Un apunt sobre Catalunya, una nació sense Estat

Em trobo a Santiago de Xile, a 12.000 quilòmetres de Barcelona, ​​embrancat en seminaris i conferències sobre comunicació. El cansament i la nostàlgia em conviden a compartir un apunt sobre la meva terra, Catalunya, una nació sense Estat.

La història s’inicia entre els any 886 i 897, quan Guifré el Pelós, un personatge real encara que adornat amb històries èpiques, es deslliga dels reis francs i dóna origen a la casa comtal de Barcelona. A la seva mort, l’any 897, va ser el primer comte que va traspassar hereditàriament les seves possessions a la Marca Hispànica que havia estat creada per l’imperi Carolingi a manera de frontera que delimitava els territoris dominats per cristians o musulmans.

El llinatge de Guifré el Pelós va ser l’embrió de la corona catalanoaragonesa, en unir el seu destí al regne aragonès en virtut dels problemes dinàstics que patia aquesta monarquia. Va ser Alfons II, fill de Ramon Berenguer IV d’Aragó i Peronella, qui va assumir tots els títols i la dignitat real l’any 1164, després de la mort del seu pare i l’abdicació de la seva mare. De fet, amb ell comença el que en la historiografia es defineix com a corona d’Aragó, la unió del regne i la casa comtal de Barcelona.
La democràcia no neix a Catalunya però és part important del seu naixement (es té notícia d’una Parlament bicameral a Islàndia al S.X i Corts Medievals a Castella i Lleó en el S.XI). Signes clars de la cultura i la política de Catalunya són el primer document en català de Greuges de Caboet en 1095, la constitució de les primeres Corts Catalanes, l’Assemblea de Pau i Treba, el 1192, la Constitució Catalana el 1283, el primer Tractat Marítim, Principatus Cathaloniae, any 1260-1350, el Atles Català, el 1375.

Amb els reis catalans, la corona va prosperar i es va expandir de manera que els seus territoris abraçaven Mallorca, València, Sicília, Còrsega, Sardenya i Nàpols. La corona d’Aragó es va convertir així en un imperi militar i comercial a la Mediterrània d’importància vital. Especial preeminència en aquest esdevenir va tenir el rei Jaume I el Conqueridor, exemple del creixement del poder i desenvolupament de la corona en detriment dels regnes àrabs. És remarcable que els nous territoris agregats, com València, van mantenir furs propis. La casa de Barcelona es va extingir amb la mort de Martí l’Humà, el 1410, i va passar el ceptre a la dinastia Trastàmara en la persona de Ferran. El seu matrimoni amb la reina Isabel va donar com a resultat la unió dels regnes d’Aragó i Castella.

Després dels Reis Catòlics, la dinastia dels Àustries va mantenir una relació complexa amb el Principat de Catalunya. Encara que es van respectar institucions pròpies, les diferències amb la corona eren greus a causa dels recursos reclamats pels monarques per a les seves empreses militars. Les desavinences van tenir la seva màxima expressió el 1640, en el marc de la guerra europea dels Trenta Anys, quan la guerra dels Segadors va enfrontar francesos i castellans en terra catalana. La conflagració va acabar amb la pau dels Pirineus, per la qual El Rosselló i part de la Cerdanya passaven a ser francesos i se separaven de Catalunya.

Després de la mort de Carles II sense descendència, Felip V, de la dinastia borbònica, va ocupar el tron ​​d’Espanya. El 1701 va jurar les Constitucions, però l’existència d’un altre pretendent, Carles d’Àustria, va desembocar en la guerra de Successió. Catalunya va prendre partit pels austriacistes, però el 1714 es va produir la caiguda de Barcelona i les ciutats que no van donar suport als Borbons van ser tractades durament. En 1716, el decret de Nova Planta va abolir les institucions pròpies, no així el dret civil català.

Durant les guerres napoleòniques, Catalunya va ser temporalment segregada per Bonaparte. En l’últim terç del segle XIX es va produir un gran ressorgiment del catalanisme en tots els aspectes. En política, el resultat va ser la Mancomunitat, la unió de les diputacions com a institució que representava Catalunya. La seva existència va ser curta, ja que l’any 1923 va ser abolida per la dictadura de Primo de Rivera. La situació va canviar radicalment amb la República i el 1932 va ser restaurada la Generalitat i es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. La guerra civil de 1936-1939 i la victòria franquista van comportar una llarga dictadura, en la qual van ser proscrits els signes d’identitat i les institucions catalanes. La democràcia va portar de nou la Generalitat, restablerta el 1977 amb Josep Tarradellas com a president. Dos anys després, Catalunya tenia de nou un Estatut d’Autonomia. La vigència de l’Estatut va coincidir amb una de les èpoques de major desenvolupament econòmic i social de Catalunya (1977-2005), i 25 anys després, el 2006, un nou Estatut va ser aprovat pel poble català en referèndum.

Ser català al segle XXI no és fàcil. Tots parlen de globalització. I amb el que està passant, parlar de sentiments no és prioritari. És una cosa que no es pot expressar amb paraules. Un dels nostres grans ambaixadors va ser Pau Casals. El 1970 va rebre l’encàrrec de compondre un himne que representés a l’ONU. L’himne va ser interpretat per primera vegada el 24 octubre 1971 davant l’Assemblea de Nacions Unides, sota la pròpia direcció de Casals, que tenia 94 anys. En finalitzar l’estrena mundial de la seva composició, va tenir l’oportunitat de parlar en anglès davant tan il·lustre audiència. El emocionant discurs representa el sentiment mil·lenari del poble català. Pau Casals parla de pau, parla d’amor, parla de Catalunya amb orgull.

Gran part de les dades històriques comentats estan disponibles al web oficial de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*