Archive for novembre, 2011

novembre 28th, 2011

FUTBOL CLUB BARCELONA: oportunitat perduda de ser Socialment Responsable

Quan el F.C. BARCELONA va liquidar els 7’5 milions d’euros que l’unien per conveni de col·laboració amb UNICEF (2007-2011, 1’5 milions per any) va perdre la gran oportunitat de ser socialment responsable. Quina llàstima!. Això de la RSC (Responsabilitat Social Corporativa) ens explotarà a les mans per manca de visió.

És cert que “ser socialment responsable és rentable”. És l’argument decisiu perquè les empreses s’animin a fer alguna cosa més del que s’espera d’elles. I això no és dolent. Quan fan Mecenatge, creen Premis, Ajuts i Beques, dissenyen campanyes de Màrqueting Relacionat amb una Causa, Patrocinen esdeveniments solidaris, Contracten a persones amb risc d’exclusió social (a través d’una Fundació o sense), comproven com el seu compte de resultats augmenta. I als seus públics els agrada que es converteixin en una Empresa-Ciutadana. Però massa coses s’estan fent malament en la majoria d’organitzacions. Potser perquè no s’ha entès l’essència de la RSC.

Quan el 2007 el Barça va canviar les regles de joc del patrocini esportiu -sense sol·licitar el consentiment als socis en Assemblea -posant el logotip d’UNICEF (el patrocinat) al pit del jugador (lloc reservat a la samarreta per al patrocinador), va revolucionar també la feble situació de la RSC.

  • El club va passar de “cobrar” 15 milions d’euros anuals per un sponsor a la samarreta … a “pagar” 1’5 milions per comunicar públicament la seva RSC a la samarreta. L’estratègia va comportar una recaptació directa de 200 milions d’euros per diversos conceptes.
  • El club va passar de vendre 5 milions de samarretes el 2007 a 15 milions de peces a partir de 2009 (a 60 € per unitat). Xifres anuals d’escàndol. Encara que el logotip d’UNICEF no és l’únic causant del fenomen (sobretot ho és Guardiola, Messi i els èxits esportius) el logotip d’UNICEF és determinant.
  • El compromís contractual amb UNICEF es va mantenir en 1’5 milions anuals. Jurídicament correcte. Però …

¿S’imaginen que el president del Barça hagués reaccionat amb rapidesa i atorgat a UNICEF 50 milions d’euros -o més-? Ocasió perduda de demostrar que el Barça creu de veritat en la missió d’UNICEF i entén la Responsabilitat Social Corporativa.

Ha succeït tot el contrari: la Junta Directiva del club mira cap una altra banda, parla de dificultats pressupostàries, els jugadors segueixen cobrant sous astronòmics i els contractes televisius segueixen pactant-se en milions d’euros. On ha anat a parar aquesta ingent massa de diners?. Tant els socis del club com els ciutadans no han dit res, no donen mostres de què els importi gaire tot plegat.

Tot i això, i davant contínues contradiccions com aquesta (i tantes altres realitzades per empreses cerveseres, farmacèutiques, bancs o petrolieres) només cal esperar una devaluació dràstica de la Responsabilitat Social Corporativa. Potser haurà de reinventar-se. Alguns parlen de RSC 2.0, de RSC 3.0. Sigui quina sigui la nova denominació, haurà de néixer d’un plantejament diferent. Si promovem aquesta dinàmica tan especial, abandonem definitivament les almoines del 0’7% … del 2% … o similars. Anem a parts iguals -com a mínim-. O invertim els termes. Que l’empresa es quedi amb el petit percentatge. Ja és un petit benefici.

*

Un altre dia seguim.

novembre 24th, 2011

Honestedat i diners públics. Claus per al canvi

  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de petites dimensions un Poliesportiu o un Auditori finançats amb recursos públics? Sí. Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a curt termini (5 anys). Concedir el dret d’ús i gaudi d’una infraestructura esportiva o cultural a una comunitat veïnal sense un pla de copagament, co-propietat, col·laboració, co-operativitat, és a dir, de responsabilitat compartida, és un sense-sentit. Si aquest municipi no compta amb ciutadans compromesos amb la cultura o l’esport, han de continuar sense infraestructures esportives o culturals.
  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de mitjana dimensió un Hospital o una Universitat finançades amb recursos públics? . Sempre que l’orografia del territori impedeixi el treball en xarxa amb altres poblacions. Mentre sigui possible compartir recursos entre municipis, no s’ha de multiplicar ni sobredimensionar les infraestructures educatives i sanitàries.
  • Es mereixen els ciutadans de Ciudad Real, Lleida o Castelló un Aeroport finançat amb recursos públics? . Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a mitjà termini (15 anys). Si no hi ha massa crítica o demanda, aquestes ciutats trenquen amb la sostenibilitat. És un error pensar que l’Aeroport atraurà habitatge, oci i negoci; la realitat ho ha demostrat. Més aviat, els ciutadans han de demostrar, primer, que són capaços de construir ciutats innovadores mereixedores de diners públics per a un aeroport.
  • Es mereixen els ciutadans madrilenys infinites autopistes de circumval·lació (M30-M40-M50-M70-R4-R5) finançats amb recursos públics?; ¿Instal·lacions de promoció turística o circuits de Formula-1 a València finançat amb diners públics?. Si? No?

Això és política: decidir on invertir els recursos dels ciutadans. Però la política també ha de pensar en equilibrar els comptes. No es pot gastar el que hom no té. No és lícit el refinançament il·limitat de deute. Perquè els diners públics són diners reals, no són de “Monopoly”. Si en l’àmbit de la microeconomia ho entenem -i ho practiquem a casa- no manipulem la macroeconomia. I no és honest titllar de plantejament neoliberal el que és de justícia social.

*

4 idees per al canvi:

  1. ZERO BENEFICIS EN OBRA PÚBLICA. Les grans infraestructures no poden ser objecte de negoci lucratiu entre l’Administració Pública i l’empresa privada. Aquesta ha de cobrir costos i no aspirar a beneficis amb els diners públics. El dret administratiu ha de prendre postura. I el Dret Penal ha de vetllar pel compliment de les condicions dels concursos públics amb elevades penes de presó per a empresaris i polítics que es subornin mútuament.
  2. REALISME. Les grans infraestructures no s’han de vendre en programes electorals com a drets de la ciutadania: “si em voteu, jo construiré … us ho mereixeu …”. No són “drets”. Si de cas, “necessitats”. Quan es justifiqui la necessitat tindrà sentit la inversió dels diners públics.
  3. AUSTERITAT. Únicament es poden dur a terme inversions públiques quan hi hagi un pla de finançament sostenible i no hipotequi a generacions futures. En cas contrari, i encara que estigui justificada la necessitat, cal esperar temps millors.
  4. CIUTADÀ SUBSIDIARI. Determinades inversions públiques haurien de decidir-se en votacions properes al ciutadà. Aquest té dret a comprendre les conseqüències d’un pressupost econòmic. I assumir, de forma subsidiària, qualsevol incompliment del pressupost amb diners de la seva butxaca. Si va donar la seva aprovació al pressupost, ha d’assumir les incidències i les emergències amb una derrama. No es pot “passar el mort” a una altra comunitat veïnal o regional que no gaudeix d’aquesta infraestructura ni es va comprometre amb ella. Potser hem confós, en massa ocasions, solidaritat amb frau.

Un exemple d’honestedat ciutadana. El 2010, l’Ajuntament de Barcelona va proposar a la ciutadania, via referèndum, invertir en millores de l’avinguda Diagonal, un carrer de 11 quilòmetres que creua la ciutat “en diagonal”. La resposta dels barcelonins va ser honesta amb els diners públics i va respondre que no estava per assumir despeses de restauració urbanística, donant una lliçó de management i de prudència política als seus representants municipals.

Post-data: Els partits polítics han de canviar les lleis. De la ciutadania, que ningú dubti. Estarà a l’altura de les circumstàncies. Però si els partits polítics no promouen el canvi, la ciutadania ho farà per ells. El temps de la deshonestedat amb els diners públics s’ha esgotat.

 

novembre 23rd, 2011

Ara toca podar

Els experts botànics, amb anys d’experiència, aconsellen:

  • Podar no és tallar ni retallar.
  • No s’han de realitzar podes dràstiques. Millor actuacions contínues, cada any o 2 anys, que una poda intensiva i agressiva cada 10 anys.
  • Una poda mal realitzada pot matar a una planta.
  • No s’ha de podar un arbre perquè sigui gran o vell o pel costum que cal podar-los per sistema.
  • La poda ben feta afavoreix l’adequada distribució de les branques i el creixement harmònic.
  • La poda ben feta elimina els branquillons que impedeixen l’entrada de llum solar a l’interior de la copa. S’han d’eliminar branques seques, danyades, malaltes.
  • Si es tallen branques grosses, fer-ho en 2 fases perquè no es produeixin estrips al punt de tall.

 

Seria bo que els polítics que han de podar la societat del benestar del segle XXI tinguin en compte aquests savis consells.

 

novembre 21st, 2011

“Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques”

5 fragments de l’entrevista del periodista Lluís Amiguet a Paddy Coulter, investigador i director de l’Oxford Global Media (La Vanguardia 21.11.11, p.96)

- No tornaran a contractar periodistes quan millori el cicle econòmic? No és una qüestió de cicle, sinó un canvi de model de negoci en el que l’ofici de periodista té difícil encaix. Així que, si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques -la segona indústria de Gran Bretanya i en augment-, de manera que tindrà més futur i feina.
- Què hi ha de dolent en les relacions públiques? Està bé que hi hagi relacions públiques, el problema és que només hi hagi relacions públiques. I no és un problema només dels periodistes, sinó dels ciutadans: les democràcies anem camí de no tenir més fonts d’informació que les interessades. I això inclou a les que serveixen als governs.
Per què? S’ha trencat el contracte social pel qual els grans mitjans interpretaven la realitat amb bon periodisme per a les classes mitjanes que, a canvi, pagaven una quantitat ínfima i acceptaven ser receptors de la publicitat. … / ..
No es podrà exercir el bon periodisme en blogs, Twitter, webs …? Tot això és fantàstic. Però si jo fos un polític corrupte o una indústria que enverina l’aigua, dormiria molt més tranquil sabent que el meu únic enemic en potència són uns quants blocaires per lliure.
-També són necessaris. Però només els grans mitjans tenen prestigi, influència i difusió per actuar com a contrapoder d’un govern corrupte o equivocat. Sense ells, la democràcia només depèn de l’ètica dels seus governants. … / ..

Em venen al cap 4 puntualitzacions:

1) L’investigador Coulter oblida els codis ètics de les relacions públiques, que honren la professió.
2) Condiciona el “bon periodisme” a pertànyer a un gran grup mediàtic. Afirmació arriscada.
3) Menysprea als blocaires que van per lliure. Una expressió imprudent.
4) Ni l’entrevistador ni l’entrevistat parlen del business-media, de la connivència entre premsa i poder, atribuint la culpa a Internet quan el problema té un rerefons ètic.

El titular “Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques” és clar, precís i visionari. Coincideixo plenament. Encara que no passa de ser un titular provocatiu. El futur de la comunicació s’ha d’escriure.

novembre 18th, 2011

Educació virtual versus Educació presencial

¿Hi ha d’haver en el futur institucions educatives “exclusivament virtuals”?. Sí

Però la majoria de centres d’infantil, primària, secundària, batxillerat, FP i la pròpia Universitat, compaginaran el format presencial amb el virtual. Tot sembla indicar que aquesta serà la tendència en els propers anys: institucions presencials amb opcions formatives a distància.

Encara que l’escenari disruptiu no és aquest. Potser l’educació presencial hauria de focalitzar en innovar i apoderar-se de la tecnologia per canviar les relacions humanes en pro del coneixement. Màquines i entorns virtuals sí, però sempre que estiguin al servei del contacte i la convivència entre persones.

I aquesta disrupció provocarà que els centres “exclusivament virtuals” s’hagin de reinventar (potser penetrin en el món del tacte, l’olor, el gust … els 3 sentits sobre els quals encara no tenen accés).

*

Aquesta cadena d’innovació és la que farà créixer l’educació al llarg del segle XXI.

novembre 16th, 2011

Aprenentatge “a distància”

L’aprenentatge virtual és una modalitat d’aprenentatge dins de l’Educació a distància que utilitza eines i mitjans online (Internet, intranets) i offline (CD-ROM, DVD, produccions multimèdia) per a la formació, capacitació i ensenyament de persones (de totes les edats) que interactuen amb els seus professors per mitjà de la xarxa, en una clara immersió en l’entorn web 2.0 i la simulació virtual. Bons materials, bons professors i llibertat d’horaris. Tot això la converteix en una bona opció per al que vol treballar i estudiar simultàniament en reduir barreres espacials i temporals. Una d’elles, potser la més important, és la conciliació de la vida familiar i laboral. Té un futur prometedor. Potser més gran que l’educació presencial.

Però algunes coses haurien de canviar:

  • L’èxit recent està portant a l’e-learning a la massificació d’usuaris, considerats “més clients que estudiants”. I l’educació és un servei “molt especial” que va més enllà del compromís de comprar. És un compromís amb un mateix i necessita de veritables “companys de viatge”.
  • Cada vegada més, els usuaris de l’aprenentatge electrònic es caracteritzen per l’exigència i la urgència. Busquen una titulació per sobre de la formació. A llarg termini, és un mal negoci per a tots, per al titulat, per al centre i per la pròpia societat.
  • L’aprenentatge virtual no aprofita la tecnologia per revolucionar els mètodes d’aprenentatge. Venera la repetició i el document. No innova amb valentia.

El dia en què l’e-learning accentuï l’intercanvi d’idees, d’opinions, de pràctiques, d’experiències per sobre de la lectura de documents i l’elaboració de treballs, es produirà un enriquiment col·lectiu tan destacable que millorarà el procés d’aprenentatge i superarà a l’educació presencial. Sens dubte, l’ensenyament virtual no només està més a prop de la tecnologia sinó també dels processos d’innovació educatius. I això la fa guanyadora.

  

novembre 14th, 2011

Urgeixen canvis en els mètodes d’aprenentatge

  1. Des de 1965 se sap que els nivells de retenció del que s’escolta en una conferència, en una classe o en una sessió informativa és molt baix, només del 5%. Escoltar sí, però recordar el que s’ha dit …
  2. I recordar el que es llegeix també té un nivell de retenció molt baix, pròxim al 10% del contingut llegit.
  3. Hi ha qui pensa que quan ens assistim d’un power point o un vídeo de Youtube ja està tot resolt i tota l’audiència retindrà el missatge. Doncs no. Els nivells estan només al 20% quan el mètode d’aprenentatge és audiovisual.
  4. Millora una mica quan el mètode d’aprenentatge és el de la demostració (30% de la informació). Explicar les coses demostrant el seu origen, com es fan, perquè són així i fins i tot quines són les raons del resultat final permet satisfer la curiositat i, per tant, l’atenció. Però els oients encara són oients.
  5. Quan promovem la discussió entre els assistents els nivells de retenció del missatge ja són superiors (50%). Perquè es comparteix el protagonisme de la informació. Tots són ponents, conferenciants.
  6. Els nivells de retenció són notables (75%) quan es proposa aprendre a través del treball: experimentar, tocar, equivocar-se, encertar.
  7. I quan cedim el protagonisme a l’estudiant, al treballador, l’oient i li sol·licitem que es prepari l’exposició d’una informació per compartir amb els altres, el seu nivell de retenció és del 90%. Perquè ha d’assumir-la abans de explicar-la al grup. El professor escoltant i l’estudiant fent de professor

Los resultados de las investigaciones del NTL-National Training Laboratories se conocen desde hace medio siglo. Un reciente trabajo de Jacobs, Hurley & Unite (2008) “How learning Theory Creates a Foundation for SI Leader Training” presenta resultados similares. ¿Qué hacemos, pues, que no hacemos nada?

Mentrestant, l’Educació Primària i Secundària va penjant pissarres digitals a les aules (!). I la Universitat s’entreté discutint sobre el nombre d’estudiants per grup i sobre l’ús de la intranet (!). I l’Educació a Distància, davant tal desorientació, va guanyant terreny i cada dia compta amb més estudiants (encara que els nivells de retenció en l’e-learning són baixos -per ara- perquè els seus mètodes d’aprenentatge es basen, principalment, en lectura de materials i elaboració de treballs escrits).
La mateixa desorientació es troba en les persones i organitzacions que transmeten els seus missatges a través de reunions (congressos, jornades, simposis, reunions d’empresa …) on els nivells de retenció són, en general, molt baixos.

Urgeixen canvis en els mètodes d’aprenentatge.

3 idees per a professors, conferenciants, pares, directius, polítics i educadors:

• El nou rol del mestre és liderar el procés d’aprenentatge, no ser el centre d’ell.
• Siguem coherents amb l’època actual i cedim protagonisme a l’oient. Augmentarà l’eficiència.
• Reduïm dràsticament la comunicació unidireccional, encara que sigui vistosa, divertida o audiovisual. Hem d’ocupar-nos de la comprensió més que de l’audiència.

*
Un altre dia seguim.

novembre 11th, 2011

Plantar un arbre, tenir un fill, escriure un llibre

L’ordre no altera el factor dels productes.

PLANTAR UN ARBRE
El millor moment per plantar un arbre va ser fa 20 anys. La segona millor ocasió per plantar un arbre és avui“(Proverbi africà). Per la raó que sigui, no ho vaig plantar. Altres ho van fer … Va bé dissabte?

TENIR UN FILL
La meravella de totes les meravelles. Els problemes més grans. Si va valer la pena que tu vinguessis a aquest món, per què no s’ho poden merèixer altres?.

ESCRIURE UN LLIBRE
Més que un tuit, que un post, que un article, que un informe. Un llibre és un esforç molt gran. Et permet formar part de la cultura.

 

            Abans de morir-se, dos de tres com a mínim.

 

novembre 9th, 2011

Talent (i IV)

…/.. ve de Talent (III)

Dues darreres reflexions:

A) Un cop acceptat que el talent no és un do i té poc de genètic, ens hem d’aferrar a la idea de buscar i trobar el nostre talent. La seva escola està a la cantonada dels carrers Constància i Insistència. És a dir, no ve sol. “Molts creuen que tenir talent és una sort, ningú que la sort pugui ser qüestió de talent” (Jacinto Benavente). La sort, potser, només pot donar-te una empenta.

Val la pena recordar els primers 40 segons de la pel·lícula Match Point (Woody Allen, 2005) en què es posa en dubte la frase “més val tenir sort que talent”. Coneixent les subtileses d’Allen, la metàfora té doble tall. Que la pilota caigui a un costat o a un altre pot dependre de la sort. El que depèn del talent és arribar a jugar el partit.

*

B) No busquis, doncs, un títol o un reconeixement per al talent. No esperis que la família, els amics, els companys o l’acadèmia reconeguin el teu talent. Com diria l’assagista Elbert Hubbard “hi ha una cosa molt més escassa, fina i rara que el talent: és el talent de reconèixer els talentosos”. I la cultura llatina és procliu a això: no reconeix el talent del company, del cap, de l’alumne, del competidor. No reconèixer el talent en l’altre dificulta enormement el treball en equip.

Alguna cosa podria canviar la tendència. Es tracta de les plataformes col·laboratives, basades en el reconeixement del poder del col·lectiu, superior al propi. Si a això se li suma que treballen a través de les xarxes socials, la creativitat està assegurada.

Les plataformes col·laboratives poden ser el gran revulsiu del talent. El seu objectiu és utilitzar la innovació i la col·laboració en la creació de valor.

Un exemple il·lustratiu ens el porta Ledface, una plataforma que pretén generar un espai per fer consultes i permetre que els que saben sobre el tema assessorin de manera ordenada al col·lectiu. Sens dubte, explicar i respondre temes que t’apassionen et fa més competent que qualsevol servei tècnic o d’atenció al client.

I cada dia es creen noves plataformes col·laboratives entre joves creatius, entre joves juristes, entre joves enginyers, entre joves filòlegs, entre joves bioquímics … Entre joves de talent.

Els majors de 45 anys no es desanimin. El talent no té edat. El que té edat és la passió.

novembre 7th, 2011

Talent (III)

…/.. ve de Talent (II)

La tecnologia es el potenciador del talent per innovar. Pot resumir-se en la fórmula:

Innovació = Talent tecnologia

La tecnologia no és exclusiva de científics i tecnòlegs. La tecnologia és la que permetrà avançar i transformar també la poesia, la filosofia, la música, la història, l’economia, el dret, les arts escèniques, el periodisme, la psicologia o la filologia. Totes les branques del coneixement han d’acostar-se a la tecnologia.
Hem de poder fer poesia matemàtica en un rellotge. Per què no?.

El talent ha d’estar al servei de processos innovadors del turisme, de la justícia, de la medicina preventiva o de les ciències fotòniques. Encara que tingui millor percepció un Centre Nacional de l’Hidrogen (CNH2) que un Institut de Llengües i Cultures de la Mediterrània i Orient Pròxim (ILC) no hauria de ser així. Perquè el coneixement no és excloent. Busquem el talent en totes les branques de coneixement i construïm el canvi. I no oblidem que el talent pot fer un gran servei a la humanitat i a la ciència: lluitar contra la injustícia social, la qual impedeix la igualtat de les persones.

Em ve a la memòria un excel·lent article de Xavier Marcet a El País (11.09.2006) La Catalunya emergent: una nova visió. Presenta una Catalunya forta en economia del coneixement però que necessita millorar la captació i el rendiment del talent. “… No es tracta de posar un parc tecnològic a cada cantonada ni de tenir una universitat a cada barri, es tracta d’orientar el sistema de coneixement al desenvolupament de projectes innovadors i tangibles, multiplicant els resultats actuals (…) Hem de millorar la nostra capacitat de risc empresarial per adquirir dimensió i la nostra execució de projectes col·lectiva, no serveix de res inventar plans per tot arreu que no s’executen. Talent i dimensió, aquesta és la nostra proposta per avançar“.

El talent és l’ADN de la innovació. I no ho sabíem.

Cont en Talent (i IV)