Archive for setembre, 2011

setembre 29th, 2011

Futur incert de la Recerca a la Universitat

Vénen temps molt durs per a la investigació a la Universitat. Sobretot per a les Ciències Socials i les Humanitats, és a dir, per a aquelles àrees en què no treballem amb tubs i provetes sinó amb opinions, estadístiques, tendències o cròniques històriques.

Siguem realistes: bona part de la Investigació Bàsica en ciències socials té escàs valor. I hi ha milers de línies de recerca diferents. Si el departament d’una universitat té 200 investigadors, segur que compta amb 180 línies de recerca, potser producte de les seves tesis doctorals. No és sostenible. I en el millor dels casos, el resultat final d’aquestes investigacions donarà peu a un titular a la premsa o a volàtils frases a Twitter.

Possiblement aquest desgavell té l’origen en l’esbojarrada carrera per la “acreditació del currículum” a la qual es veuen abocats els investigadors a Espanya. I també a la nostra habitual miopia: pocs volen ser “cua de lleó” de projectes rellevants. Moltes “caps de ratolí” té la universitat espanyola.

Hauríem d’emprendre algunes accions per la necessitat del canvi:

  • Renunciar a seguir investigant temes menors no competitius. No hi ha diners públics per a què cadascun segueixi protagonitzant la seva pròpia pel·lícula, llevat que vulguem mantenir el “cafè per a tothom” amb ridícules ajudes de 10.000 euros per a projectes trianuals de 15 investigadors (!!).
  • Investigar sobre temes estratègics seleccionats per la Universitat. Fins i tot, en alguns casos, hauria de ser l’empresa privada la que estableixi els objectius d’una Investigació Aplicada de qualitat. I si són temes allunyats a l’investigador, doncs “a reciclar-se toca …” La recerca ha de respondre a objectius col·lectius d’interès científic i social.
  • Els grups de recerca han de ser pocs, grans, potents i interuniversitaris, tot i que estructurats internament en subgrups. Les administracions públiques han de crear noves categories intermèdies a més de la d’IP (investigador principal) per motivar els seus membres. Un format organitzatiu adequat podria ser el del Clúster, que permet la unió d’investigadors de diverses universitats en pro de l’eficàcia d’objectius competitius.

La recerca en biomedicina, enginyeria i tantes altres àrees del saber científic-tècnic ja van donar el pas endavant fa temps. I encara que tenen pocs recursos públics, tenen les idees clares i el camí marcat.
Per a quan el canvi de paradigma dels investigadors en comunicació, dret, economia, humanitats, traducció, sociologia …?

setembre 27th, 2011

El crowdfunding pot arribar a ser el mecenatge del futur

En el món periodístic és habitual trobar referències sobre el fenomen del crowdfunding com el nou llançament del mecenatge en la nostra època de crisi. És una dinàmica nascuda el 2004 als USA que tracta de finançar bottom-up (de baix a dalt, des de la ciutadania) projectes culturals de tota mena. Els potencials usuaris i compradors són els que decideixen la sort del projecte, aportant (o no) els recursos necessaris. Serveixi un esquema del seu funcionament que impulsa FundProjectsWithMe:

.
Algunes de les plataformes de crowdfunding nascudes a Espanya en els últims mesos: Verkami, Lanzanos, Ivnus, Fandyu. Val la pena fer un cop d’ull (sobretot aquells que tinguin un projecte que necessiti finançament).

D’altra banda, davant la pregunta si el crowdfunding té futur és adequat plantejar d’on ve i cap on va. Per això, proposo reflexionar sobre l’evolució de la “donació” amb l’objectiu de ponderar les possibilitats del crowdfunding com a activitat humana i recurrent.Així doncs, si les persones que financien projectes a través del crowdfunding REPETEIXEN aquesta aventura de “donar”, la seva categoria com a inversor-finançador s’eleva a la de MINIMECENES. Tant de bo les xarxes socials ajudin al crowdfunding. Però hem de vetllar perquè no mori d’èxit de forma prematura. Si des de les xarxes es proposen massa projectes a finançar (milions de persones promovent els seus propis somnis) es pot sobredimensionar la cultura amb el consegüent desenllaç fatal (més artistes que espectadors).

Com en tot, hem de ser prudents.

setembre 21st, 2011

Relacions Públiques: les xarxes socials impacten o influeixen?

A data d’avui, i amb les xarxes socials a tot tren (sobretot Twitter), les agències de Relacions Públiques tenen seriosos dubtes a l’hora de decidir a quins periodistes dirigir-se en la seva tasca de difondre missatges i promoure la bona imatge de l’organització per a la qual treballen. D’una banda, hi ha els periodistes dels mitjans de comunicació clàssics. Ben posicionats. Coneguts. Però amb una audiència que es mesura per 4 o 5 xifres (6.000, 60.000 lectors-oients …). De l’altra, els que en el seu temps lliure (alguns periodistes titulats) exerceixen de prescriptors a través de les xarxes socials i compten amb milers de seguidors (followers). Tenen menys reconeixement professional però tenen molts més lectors (90.000, 400.000 …).

A primera vista, el més sensat és sol·licitar la col·laboració de tots dos perfils. Encara que el client sempre ens preguntarà sobre l’eficàcia d’un i d’altre (perquè les Relacions Públiques costen molts diners). Ens demanarà que mesurem l’impacte de la crònica del periodista clàssic i la dels retuits a Twitter.

Per ara, sabem mesurar la influència dels periodistes de ràdio, TV i premsa. Però no es coneixen, per ara, mètodes precisos per saber si els retuits a Twitter o les opinions de blocaires influeixen en les persones o simplement amplifiquen la notícia.

¿Les xarxes socials impacten o influeixen?.

 

setembre 16th, 2011

Innovació docent: descans temporal de Power Point

Definitivament, aquest curs torno al guix. Disminuiré dràsticament les presentacions en power point. Com a mínim, un temps prudencial, fins que em reinventi.

A finals de juliol reflexionava sobre com limita el power point la innovació docent. I en gran mesura, és així. I no és per la qualitat de la tecnologia sinó per l’ús que habitualment fem. Crec que deleguem gran part de la nostra energia i creativitat en un programa massa encotillat. Per això, torno a la senzillesa de la pissarra per un temps.

 

I provaré d’explicar-me com abans, amb gestos, paraules, frases escrites, dibuixos. La meva actuació serà més lenta. Sens dubte. Però vull tornar a apostar per la sorpresa, el descobrir les coses a poc a poc (les fotos i les frases del power point són massa evidents, sentencien, no conviden a dubtar). Això no vol dir que no compartim a la vegada les idees en una Intranet o construïm un projecte a través de Twitter. És compatible. Encara més. Ho exigeix l’època actual. Però hem de preservar moments “magistrals” per retrobar-nos en el procés d’aprenentatge.

És molt possible que la innovació en la docència passi per dirigir-se a la ment de l’estudiant i no només als seus ulls. Intentaré promoure el pensament crític entre els que m’escoltin, i això és més fàcil si facilitem espais que permetin construir el discurs entre tots.

*

 

setembre 13th, 2011

Organitzar la indignació (i III)

Davant l’imminent col·lapse del sistema actual, 3 qüestions haurien de prioritzar-se per la urgència del canvi:

1) REFORMA ELECTORAL

Hem de conquerir un sistema mixt de democràcia directa (el ciutadà decideix personalment sobre polítiques públiques) i democràcia representativa (“nous” partits polítics, amb major honorabilitat que els actuals, gestionen les decisions polítiques). La democràcia directa es pot exercitar de manera natural i constant tantes vegades com faci falta a través de consultes populars vinculants. Però cal entrenar-se. No és tan fàcil com sembla. Respecte a la democràcia representativa, hauríem de separar l’elecció del govern dels legisladors, en llistes obertes i per districtes propers al ciutadà. Unes eleccions que trenquin definitivament amb la cotilla de la proporcionalitat.


Quant a les regles de participació sembla que el joc de majories no ha estat superat per un altre millor. Hem, doncs, de continuar comptant amb aquesta regla d’or i no tenir por a les seves conseqüències perquè són el resultat d’un pacte d’honor. NO més soroll de sabres ni fanatismes polítics o religiosos.

2) REFORMA MONETÀRIA

Els diners no tenen por a res ni a ningú, en tot cas només a les lleis valents. Actualment, els diners ens han superat en tot i són quelcom ingovernable. Mereixem una reforma monetària valent que canviï les actuals regles del joc dels diners. Dues càpsules informatives-formatives poden il·luminar aquest punt. D’una banda, una conferència de Joan Antoni Melé a l’EOI de Madrid (2010), Dinero y conciencia, ¿a quién sirve mi dinero?, Instructiva i convincent. I també, “Dinero como deuda” (2006) un producte informatiu que té per objectiu distribuir a través de les xarxes socials a la recerca del compromís individual. Són exposicions llargues. Cal prendre el seu temps i deixar-se portar. Però valen la pena.

3) REFORMA IMPOSITIVA

Si un ciutadà obté uns guanys de 10 milions d’euros en un any, ¿és just que pagui 7 milions d’impostos?; ¿Pot viure amb els restants 3 milions?; ¿O ho deixem en un 10% de càrrega fiscal i que el ciutadà decideixi lliurement què fer amb els seus diners?. Al meu entendre, i després de diversos anys impulsant estratègies filantròpiques i vista la realitat egoista de l’ésser humà, crec que la pressió fiscal és un mitjà necessari per fer complir els deures socials de la ciutadania. En tot cas, no està sent eficaç perquè massa persones menteixen sobre el que tenen o fan. I així ens va.

Si amb els 10 milions de beneficis el ciutadà ric inverteix en activitats productives (creació d’empreses, R + D, cultura) la pressió fiscal sobre els seus beneficis ha de ser molt reduïda. Fa el que ha de fer: crear riquesa. Però mentre que el ciutadà ric inverteixi en activitats especulatives -com en l’actualitat-, la pressió fiscal ha de ser molt alta. L’exemple que ens il·lustra el professor Vicenç Navarro del que està succeint el 2011 és aclaridor: “els rics, a través dels bancs, compren deute públic, és a dir, bons de l’Estat. I, a través de les agències avaluadores dels bons, com Moody ‘s, Standard & Poors i altres (que són instruments de la banca), creen una percepció d’alt risc, per tal que els estats hagin de pagar-los elevats interessos. Els bancs espanyols tenen el 52% del deute espanyol. Reben préstecs de diners del Banc Central Europeu a interessos molt baixos (1%), i amb aquests diners compren bons públics de l’Estat espanyol que els donen una rendibilitat d’un 6%. És difícil dissenyar un sistema que sigui més favorable per als rics i per als seus bancs. I mentre es fan superrics, demanen a la ciutadania que s’estrenyi el cinturó sota l’excusa que “no hi ha alternativa”. En definitiva, o es prohibeixen les pràctiques especulatives o se’ls exigeix un 70% de retorn impositiu.

Jo, personalment, crec en l’Estat del Benestar. Però en un altre Estat del Benestar, més modest, sense tantes pretensions. I és molt possible que puguin haver recursos suficients per fer-ho sostenible si es duen a terme grans reformes. Però per a això, “nous partits polítics” han irrompre a les cambres (els actuals no ho faran). Mentre no s’uneixin milions de votants en sòlides plataformes ciutadanes no hi ha solució. Alguns experts consideren que qualsevol nou partit polític es corrompria abans de dur a terme reformes històriques com aquestes. Tot i això, val la pena intentar-ho. Ens organitzem?.


setembre 9th, 2011

Organitzar la indignació (II)

Sense organització, la indignació es diluirà. I tants esforços, il·lusions, crits, pensaments, hores de son, idees … O pitjor encara, sense organització la indignació es pot radicalitzar, substituint el diàleg per la incongruència o la violència. Les xarxes socials poden ajudar-nos a organitzar-la.

En aquest post, m’agradaria posar de manifest algunes “indignacions” col·lectives que ens estan fent perdre credibilitat davant els poders públics i les empreses per falta d’informació i seny. Es tracta de demandes socials que, tot i ser legítimes, es basen en un error de planificació dels últims 50 anys: la sostenibilitat de l’estat del benestar. Algú va planificar malament i té part de responsabilitat, però no podem exigir, per exemple:

• mantenir oberts els centres de salut les 24 hores a cada petit municipi amb una mitjana d’una persona atesa per nit, a càrrec dels pressupostos públics (encara que l’hem gaudit uns pocs anys … NO ÉS SOSTENIBLE).
• mantenir plantilles inflades de professionals de la salut o l’educació en centres públics invocant criteris de qualitat (… NO ÉS SOSTENIBLE)
• mantenir poliesportius, piscines o teatres a cada poble amb percentatges mínims d’usabilitat a càrrec dels pressupostos públics (… NO ÉS SOSTENIBLE)

L’estat del benestar de l’educació, la sanitat, la cultura o l’esport han de reorganitzar-se. El nivell actual no es pot pagar ni, com diuen alguns, eliminant el Senat, cotxes oficials o disminuint el pressupost del ministeri de defensa. El benestar que pretenem és insaciable. I com més triguem a adonar-nos que el moment actual no és sostenible, abans podrem reorganitzar la societat del S.XXI i REINVENTAR un nou Estat del Benestar. Siguem raonables i compartim els serveis entre un major nombre de ciutadans. No continuem amb el discurs del creixement a través de l’endeutament amb la banca perquè porta al caos. Si el ciutadà no vol pagar més impostos, la llei de la dependència o el sistema universitari de Bolonya (per posar només un parell d’exemples) NO SÓN SOSTENIBLES.

Altres demandes dels indignats, també legítimes, però que minven les possibilitats d’èxit del canvi social són:
• “… vull un habitatge, vull una feina, vull …”. Tot i formar part dels Drets Humans, s’han de conquerir a través del temps i l’esforç personal.
• aquelles que es lliuren entre sindicats, comitès d’empresa, treballadors i empresaris. Han mantenir els seus propis circuits de diàleg.
• les que responen a moviments pseudoanarquistas que promouen la llibertat individual sense estructures de poders públics. Dos segles de fracassos són suficients.

En definitiva, invocar les paraules salut, benestar, educació, lectura, cultura, tren d’alta velocitat, universitat pública, guarderia, noves tecnologies, biblioteca … no haurien de plantejar-se com a “drets” sinó com a “objectius”, davant dels quals han de respondre els ciutadans i els seus representants polítics. No perdem el temps al carrer o a les xarxes socials tractant de buscar la solució a aquesta equació perquè no la té.Hi ha molt a canviar, començant per un mateix. En un pròxim post -Organitzar la indignació (i III)- tractaré de donar la meva opinió sobre algunes indignacions que potser haurien de prioritzar per la urgència del canvi.

setembre 7th, 2011

Organitzar la indignació (I)

La indignació col·lectiva a través de les xarxes socials està sent ineficaç perquè està desorganitzada. Alguns pensadors influents promouen la idea que la indignació no s’ha d’organitzar políticament. Crec que és un error.

A més, l’actual indignació és cada vegada més cínica ja que s’exigeix als empresaris i als polítics un canvi en els seus hàbits mentre que el ciutadà no té cap intenció de canviar els seus. Encara hi ha qui pensa que la crisi és culpa dels altres (!).

Desorganització i cinisme: no arribarem molt lluny. M’agradaria fer una reflexió des de la necessària “evolució” dels nostres temps (no des de la “revolució”).
El descontentament social i la protesta no haurien de plantejar-se com en els vells temps, buscant l’enfrontament o la performance per cridar l’atenció dels mitjans de comunicació (o dels ciutadans-periodistes i els seus smartphones). Encara que no ho sembli, això és “molt soroll per no res” i només dóna de menjar al periodista.

Tampoc l’objectiu hauria de ser enviar missatges a la societat que augmentin la desolació (“sense casa, sense feina, sense pensió, sense por …”). L’eficàcia ha de ser l’objectiu número u. No es tracta d’abandonar la protesta o la performance, però aquestes han de ser la sal i el pebre, no el plat.

Si d’alguna cosa serveixen les xarxes socials és per organitzar-se. Organitzar persones i grups, idees i pretensions i, sobretot, organitzar informació. Una informació amb xifres reals i opinions sinceres, sense demagògies. Així, quan la informació sigui precisa, permetrà actuar amb eficàcia. La clau és, doncs, la contenció: no actuar fins que els nivells d’eficàcia siguin òptims. Encara que hi hagi ganes de ficar soroll, sortir al carrer i demanar explicacions, és millor esperar a tenir informació suficient i utilitzar-la en el moment oportú.

A més, la indignació no hauria de buscar la imposició d’idees per la força. L’objectiu estratègic ha de ser el consens, el mutual understanding. I com els indignats estan en clar desavantatge amb els que ostenten el poder, poden i han de pressionar, de forma organitzada i continguda, per promoure aquesta entesa mútua (ens poden ajudar molt les tècniques de grassroots lobbying).

Alguns exemples d’actuació que busquen fer “menys soroll i més nous“:
a) crear productes informatius de qualitat (preferentment audiovisuals) i distribuir-los en les xarxes socials a la recerca del compromís individual.
b) recollir “milions” de firmes i presentar-les davant parlaments, ajuntaments, tribunals o multinacionals, amb l’objectiu de forçar el diàleg.
c) deixar de consumir un producte o servei fins a forçar una situació de mercat.
d) en un nivell diferent i amb major eficàcia es troben actuacions com la desobediència civil o la vaga de fam, de major risc personal per al indignat.

La major part d’actuacions proposades pot finalitzar en una mediació, i si aquesta no dóna resultats, hem de ser conseqüents i interposar una demanda judicial o tramitar una iniciativa legislativa popular. Qualsevol cosa menys deixar-ho tot en un vídeo de YouTube amb 3 milions de visites … És absolutament inútil indignar si no tenim intenció de canviar les coses. I les coses, finalment, es canvien dialogant en despatxos i sales, no al carrer ni en espais virtuals.

Totes les persones valentes i decidides que s’organitzin veuran recompensats els seus esforços amb resultats, amb canvis reals.

Intentaré donar la meva opinió sobre algunes indignacions que ens estan fent perdre certa credibilitat -Organitzar la indignació (II) – i aquelles altres que potser haurien de prioritzar per la urgència del canvi -Organitzar la indignació (i III) -.