Obsolescència Programada (I)

És possible un món en el qual el consum no sigui una obligació sinó només una necessitat?

El consum hauria de respondre únicament a una necessitat. Necessito alguna cosa: ho adquireixo. No ho necessito: no ho adquireixo (perquè encara funciona, encara dura, encara és bonic, encara em va bé). I encara que el mercat em digui que ja no és funcional, que està passat de moda, que és lleig, que n’hi ha d’altres millors, jo tinc el dret a dir que no: no compro. Però s’ ha construït un discurs ben embastat per a no sortir del cercle, en el qual el mercat ho programa tot, inclús quan les coses han de ser substituïdes per altres. Es tracta de l’obsolescència programada (OP).

Aquest concepte complex (OP) cerca l’escurçament deliberat de la vida d’un producte per incrementar el consum. És una pràctica recent, nascuda del capitalisme occidental de principis del segle XX. No es coneix en altres èpoques ni en altres cultures. És possible que una bombeta pugui estar encesa sense interrupció 110 anys?. En el pack de les bombetes que comprem habitualment s’indica que haurem de canviar-les cada 1.000 hores (i les de baix consum, 4.000). Doncs, existeix una bombeta que es va encendre l’any 1901 en el Parc de Bombers de Livermore (Califòrnia) i a dia d’avui encara es manté viva, mai no s’ha apagat, porta quasi 1 milió d’hores encensa. Fou inventada per un ésser humà, no un extraterrestre. Però inventar bombetes quasi eternes no és negoci, és la ruïna del mercat. És la prova de què podem crear coses durables.

http://www.centennialbulb.org/

Aquella obsolescència programada ideada fa un segle es va anar escampant per la majoria d’articles de consum, basada en què les coses no tenen perquè durar per a sempre: IKEA versus Mobles de Tota La Vida; Zara versus Hermes. Amb el temps, el consumidor va començar a creure que la nevera amb més de 10 anys ja no funciona bé, o un telèfon mòbil amb més de 3 anys, o un cotxe amb més de 5… I per consolidar tot plegat es va inventar l’anomenada “dictadura del consumidor”, és a dir, fer creure que la culpa del consumisme la té el consumidor, quan no és així.

L’obsolescència programada es consolida amb èxit perquè, a la cap i a la fi, significa vida programada, alguna cosa que sembla treta d’un manual de biologia humana. Però, fent comptes, el ritme accelerat de la Societat del Creixement impulsada per la publicitat, pel crèdit i, no oblidem, per l’obsolescència programada, ha fet insostenible el model. No podem seguir així. Està en les nostres mans canviar aquesta tendència. O preferim viure programats deixant la factura per a les futures generacions?.

És ben cert que estem davant una qüestió cultural de difícil solució. I la complexitat del problema és tal que ningú sap per on començar. Quan algú parla d’aquestes coses sembla un “radical”, un “anti-sistema” o, en el millor de los casos, un il·luminat. Portar la contrària al mercat sembla impossible però no ho és. Podem començar per fer una “causa” del problema.

Un bon documental “Comprar, llençar, comprar” (2010), de la realitzadora Cosima Dannoritzer. Recomanable.

Seguim…

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*