Vanitats i banalitats a Twitter

Les xarxes socials són una temptació irresistible perquè alimenta l’ego i la vanitat. Molts competeixen per dir la frase del dia, la frase que el món necessita sentir en aquell moment. A la vanitat rau l’èxit de les xarxes socials. No és dolenta si s’utilitza com un mitjà per compartir pensaments. Encara que la vanitat és negativa si traspassa la línia de la banalitat.

Sens dubte, la xarxa més competitiva, més activa, més moguda, més resolutiva, està sent, ara per ara, Twitter. Però amb la que està caient … massa usuaris amb milers de seguidors estan fent un mal ús. Ja sé que la llibertat és el centre de gravetat en les xarxes socials i no hi ha regles principals. Però utilitzar Twitter per explicar a 3.000 seguidors que recullo el meu fill, que vaig en autobús, què bo el sopar, que quan tenia 20 anys em miraven les noies … en una desenfrenada carrera per escriure el tuit número 40.000 (!). I encara pitjor, utilitzar la xarxa Foursquare per informar puntualment amb un tuit -cada dia i a la mateixa hora- que ja he arribat al gimnàs o a la feina… ratlla la paranoia. Ens hem preguntat el interès que pot tenir per als “followers“?. Ells es van apuntar al “Follow-me” però per diferents raons.

És perillós investir d’una “autoritas” (tenir 25.000 followers és una gran responsabilitat social) i pensar que un té carta lliure (“són els meus seguidors, em volen, volen saber tot el que faig, tot el que penso …”). No ens confonguem.

El prescriptor social ha de lluitar per mantenir els peus a terra i no cremar-se a la foguera de les vanitats.

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*