Futur incert de la Recerca a la Universitat

Vénen temps molt durs per a la investigació a la Universitat. Sobretot per a les Ciències Socials i les Humanitats, és a dir, per a aquelles àrees en què no treballem amb tubs i provetes sinó amb opinions, estadístiques, tendències o cròniques històriques.

Siguem realistes: bona part de la Investigació Bàsica en ciències socials té escàs valor. I hi ha milers de línies de recerca diferents. Si el departament d’una universitat té 200 investigadors, segur que compta amb 180 línies de recerca, potser producte de les seves tesis doctorals. No és sostenible. I en el millor dels casos, el resultat final d’aquestes investigacions donarà peu a un titular a la premsa o a volàtils frases a Twitter.

Possiblement aquest desgavell té l’origen en l’esbojarrada carrera per la “acreditació del currículum” a la qual es veuen abocats els investigadors a Espanya. I també a la nostra habitual miopia: pocs volen ser “cua de lleó” de projectes rellevants. Moltes “caps de ratolí” té la universitat espanyola.

Hauríem d’emprendre algunes accions per la necessitat del canvi:

  • Renunciar a seguir investigant temes menors no competitius. No hi ha diners públics per a què cadascun segueixi protagonitzant la seva pròpia pel·lícula, llevat que vulguem mantenir el “cafè per a tothom” amb ridícules ajudes de 10.000 euros per a projectes trianuals de 15 investigadors (!!).
  • Investigar sobre temes estratègics seleccionats per la Universitat. Fins i tot, en alguns casos, hauria de ser l’empresa privada la que estableixi els objectius d’una Investigació Aplicada de qualitat. I si són temes allunyats a l’investigador, doncs “a reciclar-se toca …” La recerca ha de respondre a objectius col·lectius d’interès científic i social.
  • Els grups de recerca han de ser pocs, grans, potents i interuniversitaris, tot i que estructurats internament en subgrups. Les administracions públiques han de crear noves categories intermèdies a més de la d’IP (investigador principal) per motivar els seus membres. Un format organitzatiu adequat podria ser el del Clúster, que permet la unió d’investigadors de diverses universitats en pro de l’eficàcia d’objectius competitius.

La recerca en biomedicina, enginyeria i tantes altres àrees del saber científic-tècnic ja van donar el pas endavant fa temps. I encara que tenen pocs recursos públics, tenen les idees clares i el camí marcat.
Per a quan el canvi de paradigma dels investigadors en comunicació, dret, economia, humanitats, traducció, sociologia …?

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*