centro de información y documentación, premios y concursos, publicaciones, asistencia y asesoramiento a la industria, actividad internacional” (1993). Nuevo Centro de Diseño Mexicano. BANCOMEXT. México, D.F.
  • “Apoyos financieros al diseño y desarrollo de productos” (1993). Nuevo Centro de Diseño Mexicano. Asociación Profesional CODIGRAM. México, D.F.
  • “Relaciones Públicas y gestión de organizaciones” (1992). VI Curso de Relaciones Públicas. AERP-Agrupación Española de Relaciones Públicas / ESRP. Barcelona.

*