Organitzar la indignació (i III)

Davant l’imminent col·lapse del sistema actual, 3 qüestions haurien de prioritzar-se per la urgència del canvi:

1) REFORMA ELECTORAL

Hem de conquerir un sistema mixt de democràcia directa (el ciutadà decideix personalment sobre polítiques públiques) i democràcia representativa (“nous” partits polítics, amb major honorabilitat que els actuals, gestionen les decisions polítiques). La democràcia directa es pot exercitar de manera natural i constant tantes vegades com faci falta a través de consultes populars vinculants. Però cal entrenar-se. No és tan fàcil com sembla. Respecte a la democràcia representativa, hauríem de separar l’elecció del govern dels legisladors, en llistes obertes i per districtes propers al ciutadà. Unes eleccions que trenquin definitivament amb la cotilla de la proporcionalitat.


Quant a les regles de participació sembla que el joc de majories no ha estat superat per un altre millor. Hem, doncs, de continuar comptant amb aquesta regla d’or i no tenir por a les seves conseqüències perquè són el resultat d’un pacte d’honor. NO més soroll de sabres ni fanatismes polítics o religiosos.

2) REFORMA MONETÀRIA

Els diners no tenen por a res ni a ningú, en tot cas només a les lleis valents. Actualment, els diners ens han superat en tot i són quelcom ingovernable. Mereixem una reforma monetària valent que canviï les actuals regles del joc dels diners. Dues càpsules informatives-formatives poden il·luminar aquest punt. D’una banda, una conferència de Joan Antoni Melé a l’EOI de Madrid (2010), Dinero y conciencia, ¿a quién sirve mi dinero?, Instructiva i convincent. I també, “Dinero como deuda” (2006) un producte informatiu que té per objectiu distribuir a través de les xarxes socials a la recerca del compromís individual. Són exposicions llargues. Cal prendre el seu temps i deixar-se portar. Però valen la pena.

3) REFORMA IMPOSITIVA

Si un ciutadà obté uns guanys de 10 milions d’euros en un any, ¿és just que pagui 7 milions d’impostos?; ¿Pot viure amb els restants 3 milions?; ¿O ho deixem en un 10% de càrrega fiscal i que el ciutadà decideixi lliurement què fer amb els seus diners?. Al meu entendre, i després de diversos anys impulsant estratègies filantròpiques i vista la realitat egoista de l’ésser humà, crec que la pressió fiscal és un mitjà necessari per fer complir els deures socials de la ciutadania. En tot cas, no està sent eficaç perquè massa persones menteixen sobre el que tenen o fan. I així ens va.

Si amb els 10 milions de beneficis el ciutadà ric inverteix en activitats productives (creació d’empreses, R + D, cultura) la pressió fiscal sobre els seus beneficis ha de ser molt reduïda. Fa el que ha de fer: crear riquesa. Però mentre que el ciutadà ric inverteixi en activitats especulatives -com en l’actualitat-, la pressió fiscal ha de ser molt alta. L’exemple que ens il·lustra el professor Vicenç Navarro del que està succeint el 2011 és aclaridor: “els rics, a través dels bancs, compren deute públic, és a dir, bons de l’Estat. I, a través de les agències avaluadores dels bons, com Moody ‘s, Standard & Poors i altres (que són instruments de la banca), creen una percepció d’alt risc, per tal que els estats hagin de pagar-los elevats interessos. Els bancs espanyols tenen el 52% del deute espanyol. Reben préstecs de diners del Banc Central Europeu a interessos molt baixos (1%), i amb aquests diners compren bons públics de l’Estat espanyol que els donen una rendibilitat d’un 6%. És difícil dissenyar un sistema que sigui més favorable per als rics i per als seus bancs. I mentre es fan superrics, demanen a la ciutadania que s’estrenyi el cinturó sota l’excusa que “no hi ha alternativa”. En definitiva, o es prohibeixen les pràctiques especulatives o se’ls exigeix un 70% de retorn impositiu.

Jo, personalment, crec en l’Estat del Benestar. Però en un altre Estat del Benestar, més modest, sense tantes pretensions. I és molt possible que puguin haver recursos suficients per fer-ho sostenible si es duen a terme grans reformes. Però per a això, “nous partits polítics” han irrompre a les cambres (els actuals no ho faran). Mentre no s’uneixin milions de votants en sòlides plataformes ciutadanes no hi ha solució. Alguns experts consideren que qualsevol nou partit polític es corrompria abans de dur a terme reformes històriques com aquestes. Tot i això, val la pena intentar-ho. Ens organitzem?.


Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*