Organitzar la indignació (I)

La indignació col·lectiva a través de les xarxes socials està sent ineficaç perquè està desorganitzada. Alguns pensadors influents promouen la idea que la indignació no s’ha d’organitzar políticament. Crec que és un error.

A més, l’actual indignació és cada vegada més cínica ja que s’exigeix als empresaris i als polítics un canvi en els seus hàbits mentre que el ciutadà no té cap intenció de canviar els seus. Encara hi ha qui pensa que la crisi és culpa dels altres (!).

Desorganització i cinisme: no arribarem molt lluny. M’agradaria fer una reflexió des de la necessària “evolució” dels nostres temps (no des de la “revolució”).
El descontentament social i la protesta no haurien de plantejar-se com en els vells temps, buscant l’enfrontament o la performance per cridar l’atenció dels mitjans de comunicació (o dels ciutadans-periodistes i els seus smartphones). Encara que no ho sembli, això és “molt soroll per no res” i només dóna de menjar al periodista.

Tampoc l’objectiu hauria de ser enviar missatges a la societat que augmentin la desolació (“sense casa, sense feina, sense pensió, sense por …”). L’eficàcia ha de ser l’objectiu número u. No es tracta d’abandonar la protesta o la performance, però aquestes han de ser la sal i el pebre, no el plat.

Si d’alguna cosa serveixen les xarxes socials és per organitzar-se. Organitzar persones i grups, idees i pretensions i, sobretot, organitzar informació. Una informació amb xifres reals i opinions sinceres, sense demagògies. Així, quan la informació sigui precisa, permetrà actuar amb eficàcia. La clau és, doncs, la contenció: no actuar fins que els nivells d’eficàcia siguin òptims. Encara que hi hagi ganes de ficar soroll, sortir al carrer i demanar explicacions, és millor esperar a tenir informació suficient i utilitzar-la en el moment oportú.

A més, la indignació no hauria de buscar la imposició d’idees per la força. L’objectiu estratègic ha de ser el consens, el mutual understanding. I com els indignats estan en clar desavantatge amb els que ostenten el poder, poden i han de pressionar, de forma organitzada i continguda, per promoure aquesta entesa mútua (ens poden ajudar molt les tècniques de grassroots lobbying).

Alguns exemples d’actuació que busquen fer “menys soroll i més nous“:
a) crear productes informatius de qualitat (preferentment audiovisuals) i distribuir-los en les xarxes socials a la recerca del compromís individual.
b) recollir “milions” de firmes i presentar-les davant parlaments, ajuntaments, tribunals o multinacionals, amb l’objectiu de forçar el diàleg.
c) deixar de consumir un producte o servei fins a forçar una situació de mercat.
d) en un nivell diferent i amb major eficàcia es troben actuacions com la desobediència civil o la vaga de fam, de major risc personal per al indignat.

La major part d’actuacions proposades pot finalitzar en una mediació, i si aquesta no dóna resultats, hem de ser conseqüents i interposar una demanda judicial o tramitar una iniciativa legislativa popular. Qualsevol cosa menys deixar-ho tot en un vídeo de YouTube amb 3 milions de visites … És absolutament inútil indignar si no tenim intenció de canviar les coses. I les coses, finalment, es canvien dialogant en despatxos i sales, no al carrer ni en espais virtuals.

Totes les persones valentes i decidides que s’organitzin veuran recompensats els seus esforços amb resultats, amb canvis reals.

Intentaré donar la meva opinió sobre algunes indignacions que ens estan fent perdre certa credibilitat -Organitzar la indignació (II) – i aquelles altres que potser haurien de prioritzar per la urgència del canvi -Organitzar la indignació (i III) -.

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*