Organitzar la indignació (II)

Sense organització, la indignació es diluirà. I tants esforços, il·lusions, crits, pensaments, hores de son, idees … O pitjor encara, sense organització la indignació es pot radicalitzar, substituint el diàleg per la incongruència o la violència. Les xarxes socials poden ajudar-nos a organitzar-la.

En aquest post, m’agradaria posar de manifest algunes “indignacions” col·lectives que ens estan fent perdre credibilitat davant els poders públics i les empreses per falta d’informació i seny. Es tracta de demandes socials que, tot i ser legítimes, es basen en un error de planificació dels últims 50 anys: la sostenibilitat de l’estat del benestar. Algú va planificar malament i té part de responsabilitat, però no podem exigir, per exemple:

• mantenir oberts els centres de salut les 24 hores a cada petit municipi amb una mitjana d’una persona atesa per nit, a càrrec dels pressupostos públics (encara que l’hem gaudit uns pocs anys … NO ÉS SOSTENIBLE).
• mantenir plantilles inflades de professionals de la salut o l’educació en centres públics invocant criteris de qualitat (… NO ÉS SOSTENIBLE)
• mantenir poliesportius, piscines o teatres a cada poble amb percentatges mínims d’usabilitat a càrrec dels pressupostos públics (… NO ÉS SOSTENIBLE)

L’estat del benestar de l’educació, la sanitat, la cultura o l’esport han de reorganitzar-se. El nivell actual no es pot pagar ni, com diuen alguns, eliminant el Senat, cotxes oficials o disminuint el pressupost del ministeri de defensa. El benestar que pretenem és insaciable. I com més triguem a adonar-nos que el moment actual no és sostenible, abans podrem reorganitzar la societat del S.XXI i REINVENTAR un nou Estat del Benestar. Siguem raonables i compartim els serveis entre un major nombre de ciutadans. No continuem amb el discurs del creixement a través de l’endeutament amb la banca perquè porta al caos. Si el ciutadà no vol pagar més impostos, la llei de la dependència o el sistema universitari de Bolonya (per posar només un parell d’exemples) NO SÓN SOSTENIBLES.

Altres demandes dels indignats, també legítimes, però que minven les possibilitats d’èxit del canvi social són:
• “… vull un habitatge, vull una feina, vull …”. Tot i formar part dels Drets Humans, s’han de conquerir a través del temps i l’esforç personal.
• aquelles que es lliuren entre sindicats, comitès d’empresa, treballadors i empresaris. Han mantenir els seus propis circuits de diàleg.
• les que responen a moviments pseudoanarquistas que promouen la llibertat individual sense estructures de poders públics. Dos segles de fracassos són suficients.

En definitiva, invocar les paraules salut, benestar, educació, lectura, cultura, tren d’alta velocitat, universitat pública, guarderia, noves tecnologies, biblioteca … no haurien de plantejar-se com a “drets” sinó com a “objectius”, davant dels quals han de respondre els ciutadans i els seus representants polítics. No perdem el temps al carrer o a les xarxes socials tractant de buscar la solució a aquesta equació perquè no la té.Hi ha molt a canviar, començant per un mateix. En un pròxim post -Organitzar la indignació (i III)- tractaré de donar la meva opinió sobre algunes indignacions que potser haurien de prioritzar per la urgència del canvi.

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*