Periodisme i Relacions Públiques: amb la dignitat per terra

Si continuem així, la credibilitat dels professionals de la informació i la comunicació arribarà als mateixos nivells que gaudeixen polítics i banquers. Els recents casos de corrupció de l’imperi Murdoch (la punta de l’iceberg d’una pràctica estesa en molts altres mitjans de comunicació) o el mal exemple de l’empresa de Relacions Públiques més gran del món (que mostra el seu historial i mecanismes de funcionament)ens fan dubtar de la dignitat de la professió.

  • És lícit que el periodisme exerceixi l’espionatge i pagui diners a informants, inclosos policies, per aconseguir notícies?. Alguns afirmen que ningú hauria de “esquinçar-se les vestidures” perquè en definitiva tot respon a la realitat actual dels business-media. Si hem arribat fins aquí és perquè hi ha milions de lectors i espectadors que compren aquest tipus d’informació.
  • És lícit que una agència de Relacions Públiques treballi per a una tabacalera que intenta millorar la seva imatge?, ¿Per a una petroliera que pretén donar explicacions davant d’un desastre que ha provocat?; ¿Per a un laboratori químic que té davant a 15.000 damnificats?; ¿per a un govern no democràtic que intenta explicar el seu ideari?. És lícit dirigir la comunicació de Facebook “creant” històries “anti-Google”?; ¿O treballar per a una empresa biotecnològica amb l’objectiu de contrarestar els arguments de Greenpeace?. Encara una pregunta de més difícil resposta: si tot ésser humà té dret a un advocat, tots tenen dret a les Relacions Públiques, per argumentar i contra-argumentar davant l’opinió pública?. He impulsat aquest debat a les aules i mai he aconseguit unanimitat en la resposta. Perquè no és tan senzilla com sembla.

Només a Espanya, es graduen cada any 2.800 nous titulats en Periodisme (el 90% d’ells acaben treballant de Relacions Públiques en empreses, ajuntaments o fundacions). I als que hem de sumar 2.200 titulats en Publicitat i Relacions Públiques. 5.000 nous professionals cada any. Què els direm? Què lluitin per una nova comunicació o que es submergeixin en la trista realitat actual?

Des de les aules, des dels despatxos, des de les redaccions … hem de reintroduir l’ètica com a element clau de la nostra supervivència com a creadors d’opinió. Si no canviem les coses, el descrèdit serà definitiu i no hi haurà marxa enrere. I no estic segur que la ciberciutadania pugui substituir els professionals de la comunicació (milions de persones creuen que sí).

Un altre dia seguim.

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*