Reinventar els màsters

Ja n’hi ha prou de màsters i remàsters … Un interessant article de Marta Rojals, “Creients”, situa el desengany dels joves de 30 a 40 anys com una cosa indignant: “A la bústia, de nou, la propaganda de la universitat ENS advertirà que, si no tenim feina, és perquè encara ens faltaria un altre màster. Bon intent, senyors, però [...] ja no cola. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres. I per a arribar a aquesta conclusió, en una cosa sí que uns quants teníeu raó: no en calia estudiar tant”.

És cert que, després d’uns atractius i ben dissenyats programes, els cursos de postgrau actuals són predictibles, gens disruptius. En línies generals, es distingeixen entre aquells que:

- Diferents “professionals” expliquen els seus èxits (i en poques ocasions també els seus fracassos).
- Diferents “acadèmics” expliquen les seves teories, metodologies, idees, reflexions.
- Una combinació de professionals i acadèmics.

Però en general, poc “nou coneixement”. Solen construir-se a través de contínues exposicions unidireccionals, molt power-point, i dinàmiques de grup entre els estudiants que finalitzen també en presentacions reiteratives. En el millor dels casos, s’aconsegueix que els alumnes sentin certa admiració pels professors, pels èxits que aquests van aconseguir. I, per més inri, aquest estat anímic d’uns i altres sol ser l’element clau per avaluar el curs (!!). Un indicador inadequat.

Proposo canviar l’estratègia educativa dels màsters. El seu objectiu NO ha de ser que els futurs titulats “emulin” als seus professors tractant de replicar els seus èxits. L’objectiu final del curs ha de ser construir empreses, projectes socials, culturals, d’enginyeria, associatius. És a dir, un resultat pragmàtic, que finalitzi amb un nou NIF i uns titulats-emprenedors que liderin aquesta nova organització. Tot això en la línia del que parlàvem l’altre dia: més que buscar feina, hauríem de crear-la.
Estic segur que els estudiants prefereixen un projecte pel qual lluitar que un títol a la paret (que també).

Un altre dia seguim.

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*