ESPANYA-CATALUNYA. Canvi de lideratges

ESPANYA-CATALUNYA. Història compartida al llarg de molts segles. La seva gent, els seus paisatges, les seves cultures entremesclades. Encara que la unió política en un sol Estat (1714) no es va produir per un acord lliure entre les parts sinó que va ser el resultat d’una guerra. Han passat gairebé 3 segles i l’imaginari català, el poble vençut, segueix viu (alguns l’han arribat a anomenar “el problema català”).

Segons les últimes enquestes, la majoria de catalans consideren Catalunya una nació sense estat dins de l’Espanya plurinacional que reconeix la Constitució de 1978. Aquesta majoria-superior ja al 50% – no s’identifica com a independentista encara que va acumulant raons identitàries i econòmiques que la distancien de la resta d’Espanya. Per contra, la gran majoria d’espanyols consideren Espanya com una única nació i no volen entrar en debats estèrils sobre territoris o regions d’un mateix estat. Així doncs, els imaginaris espanyol i català s’estan distanciant a marxes forçades, encoratjats per una classe política incapaç de gestionar-los i uns mitjans de comunicació més violents que les armes.

El debat entre separatistes (“vull tornar a ser lliure”) i espanyolistes (“aquí no es mou ningú”) ve de llarg. De vegades, el debat ha acabat amb violència i, en altres, els pactes polítics han silenciat les veus discordants. Però, arribats a la nova era de les xarxes socials en què hi ha tantes oportunitats per pensar i organitzar-se, tinc seriosos dubtes que el debat finalitzi amb tanta rapidesa i eficàcia com fins ara. I és que, sense violència, qui pot guanyar un debat identitari?. Ningú. Segueix latent. No hi ha vencedors ni vençuts perquè el diàleg neix de la llibertat de pensament i actuació.

Per ara, l’imaginari català s’està armant d’arguments econòmics que la fan somiar amb un nivell de vida molt diferent, mentre que l’imaginari espanyol acumula cada dia arguments ideològics basats en la territorialitat i l’eficàcia de l’administració única. En última instància, els que tenen por al debat recorden l’article 8.1 de la Constitució Espanyola que cita a les Forces Armades com a defensores de la integritat territorial d’Espanya. A bon entenedor, poques paraules basten.

Però el debat Espanya-Catalunya és imparable. Ningú pot ja silenciar els ciutadans. Encara que la dificultat serà gestionar les decisions resultants. Europa pot ser l’àrbitre. Les va veure néixer, créixer, barallar-se, conviure. Ara li toca moderar el canvi de lideratges.

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*