Qui ha de liderar la “comunicació interna” en les organitzacions?

No hi ha dubte que el màxim responsable dels públics interns d’una organització és l’àrea de recursos humans (RH). Encara que, ho és també de la comunicació que es produeix en el si de l’organització?. En principi, no.

“Comunicar” en l’àmbit dels recursos humans no només és “anunciar” (pre-) o “informar” (post-) sobre fets o esdeveniments. De fet, la majoria d’actuacions en l’àmbit de les relacions humanes de les organitzacions són pura “comunicació” o es fan “mitjançant la comunicació”: reunions, esdeveniment, cartes i mails, programes d’acollida, reconeixements i homenatges, publicacions, taulells i plafons, el web i la intranet, l’ètica, la responsabilitat institucional, campanyes institucionals, etc.

Existeixen actuacions del departament de RH que no siguin de comunicació? Sí. Aquelles que promouen la “motivació per actuar” davant dels reglaments, els contractes, la formació o la retribució per objectius, entre d’altres (encara que finalment també haurà d’anunciar i informar sobre elles). Per això és important distingir entre “activitat” i “comunicació de l’activitat”. Si no ho tenim clar, sorgiran conflictes sobre com i qui ha de gestionar la comunicació interna i, sobretot, qui ha de dissenyar i executar el Pla de Comunicació, l’eina clau que presenta els processos, els responsables de l’execució i el cost d’oportunitat.

Si preguntem als directius de les organitzacions, el posicionament és ben diferent. Per als responsables de RH, no existeix una altra comunicació que aquella que es dirigeix als mitjans de comunicació, es publica en la revista interna o en el web, és a dir, la que executa el “periodista” de l’organització (…preparar la Convenció anual no és comunicació –dirien–). En canvi, per als responsables de comunicació totes les actuacions cap als públics interns són comunicació. Són dues postures confrontades que troben l’equilibri –o el desequilibri– segons el posicionament de la direcció de l’entitat. Si la màxima autoritat “creu” en la comunicació, atorgarà plens poders al “Dircom” i l’organització tindrà una única veu. L’exemple el trobem en les entitats financeres, las multinacionals, les esglésies, els partits polítics o les administracions públiques, entre d’altres. Si la màxima autoritat “no creu” en la comunicació, deixarà que els departaments es barallin en un intent de repartir joc per a què tots tinguin la seva parcel·la mediàtica.

Malgrat les diferències exposades, no haurien d’existir dubtes conceptuals. Totes les activitats del departament de RH, siguin simplement activitats motivadores o activitats clarament de comunicació, conformen la denominada “comunicació interna” de les organitzacions. I és aconsellable que es delegui en professionals –interns o externs– que vagin més enllà de la visió del periodista i tinguin la suficient empatia per relacionar-se amb la direcció i amb totes les àrees de l’organització, tasca gens fàcil. Perquè la comunicació interna és un joc complex, empàtic, que busca la “participació” per damunt de la “distribució de la informació”.

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*