Archive for maig, 2011

maig 27th, 2011

Comunicació Estratègica i Relacions Públiques

Uns 40 professionals del Periodisme i les Relacions Públiques estan treballant amb mi aquests dies a la Universitat Diego Portales (Santiago de Xile) temes clau de comunicació estratègica. La visió que els aporto es fonamenta en les Relacions Públiques com a eix central de l’estratègia comunicativa de les organitzacions.

Adjunto el mapa general de les 90 tècniques resultant del meu treball, investigació i pràctica professional dels darrers anys. Mostra l’extens arc d’activitat que té la disciplina de les Relacions Públiques.

*

maig 26th, 2011

Un apunt sobre Catalunya, una nació sense Estat

Em trobo a Santiago de Xile, a 12.000 quilòmetres de Barcelona, ​​embrancat en seminaris i conferències sobre comunicació. El cansament i la nostàlgia em conviden a compartir un apunt sobre la meva terra, Catalunya, una nació sense Estat.

La història s’inicia entre els any 886 i 897, quan Guifré el Pelós, un personatge real encara que adornat amb històries èpiques, es deslliga dels reis francs i dóna origen a la casa comtal de Barcelona. A la seva mort, l’any 897, va ser el primer comte que va traspassar hereditàriament les seves possessions a la Marca Hispànica que havia estat creada per l’imperi Carolingi a manera de frontera que delimitava els territoris dominats per cristians o musulmans.

El llinatge de Guifré el Pelós va ser l’embrió de la corona catalanoaragonesa, en unir el seu destí al regne aragonès en virtut dels problemes dinàstics que patia aquesta monarquia. Va ser Alfons II, fill de Ramon Berenguer IV d’Aragó i Peronella, qui va assumir tots els títols i la dignitat real l’any 1164, després de la mort del seu pare i l’abdicació de la seva mare. De fet, amb ell comença el que en la historiografia es defineix com a corona d’Aragó, la unió del regne i la casa comtal de Barcelona.
La democràcia no neix a Catalunya però és part important del seu naixement (es té notícia d’una Parlament bicameral a Islàndia al S.X i Corts Medievals a Castella i Lleó en el S.XI). Signes clars de la cultura i la política de Catalunya són el primer document en català de Greuges de Caboet en 1095, la constitució de les primeres Corts Catalanes, l’Assemblea de Pau i Treba, el 1192, la Constitució Catalana el 1283, el primer Tractat Marítim, Principatus Cathaloniae, any 1260-1350, el Atles Català, el 1375.

Amb els reis catalans, la corona va prosperar i es va expandir de manera que els seus territoris abraçaven Mallorca, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols. La corona d’Aragó es va convertir així en un imperi militar i comercial a la Mediterrània d’importància vital. Especial preeminència en aquest esdevenir va tenir el rei Jaume I el Conqueridor, exemple del creixement del poder i desenvolupament de la corona en detriment dels regnes àrabs. És remarcable que els nous territoris agregats, com València, van mantenir furs propis. La casa de Barcelona es va extingir amb la mort de Martí l’Humà, el 1410, i va passar el ceptre a la dinastia Trastàmara en la persona de Ferran. El seu matrimoni amb la reina Isabel va donar com a resultat la unió dels regnes d’Aragó i Castella.

Després dels Reis Catòlics, la dinastia dels Àustries va mantenir una relació complexa amb el Principat de Catalunya. Encara que es van respectar institucions pròpies, les diferències amb la corona eren greus a causa dels recursos reclamats pels monarques per a les seves empreses militars. Les desavinences van tenir la seva màxima expressió el 1640, en el marc de la guerra europea dels Trenta Anys, quan la guerra dels Segadors va enfrontar francesos i castellans en terra catalana. La conflagració va acabar amb la pau dels Pirineus, per la qual El Rosselló i part de la Cerdanya passaven a ser francesos i se separaven de Catalunya.

Després de la mort de Carles II sense descendència, Felip V, de la dinastia borbònica, va ocupar el tron ​​d’Espanya. El 1701 va jurar les Constitucions, però l’existència d’un altre pretendent, Carles d’Àustria, va desembocar en la guerra de Successió. Catalunya va prendre partit pels austriacistes, però el 1714 es va produir la caiguda de Barcelona i les ciutats que no van donar suport als Borbons van ser tractades durament. En 1716, el decret de Nova Planta va abolir les institucions pròpies, no així el dret civil català.

Durant les guerres napoleòniques, Catalunya va ser temporalment segregada per Bonaparte. En l’últim terç del segle XIX es va produir un gran ressorgiment del catalanisme en tots els aspectes. En política, el resultat va ser la Mancomunitat, la unió de les diputacions com a institució que representava Catalunya. La seva existència va ser curta, ja que l’any 1923 va ser abolida per la dictadura de Primo de Rivera. La situació va canviar radicalment amb la República i el 1932 va ser restaurada la Generalitat i es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. La guerra civil de 1936-1939 i la victòria franquista van comportar una llarga dictadura, en la qual van ser proscrits els signes d’identitat i les institucions catalanes. La democràcia va portar de nou la Generalitat, restablerta el 1977 amb Josep Tarradellas com a president. Dos anys després, Catalunya tenia de nou un Estatut d’Autonomia. La vigència de l’Estatut va coincidir amb una de les èpoques de major desenvolupament econòmic i social de Catalunya (1977-2005), i 25 anys després, el 2006, un nou Estatut va ser aprovat pel poble català en referèndum.

Ser català al segle XXI no és fàcil. Tots parlen de globalització. I amb el que està passant, parlar de sentiments no és prioritari. És una cosa que no es pot expressar amb paraules. Un dels nostres grans ambaixadors va ser Pau Casals. El 1970 va rebre l’encàrrec de compondre un himne que representés a l’ONU. L’himne va ser interpretat per primera vegada el 24 octubre 1971 davant l’Assemblea de Nacions Unides, sota la pròpia direcció de Casals, que tenia 94 anys. En finalitzar l’estrena mundial de la seva composició, va tenir l’oportunitat de parlar en anglès davant tan il·lustre audiència. El emocionant discurs representa el sentiment mil·lenari del poble català. Pau Casals parla de pau, parla d’amor, parla de Catalunya amb orgull.

Gran part de les dades històriques comentats estan disponibles al web oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

 

maig 21st, 2011

#511 Reduir la campanya electoral


5 per a campanya, 1 per reflexionar, 1 per votar.

twitter

Cada campanya electoral distància més al polític del ciutadà. La ciutadania comença a estar indignada, per fi! (# spanishrevolution # catalanrevolution # democraciarealya # acampadasol # acampadabcn # nolesvotes # yeswecamp …). I comença a organitzar-se i a proposar iniciatives. Per què no reduïm la interminable campanya electoral?

Els 15 dies de campanya són excessius. S’utilitzen, majoritàriament, per manipular i enganyar a la ciutadania sense cap mena de pudor. Es propaguen mentides per fer perdre vots a l’adversari sense tenir en compte que els votants les estan escoltant. Per tot això, amb 5 dies els ciutadans anem sobrats. Els partits polítics han tingut temps suficient al llarg dels 4 anys anteriors per explicar-se, per actuar, per planificar, per demostrar. Reduint a 5 +1 +1 s’estalviaran molts recursos. No estem per malgastar. Vénen temps durs. I en menys d’un any, una altra campanya electoral…

*

Si estàs d’acord, recolza la iniciativa #511

maig 21st, 2011

Comunicació Científica (3a part)

L’altre dia vam fer referència a les dificultats davant les quals s’enfronta la Comunicació ecològica i medioambiental (2a part) i a una de les recents accions realitzades a través de la pel·lícula HOME.

Ara m’agradaria fer una petita referència a la Comunicació Mèdica. En general, la comunicació dels grans hospitals té com a objectiu transmetre els seus avenços tècnics i científics per posicionar-se en la xarxa assistencial i investigadora. La utilització de materials escrits (memòria anual, revistes corporatives, fulletons institucionals) o de redacció estàtica (textos al web) està deixant pas a una comunicació més audiovisual, amb produccions que es distribueixen a través d’Internet, sobretot al canal YouTube.

Un apunt sobre com podem comunicar la realitat mèdica hospitalària amb certa eficiència a través d’Internet amb produccions audiovisuals:

- Càpsules informatives (2-3 minuts) millor que extensos reportatges.

- 1 missatge central, que tingui un cert interès públic.

- Comunicació a través del bloc corporatiu i un canal propi a YouTube.

- Transmetre la realitat del dia a dia del centre i evitar visions complaents i del passat.

- Utilitzar un estil narratiu-documental, amb aire periodístic: entrevistes amb metges i pacients, trobades i reunions amb especialistes estrangers, novetats i canvis recents

- Apropar-se a la comunitat més propera (barri, ciutat, comarca) amb missatges de proximitat, utilitat i suport (relacions amb escoles, empreses, ajuntament, ONG)

- Oferir a tots els públics missatges relacionats amb la salut comunitària i la investigació (nous descobriments i patents, objectius esperançadors de futur)

Adjunto 3 exemples interessants:

*

Com sempre, haurem assegurar-nos que el missatge sigui vist pel màxim nombre de persones. Però això ho tractarem un altre dia.

maig 18th, 2011

Innovació i esforç

Els grans innovadors són:

- Els que, amb el seu constant treball, canvien la comprensió de les coses per al seu equip.
- Els que creen models d’anàlisi per als que el segueixen.
- Els que s’obsessionen amb l’origen de les coses a la recerca de noves vies d’experimentació.

Vull destacar un de molt singular. S’aixeca cada dia a les 4,30 del matí per estudiar i abans de les 7 està al capdavant del seu equip. Un home de costums peculiars que demostra una cosa: que el talent s’aconsegueix amb esforç.

Es tracta de Valentí Fuster, cardiòleg català que dirigeix ​​l’Institut Cardiovascular de l’hospital Mount Sinai de Nova York i el Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC) a Madrid. Des de finals dels anys 70 els seus treballs i la seva metodologia són coneguts internacionalment i l’han convertit en un prescriptor mundial.

Fa uns dies va rebre un dels guardons més importants de la comunitat mèdica, concretament el Gran Premi científic de l’Institut de França. Segons aquesta organització, la contribució científica de Fuster és determinant en el camp de les malalties de les artèries coronàries, convertint-se en un precursor que ha obert la via a nombroses innovacions clíniques. Les seves investigacions han portat a redefinir l’origen de l’infart de miocardi i singulars vies per a la seva prevenció.

Els grans innovadors són persones corrents que treballen molt. Per aquest motiu, sento una gran admiració per aquest home.

maig 17th, 2011

“Sense preguntes NO cobertura” (…a veure si és veritat!)

El passat 4 de maig de 2011, diferents col·lectius de periodistes espanyols van llançar una campanya a Twitter expressant la seva indignació i exigint que no es convoquin rodes de premsa sense admetre preguntes.

En tan sols 15 dies, més de 60 mitjans i 10.000 persones a títol individual s’han sumat a la campanya. És una vella discussió que ressorgeix cada tant, i estic absolutament d’acord amb el lema de la campanya. Des de les Relacions Públiques –creadores de les rodes de premsa– sempre he defensat que si una organització (una empresa, un partit polític, un ajuntament, una ONG) no es vol sotmetre a les preguntes dels periodistes, NO ha d’utilitzar mai la Conferència de Premsa, ni per raons d’estètica escenogràfica. En tot cas, té la Nota de Premsa, una tècnica de Relacions Públiques unidireccional.

De tota manera, algunes reflexions:

1 – Una Conferència de Premsa sense preguntes també pot ser entesa com una estratègia informativa del creador de la informació i és molt lliure de fer-la (i el periodista de no assistir!!).

2 – No estic molt segur que la informació guanyi cobertura si hi ha preguntes de periodistes. No està provat. La cobertura depèn de moltes coses.

3 – No oblidem la realitat dels mitjans de comunicació actuals, la gran majoria amb “credo” i “identitat manifesta”, les “preguntes” busquen veure reflectida l’opinió del medi. Molts parlen ja del business-media. Jo em resisteixo a acceptar aquesta realitat perquè sóc un romàntic del periodisme d’abans.

4 – Amb ànim constructiu per a la professió de periodista, m’atreviria a demanar que menys votacions a Twitter i més actitud conseqüent amb els propis principis. “Sense preguntes, no cobertura”. Doncs a veure si és veritat: periodistes, no assistiu. No els demanem als ciutadans que es posicionin davant d’una situació que no està a les mans.
De tota manera, els deixo el link per si consideren que el gremi de periodistes necessita del seu ajut.

maig 16th, 2011

Si jo fos ric

Centenars de vegades he convidat als meus oients a participar en aquest exercici. No tinguis por de conèixer una realitat que potser et sorprengui:

- SI JO FOS RIC …” (com en la cançó del musical)


- PERÒ SI JA HO ETS!!! … Sou al selecte grup de l’1% de persones més riques del planeta. Darrere teu tens un 99% de persones amb menys recursos que tu …!
- No pot ser!. Impossible! … (Diuen tots)
- No t’ho creus?

ESBRINA-HO, PUNXA EN AQUEST QUADRE

*

POTSER TINDRÀS NOVES RAONS PER SEGUIR PENSANT EN EL CANVI.

(Post-data) El valor dels sous i els preus a cada país és el que és. No ho prenguem com a excusa per invalidar aquesta proposta seriosa de reflexió. Recorda que els preus de la mobilitat (de lleure o de formació) són iguals per als 7.000 milions d’habitants.

maig 15th, 2011

Periodistes d’empresa?: nom inadequat!!

No s’ha de confondre la gimnàstica amb la magnèsia, és a dir, la formació o la titulació de les persones

… Llicenciat en periodisme, en filologia anglesa, Graduat en publicitat i relacions públiques, en dret o en econòmiques …

amb la denominació dels perfils ocupacionals en les organitzacions. Per exemple, en l’àmbit de la comunicació:

… Director de Comunicació (DirCom), Responsable de Comunicació, cap de premsa, Redactor de la revista corporativa, Assistent d’esdeveniments, … altres / …

Un DirCom que hagi estudiat filologia i treballi a l’empresa no és un Filòleg d’empresa. I el mateix amb altres estudis. Per tant, un DirCom, un responsable de Comunicació o un cap de Premsa que hagi estudiat periodisme i treballa a l’empresa, no és un Periodista d’empresa. És un professional que té una responsabilitat en comunicació i té una formació en periodisme. Res més. Dir “periodista d’empresa” és pur intrusisme.

Per ara, només ha estat una ficada de pota d’un articulista a internet i un fullet informatiu d’un Institut d’Educació Contínua. No hi ha més indicis de Google. Esperem que no vagi a més. Seria un flac favor al periodisme i una falta de sensibilitat important cap a altres estudis de comunicació que es preocupen específicament de la Comunicació en les organitzacions. .

 

(En la foto, José Luis González Besada, Dircom de Iberdrola)

maig 12th, 2011

Comunicació Científica (2a part)

../… ve del post Comunicació Científica (1a part)

Per què encara no has actuat? … La pel·lícula HOME és prou explícita …
… El que passa és que demana compromís i no tinc clara la meva escala de valors …
… Demana acció i no tinc temps …
… Demana que ho divulgues i no sé com fer-ho …

Amb sort, es produirà un comentari “preocupant” prenent una tassa de cafè. Així doncs, els objectius de la comunicació científica ecològica i mediambiental no s’han complert: no hi ha acció, es trenca la cadena, no hi ha compromís individual ni col·lectiu.

*

SOLUCIONS DE MILLORA PER A LA COMUNICACIÓ CIENTÍFICA

a) Envers els públics sobre els quals no hem actuat encara:

- Sol·licitud d’ajuda a la comunitat educativa. Sense la prescripció dels educadors (primària, secundària, universitària, professional, contínua) els canals de transmissió no són res. De manera conjunta, es poden dissenyar i executar entrevistes, esdeveniments, fòrums, publicacions, tant reals com virtuals.
- Sol·licitud d’ajuda a la comunitat científica en la transmissió del missatge. Els hem de demanar que complementin la seva gran actuació científica com comunicadors socials. La seva credibilitat és molt alta. De manera conjunta, es poden dissenyar i executar entrevistes, esdeveniments, fòrums, publicacions, tant reals com virtuals.

b) Envers els públics que ja coneixen el missatge:

- Actuacions de seguiment: com a mínim, hem d’obtenir el permís de seguir tractant-los i informant a través de xarxes socials. L’impacte dels missatges ha de deixar pas a una tasca, lenta i titànica, de persuasió individualitzada. El truc està en la personalització. Es poden dissenyar dinàmiques i processos de cultivació i reconeixement, formació i lobbisme de mobilització de bases.

c) Envers els públics decisors:

- Actuacions de pressió (lobbisme directe) davant autoritats governamentals i reguladors, activistes, analistes, per promoure canvis legislatius que incorporin mecanismes de denúncies, prohibicions, multes. No confiem només en la bona voluntat. No hi haurà canvis disruptius en la conducta col·lectiva. Les lleis han de marcar els tempos.

Si només ens preocupem de la creació del missatge i deixem que el temps ho arregli tot, la comunicació científica no és eficaç i, per tant, no aconsegueix ajudar les necessitats ecològiques i mediambientals del planeta. La veritable comunicació va més enllà: investiga, dissenya, executa, avalua, valora resultats en un nou estadi. És a dir, no es cansa fins que aconsegueix els seus objectius de persuasió. Millor poques accions comunicatives que tinguin actuacions de reforç i seguiment que no milers i milers de missatges que només pretenen “fer pensar i aquí queda la cosa”. Això frustra, endureix el cor i retarda el canvi.

Un altre dia seguim.

 

maig 10th, 2011

Comunicació Científica (1a part)

Diferents tècniques s’utilitzen en Relacions Públiques i Comunicació per convèncer i persuadir als públics. Unes, a través dels periodistes, “sol·licitant” la seva ajuda per expandir el missatge en els Mitjans de Comunicació. Altres, a través de la publicitat (en aquest cas, “pagant” als Mitjans). Altres, directament a través de mitjans propis: revistes, espais interactius a internet, esdeveniments, performances, lobbisme. I de vegades, a través de l’audiovisual, un dels mitjans més directes i més eficaços. Produir una pel·lícula amb objectius NO artístics i NO comercials és una pràctica completament lícita (… una altra cosa és la “propaganda”).

Moltes són les causes que es mereixen una bona feina cinematogràfica. Però l’ecologia i el medi ambient són causes d’extrema urgència. Cal destacar la pel·lícula francesa HOME, dirigida per Yann Arthus-Bertrand (2009) i que ha costat 2 anys de rodatge i molt d’esforç de planificació i muntatge. Compta amb el suport del grup empresarial francès PPR. És una magnífica obra audiovisual, amb una fantàstica música d’Armand Amar. En definitiva, tot un Manifest al servei de la causa ecològica. Altres pel·lícules com Una Veritat Incòmoda (2006) i Terra (2007) duen el mateix objectiu persuasiu encara que amb diferents promotors. Ara bé, en aquests moments …

… L’assignatura pendent de la Comunicació Científica és
FER EFICACES ELS MISSATGES DE L’ECOLOGIA I EL MEDI AMBIENT
perquè no ho són … després del visionat … no hi ha reacció.

Tot i així, hem de promoure la comunicació de la causa ecològica i mediambiental a través de pel·lícules. La culpa de la baixa eficàcia no és de l’audiovisual. La culpa és del gelat cor de l’espectador. Un dels missatges clau de la pel·lícula HOME és que tan sols ens queden 10 anys per invertir la tendència del desastre al qual estem abocats. Si abans de 2020 no canviem les nostres lleis i comportaments mediambientals, ja no hi haurà solució. Els milions de persones que observen atentament la pel·lícula queden captivats pels seus missatges encara que, per múltiples raons, NO ACTUEN. Per què?. Aquí els deixo la pel·lícula. No hi ha drets de còpia sobre ella. Per això, la divulgació per internet és lliure. Aconsello el seu visionat en pantalla gran, sense presses i esperit tranquil, ja que dura 93 minuts. El seu objectiu és fer pensar i actuar. Segur que et farà pensar … actuar, no sé … ENDAVANT!!

.

Un altre dia seguim.