Honestedat i diners públics. Claus per al canvi

  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de petites dimensions un Poliesportiu o un Auditori finançats amb recursos públics? Sí. Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a curt termini (5 anys). Concedir el dret d’ús i gaudi d’una infraestructura esportiva o cultural a una comunitat veïnal sense un pla de copagament, co-propietat, col·laboració, co-operativitat, és a dir, de responsabilitat compartida, és un sense-sentit. Si aquest municipi no compta amb ciutadans compromesos amb la cultura o l’esport, han de continuar sense infraestructures esportives o culturals.
  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de mitjana dimensió un Hospital o una Universitat finançades amb recursos públics? . Sempre que l’orografia del territori impedeixi el treball en xarxa amb altres poblacions. Mentre sigui possible compartir recursos entre municipis, no s’ha de multiplicar ni sobredimensionar les infraestructures educatives i sanitàries.
  • Es mereixen els ciutadans de Ciudad Real, Lleida o Castelló un Aeroport finançat amb recursos públics? . Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a mitjà termini (15 anys). Si no hi ha massa crítica o demanda, aquestes ciutats trenquen amb la sostenibilitat. És un error pensar que l’Aeroport atraurà habitatge, oci i negoci; la realitat ho ha demostrat. Més aviat, els ciutadans han de demostrar, primer, que són capaços de construir ciutats innovadores mereixedores de diners públics per a un aeroport.
  • Es mereixen els ciutadans madrilenys infinites autopistes de circumval·lació (M30-M40-M50-M70-R4-R5) finançats amb recursos públics?; ¿Instal·lacions de promoció turística o circuits de Formula-1 a València finançat amb diners públics?. Si? No?

Això és política: decidir on invertir els recursos dels ciutadans. Però la política també ha de pensar en equilibrar els comptes. No es pot gastar el que hom no té. No és lícit el refinançament il·limitat de deute. Perquè els diners públics són diners reals, no són de “Monopoly”. Si en l’àmbit de la microeconomia ho entenem -i ho practiquem a casa- no manipulem la macroeconomia. I no és honest titllar de plantejament neoliberal el que és de justícia social.

*

4 idees per al canvi:

  1. ZERO BENEFICIS EN OBRA PÚBLICA. Les grans infraestructures no poden ser objecte de negoci lucratiu entre l’Administració Pública i l’empresa privada. Aquesta ha de cobrir costos i no aspirar a beneficis amb els diners públics. El dret administratiu ha de prendre postura. I el Dret Penal ha de vetllar pel compliment de les condicions dels concursos públics amb elevades penes de presó per a empresaris i polítics que es subornin mútuament.
  2. REALISME. Les grans infraestructures no s’han de vendre en programes electorals com a drets de la ciutadania: “si em voteu, jo construiré … us ho mereixeu …”. No són “drets”. Si de cas, “necessitats”. Quan es justifiqui la necessitat tindrà sentit la inversió dels diners públics.
  3. AUSTERITAT. Únicament es poden dur a terme inversions públiques quan hi hagi un pla de finançament sostenible i no hipotequi a generacions futures. En cas contrari, i encara que estigui justificada la necessitat, cal esperar temps millors.
  4. CIUTADÀ SUBSIDIARI. Determinades inversions públiques haurien de decidir-se en votacions properes al ciutadà. Aquest té dret a comprendre les conseqüències d’un pressupost econòmic. I assumir, de forma subsidiària, qualsevol incompliment del pressupost amb diners de la seva butxaca. Si va donar la seva aprovació al pressupost, ha d’assumir les incidències i les emergències amb una derrama. No es pot “passar el mort” a una altra comunitat veïnal o regional que no gaudeix d’aquesta infraestructura ni es va comprometre amb ella. Potser hem confós, en massa ocasions, solidaritat amb frau.

Un exemple d’honestedat ciutadana. El 2010, l’Ajuntament de Barcelona va proposar a la ciutadania, via referèndum, invertir en millores de l’avinguda Diagonal, un carrer de 11 quilòmetres que creua la ciutat “en diagonal”. La resposta dels barcelonins va ser honesta amb els diners públics i va respondre que no estava per assumir despeses de restauració urbanística, donant una lliçó de management i de prudència política als seus representants municipals.

Post-data: Els partits polítics han de canviar les lleis. De la ciutadania, que ningú dubti. Estarà a l’altura de les circumstàncies. Però si els partits polítics no promouen el canvi, la ciutadania ho farà per ells. El temps de la deshonestedat amb els diners públics s’ha esgotat.

 

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*