Archive for abril, 2011

abril 27th, 2011

1 Milió de Cartes per 1 Milió de vides

Com a DirCom del Departament d’Educació del govern català, vaig tenir l’ocasió de crear, dissenyar i dirigir, al novembre de 1996, una campanya de lobbisme de mobilització de bases (grassroots lobbying), que buscava estimular a 1 milió d’escolars de Catalunya a enviar cartes a l’ONU per posar fi al genocidi al Zaire, que en aquell moment portava 1 milió de morts entre hutus i tutsis.

Es tractava de pressionar el secretari general de Nacions Unides perquè posés fi al silenci a què ens té acostumats i enviés als Cascos Blaus al Zaire per defensar els milers de desprotegits d’aquesta salvatge violència.

-Per a això, es va repartir 1 milió de cartes en blanc (com la que es mostra) i milers de cartells informatius de l’acció entre els 4.000 centres educatius de primària i secundària. Es convidava els escolars a què escrivissin, de pròpia mà, el que sentien en aquell moment i que aportaran les seves idees per la pau. Tots els centres escolars que es van adherir a la campanya van aprofitar l’ocasió per parlar sobre la no-violència i la realitat del moment. Alhora, els docents van donar les instruccions per a què els nens i joves enviessin l’escrit el més aviat possible al seu destí.

L’èxit de la campanya va ser indubtable, ja que van arribar 325.000 cartes a l’edifici central de Nacions Unides a Nova York, totes elles amb el mateix titular, amb el mateix objectiu i la mateixa idea, des d’un petit país com Catalunya, que en aquell Nadal semblava obsessionat a obligar-la a prendre una decisió. Els Cascos Blaus finalment van intervenir al Zaire, tard, però van acudir a la salvaguarda de milers de persones. I amb molt poc suport internacional, com sempre.

Com queda demostrat, les campanyes de lobbisme no sempre són a favor o en contra de lleis de l’avortament, el tabac, les telecomunicacions o la vida marina. També poden –i han de– utilitzar-se per conscienciar els ciutadans sobre temes d’urgència social. Les campanyes de mobilització de bases activen un mecanisme de resposta que permet a les persones actuar, dir el que senten, donar un consell o un toc d’atenció. I encara que els mitjans de comunicació no estiguin per la feina, els ciutadans van prenent consciència del seu poder. Com es desenvoluparia aquesta campanya en l’actualitat, amb Twitter i Facebook en plena acció? No n’estic segur que els resultats fossin molt diferents. Actualment vivim immersos en desenes de guerres i causes injustes, i les Noves Tecnologies fan el que poden. No poden multiplicar els efectes de mobilització. Perquè, darrere de l’ordinador o el telèfon mòbil està la mateixa persona d’abans, la sensibilitat s’ha de veure.

Ara mateix se m’acudeixen un bon nombre de causes que haurien de mobilitzar-nos. Uns, hem de promoure-les. D’altres, hem de recolzar-les. En definitiva, hem d’actuar. Aconsello una visita a http://actuable.es per agafar idees. O fins i tot, per començar a actuar. Un altre dia seguim.

abril 23rd, 2011

Prioritats a Internet

Hi ha molta informació interessant a Internet. Webs destacades, bons blocs. I els continguts són de qualitat, ni millors ni pitjors que els que apareixen en els llibres o la premsa. Potser són menys reflexius i metodològics però més directes, frescos i espontanis. Perquè el concepte de qualitat (de continguts) està canviant. La qualitat es mesurarà, sobretot, per la font (qui ho diu) i no tant per qui ho promou (un grup editorial, una Universitat, un govern…). Pensadors, investigadors, consultors, artistes, estudiants, ciutadans estan “regalant” el seu esforç intel·lectual a tots els internautes, promovent els valors del proselitisme, el compartir, la participació. Sens dubte, la realitat informativa comunicativa mundial està canviant. Aquí va una radiografia de com veig la transició actual.

Si seguim així, cadascú tindrà un o diversos espais comunicatius socials… 4.000 milions de plataformes a l’any 2020!! Em preocupa que focalitzem la qüestió en poder-nos expressar, escrivint i cedint imatges i vídeos. Però, qui llegirà tota aquesta informació quan els nivells de saturació siguin massa alts?. L’invent no pot morir d’èxit. També hem de “llegir” en xarxa. A qui? Quant? Quan?. Hem de REINVENTAR els mecanismes de transferència de informació entre subjectes. Malgrat les bondats d’Internet, la seva desorganització organitzada no compleix amb moltes funcions socialitzadores, educatives i divulgatives. Si bé és cert que els continguts de la xarxa són, majoritàriament, propers a la realitat de les persones i neixen sense censura, també són poc universals, temporals (no sobreviuen més enllà de 5 anys) i no protegeixen a les 5.000 llengües del planeta (volem que ens entenguin un gran nombre de lectors i acabem escrivint en mitja dotzena de llengües majoritàries, sobre tot en anglès). Així doncs, a algú li hem de donar el títol de “coordinador” per a què posi una mica d’ordre: a la Universitat?, al govern?, a un nou organisme encara per crear dins la pròpia xarxa d’Internet?. Sigui qui sigui, hauria de centrar els seus esforços en marcar prioritats per a què Internet sigui productiu.

Per exemple, jo prioritzaria 3 àrees clau (3 C’s), amb nous criteris de lideratge i empowerment:

- Ciència: divulgació, diagnosi i diàleg amb el pacient.

- Ciutadania: activació de la democràcia participativa, ja!, abans que a algú se li passi pel cap desmuntar l’invent.

- Cultura: divulgació i promoció de valors per a la igualtat.

Moltes altres àrees podrien actuar en subcanals participatius, no menys importants però sí cedint protagonisme als grans objectius de les 3 C’s. És un sacrifici necessari.

Bé, mentre no ens posem d’ acord en com realitzar la transició, avui compraré un bon llibre que m’inspiri noves paraules. Feliç Sant Jordi!

abril 19th, 2011

El nou creixement no crea ocupació

Sentència que es va repetint des de fa mesos. I la confirmen les altes instàncies monetàries mundials: “el nou creixement no crea ocupació”. I el ministre de treball espanyol ja no descarta arribar als 5 milions d’aturats al 2001. Aquesta situació no té res a veure amb el color polític del govern. Té a veure amb el canvi de paradigma que han provocat les Noves Tecnologies. I malgrat que era esperat i anunciat, sembla que ha agafat a molts ciutadans desprevinguts. Alguns països en via de desenvolupament es salven, per ara. Però també els arribarà.

Què fem, doncs? Esperem a què canviï la tendència? Tornaran els vells temps de grans plantilles, en grans fàbriques, on l’empresari apostava per crear ocupació per a altres?. Jo crec que aquells temps ja no abundaran, com a mínim a mitjà i llarg termini (més enllà de 2050, ningú s’atreveix a fer prediccions). Per això, no hem d’esperar a què algú ens solucioni la nòmina mensual. Cadascú de nosaltres ha de convertir-se en empresari, petit o gran, des del  mercat o la funció pública. I els que menys han de  dubtar són els joves de 20 a 35 anys. Quant més temps perdin en tractar de canviar les coses des de la barrera, pitjor ho passaran en el seu futur immediat.

Fins fa algun temps, “l’emprenedor” era aquell subjecte que naixia predestinat a canviar les coses, un lluitador. Sempre s’ha cregut que, com no era qüestió de formació sinó de gens, eren un bé escàs. Doncs bé, això ha de canviar. L’esperit emprenedor, en major o menor grau, el tenim tots, s’ha comprovat en diferents períodes de la història (sempre en temps crítics, insegurs i poc agradables). I podem donar-li forma, coneixements i disciplina. No hi ha excuses. Per això, hauríem de canviar la nostra forma d’actuar respecte al treball i no esperar a sentir-nos obligats.

Una pinzellada de com veig jo el nou paradigma del treball en la societat occidental:

1- Treball en xarxa, relacionar-se amb molts altres emprenedors. Hauríem de plantejar les iniciatives com interdependents d’altres.

2- Posar molta imaginació en com crear noves necessitats, no supèrflues, totes elles sota un consum responsable. Aquest exercici de imaginació jo el faria pensant en allò que a un mateix li agrada rebre (servei) o tenir (producte).

3- I mentre la sang emprenedora no ens arribi, lluitar per aconseguir un lloc de treball, el que sigui, però amb la vista posada en aprendre, aprendre, aprendre per a què algun dia tinguem forces per crear un negoci o una iniciativa social amb altres emprenedors que aporti riquesa.

Què el nou creixement no crea ocupació? AIXÒ ESTÀ PER VEURE!!!  Aconsello una visita al bloc http://spain.ashoka.org/, encara que només sigui per agafar piles. Un altre dia seguim.

abril 17th, 2011

Exercitar la creativitat

Un excel·lent treball periodístic de Margarita Puig en La Vanguardia  (16.04.11) incorpora el pensament d’alguns creadors sobre l’origen de las idees. Remarco alguns conceptes que m’han interessat:

(*)   “L’avorriment és el millor amic de les idees. És convenient disposar d’un temps per a no fer pràcticament res…si tens la tassa massa plena no pot entrar res de nou…” (Agustí Villaronga, cineasta)

(*)   “Les situacions en les quals poden arribar les idees són infinites, per això sempre porto paper on les vaig  anotant, per a no perdre-les” (Custo Dalmau, dissenyador de moda)

(*)    “La inspiració necessita entrenament, com els músculs, que s’enforteixen amb l’exercici. Però no confio en la musa de la inspiració…per això he après a compensar les seves absències amb disciplina…” (Isabel Allende, escriptora)

(*)    “…les idees brillants, les que verdaderament s’endinsen en alguna cosa nova, sorgeixen irremeiablement en soledat” (Cristina Iglesias, escriptora i gravadora)

(*)   “…en els seients dels avions és on resolc més problemes, concebo més idees i, en definitiva, sóc més creatiu” (Josep Maria Gatell, investigador)

 

Després d’haver composat cançons, peces simfòniques i bandes sonores cinematogràfiques al llarg de la meva vida –a més d’alguns llibres i articles– concebudes en la més absoluta soledat i ardu treball (mai vaig conèixer a la tal senyora Musa), estic en una fase diferent, necessitada de l’entorn, de les persones, dels equips. Em serveixen al cas les postures de dos grans creadors:

(*)  “…les idees sorgeixen en la relació amb els altres, són ells els qui diuen les coses que acaben sent la peça que et faltava per completar el trencaclosques. O al contrari, ells t’escolten i descobreixen en el que dius, la solució a l’enigma que tu no havies estat capaç d’albirar…” (Toni Segarra, publicitari)

(*)   “Les millors idees són fruit de la discussió, de l’encreuament d’hipòtesis” (Jean Nouvel, arquitecte)

No són models incompatibles, tot el contrari, representen les dues cares de la creativitat. Situacions i moments ens obliguen a seleccionar un o altre model. Prego a les altes instàncies còsmiques que no em privin de la creativitat. Seguiré exercitant els meus  músculs fins a la mort.

Etiquetes: ,
abril 16th, 2011

UNICEF i el FUTBOL CLUB BARCELONA

L’expresident del F.C. Barcelona, Joan Laporta, va firmar un Acord de Col·laboració amb UNICEF, el setembre de 2006, a través del qual el club esportiu es comprometria a donar al Fons de Nacions Unides par a la Infància un mínim de 1,5 M€ anuals durant 5 anys per a finançar diferents programes de protecció a la infància i a la joventut. El club català es va comprometre, a més, a incloure el logotip d’UNICEF a la samarreta de l’equip de futbol.

Algunes reflexions:

1) Els Acords de Col·laboració i Mecenatge són una actitud encomiable i admirable que moltes empreses i institucions haurien de compartir amb l’objectiu de reduir les desigualtats en el món. Si molts ho fessin, altra gall li cantaria. En els nostres temps, tan sols el 2% de empreses i l’1% de milionaris fan aquestes coses. El 99% restant només pensa en el seu compte de resultats.

2) A punt de finalitzar el 5è any de col·laboració, s’ha de dir que el Barça ha complert puntualment amb el lliurament pactat de 1,5 milions d’euros anuals. Sens dubte, ha aconseguit augmentar els fons d’una organització com UNICEF, una de les poques institucions amb certa credibilitat universal. I el Barça ha aconseguit, també, augmentar el seu valor com a marca, per un mòdic preu de 7,5 milions d’euros. Absolutament desequilibrat.

3) Comunicar les accions de Responsabilitat Social de l’Empresa (RSE) no és només un dret sinó una obligació. Però hem de ser prudents. Utilitzar el lloc reservat als patrocinadors (Adidas, Siemens, Opel, Vodafone, 02, Regal, bwin, Fly Emirates, Puma, Coca-Cola, etc. ) a l’alçada del pit, el de major visibilitat gràfica i audiovisual, és excessiu i produeix confusió entre el públic –qui paga i qui cobra–. Existeixen tècniques més adequades per comunicar la RSE com en la Memòria Anual o altres publicacions i espais propis; explicar-la verbalment en reunions o incorporar-la en el discurs de l’empresa; o inclús deixar constància davant la premsa si pretenem fer una comunicació pública.

4) Comunicar la RSE a través del màrqueting és perillós, perquè la RSE no és màrqueting sinó Relacions Públiques, una disciplina que es mou amb una més gran sensibilitat entre els públics. Últimament el màrqueting s’ha sentit còmode amb el storytelling d’aquells partits de futbol contra la fam en els quals s’enfronten jugadors mediàtics i que, en acabar el partit i la foto de rigor, veiem als mediàtics jugadors de tornada a casa (mansió) en el seu flamant Ferrari. Des de l’òptica de les Relacions Públiques notem la pèrdua de credibilitat d’aquests esdeveniments i el desinterès creixent entre els públics. Tot això s’està acabant. Ja res serà com abans.

5) En el seu moment, UNICEF i el FC Barcelona van suggerir que altres organitzacions seguirien amb aquesta nova comunicació de solidaritat-patrocinada. Però no ha estat així. Cap club ho ha fet. Més encara, a partir de setembre de 2011, el FC Barcelona ha relegat el logotip d’UNICEF a la part posterior de la seva samarreta a sota del nom de cada jugador. I el nou patrocinador del Barça, la Fundació Qatar –que pagarà 170 milions en los propers 5 anys (si la crisi no ho impedeix)– ocuparà el lloc adequat en la part davantera de la samarreta. El disbarat s’arregla només en part perquè la nova fórmula busca l’equilibri publicitari entre marques, quan UNICEF no és una marca per lluir.

6) El FC Barcelona està creant una nova samarreta –l’anterior ja ha donat avantatjosos beneficis– que per la part posterior diu “PUYOL 5 UNICEF”, “XAVI 6 UNICEF”, “MESSI 10 UNICEF”, i 22 més. Els càlculs de merchandising de fa 5 anys es mantenen:  un club amb 176.000 socis, 60 milions d’aficionats i un valor de marca incalculable que arriba a 3.000 milions de persones en el món, no vol desaprofitar la seva popularitat per crear consciència sobre la infància i la injustícia, però al mateix  temps potenciar el seu valor de marca.

7) Si jo fos responsable d’UNICEF, en la propera renovació de l’Acord de Col·laboració (2011-16) li demanaria al Barça un 50% dels seus beneficis i altre 50% de la venda de samarretes. I el Barça me’ls donaria. Si no fos així, el club estaria deixant passar una gran oportunitat. La seva gran oportunitat. L’oportunitat de mantenir-se com el club més solidari i més humanitari del món. En definitiva, com el millor club de futbol del món.

 

abril 15th, 2011

ONU: 192 països. Per què no 500?

P.J. Crowley, exportanveu del Departament d’Estat dels Estats Units afirmava, fa tan sols unes setmanes, que l’Organització de Nacions Unides seria ingovernable amb més països dels que ara la formen. Segurament, té tota la raó.

Encara que jo crec que el nombre de membres no és el problema. Per què no 500, o 1.000? Les noves tecnologies i la bona voluntat permetrien gestionar qualsevol organisme. Potser el problema està en el tipus de membre, el país nació, un membre que no li agrada que l’avaluïn i que, en canvi, imposa criteris dins de les seves pròpies fronteres que disminueixen les llibertats individuals.

No confio en un canvi d’actitud dels països nació. No saben com fer-ho. Confio en la bona voluntat de nous organismes que aglutinen pobles i regions i que, a través del dret a l’autodeterminació, els permetin organitzar-se lliurement. És a dir, organismes que vetllen per las llibertats. I trencant les rutines de la història, aquesta vegada aconseguir-ho sense violència ni guerres.

Tant de bo Europa funcioni. Per descomptat, a través dels Estats està essent un total fracàs.

abril 13th, 2011

Formació Professional (FP): o ens possem les piles o perdrem el tren

Les dades confirmen que, a Catalunya, la Formació Professional no acaba d’arrancar. Des de fa més de 15 anys el Govern català insisteix –mitjançant les campanyes anuals de comunicació– en las bondats de la qualificació de la FP, en l’encert de la seva elecció, en les necessitats del país i les demandes constants de l’empresa. Tasca gens fàcil.

Mentre que en 1996 la tassa de qualificació de FP a Catalunya era del 15%,  les campanyes de 1996-2000 –de les quals vaig tenir l’honor de participar activament– només la van augmentar en 5 punts. I la dècada 2000-10 no ha aconseguit augmentar aquella xifra. Segons dades actuals de l’Observatori FP Fundació BCN Formació Professional,  la borsa de “Formació bàsica o sense formació” arriba a  Catalunya al 40-45% i la “Formació FP i Batxillerat” representa el 20-25%, mentre que la universitària aconsegueix el 30-35%.

*

La radiografia comparativa amb Europa es il·lustrativa. Hem de rebaixar l’enorme borsa de persones sense formació o formació bàsica obligatòria, convidant-la a participar en un model econòmic i social sostenible i amb futur. Ja res serà com abans. O ens posem les piles o perdrem el tren.

I la resposta dels joves catalanes hauria d’anar lligada a la tendència europea. Hem d’aspirar a xifres aproximades del 35-40% de professionals qualificats en la FP que incideixin en el mercat laboral català. Què ens ho impedeix? Busquem on estan les reticències al nou model i treballem par a què es produeixi el canvi de tendència.

 

abril 10th, 2011

Puja o baixa?

Al 1994 vaig tenir l’honor de dirigir, juntament amb Mai Felip, la Fundació BCD Barcelona Centre de Disseny –actualment en el sí de la Cambra de Comerç de Barcelona–  assumint des de les hores el discurs del disseny industrial en tot el que veig, toco o penso.

Torna a mi, constantment, una situació quotidiana que té  diferències importants segons el país en el qual et trobes. Es tracta de la interpretació dels call-elevators, els indicadors que informen sobre la situació de l’ascensor i indiquen el sentit (ascendent o descendent) de la seva trajectòria.

Imaginem-nos que estem a la quarta planta d’un edifici. I vull abandonar-lo utilitzant l’ascensor. He de prémer el botó (fletxa) ascendent per a què em vingui a buscar, o el botó (fletxa) descendent perquè vull baixar? Doncs bé, ambdues tenen una explicació plausible, amb cert sentit, lògiques. La primera, “vine’m a buscar”, està essent utilitzada a molts països centro americans i sud americans, així com en alguns de l’òrbita anglosaxona repartits pel planeta. La segona, “premo baixar perquè vull baixar”, és majoritària a nivell mundial i s’utilitza en els països europeus, en Nord Amèrica i gran part d’Àsia i Àfrica.

Com l’usuari està veient on està l’ascensor a l’indicador de planta, pot demanar les dues accions: “vine a buscar-me, puja, que estàs a baix”, o simplement “vull baixar, m’és igual on estiguis”. També podem trobar contradiccions en aquestes ordres si canviem la situació de l’usuari.

Tot això sembla irrellevant fins que dones uns bons passejos en sentit contrari en un ascensor de Guatemala o Taiwán. Els dissenyadors industrials podien haver consensuat les dues interpretacions. Però no ho van fer. Potser el temps ho farà.