Archive for desembre, 2011

desembre 8th, 2011

Els 7 grans col·lectius socials a Espanya. EMPRESARIS i AUTÒNOMS (3)

Empresaris i Autònoms són el motor del nostre teixit social. I en especial, les PIMES. Més de 3 milions d’espanyols estan donats d’alt en aquest règim de professionals liberals. Des d’advocats, dentistes, taxistes o propietaris d’una cadena de restaurants o una empresa farmacèutica. Alguns s’auto-ocupen però altres donen feina a centenars de treballadors. Són creadors de riquesa. L’apressant crisi que vivim els ho està posant difícil per mantenir un nivell d’ocupabilitat suficient que eviti la recessió. Encara sort que la majoria de dones i homes d’aquest col·lectiu no es rendeixen i mantenen el pols a la crisi. Les polítiques públiques cap a aquests emprenedors han de ser proactives, facilitant la contractació i la descontractació, sense esquinçar-se les vestidures per eixamplar les portes de sortida. Hem d’eixamplar la porta d’entrada a l’ocupació. I l’auto-ocupació.

També, hem d’afrontar el gran problema del frau fiscal. Sempre que es parla d’aquesta xacra social es pensa en les grans fortunes i es fa els ulls grossos al col·lectiu d’autònoms. Algú creu que els professionals liberals i autònoms declaren tots els ingressos que reben? Els experts parlen d’una mitjana de frau del 60%. No és just, doncs, que les mesures anticrisi se segueixin encebant amb els empleats públics i privats (amb la nòmina controlada) i evitin l’enfrontament amb el col·lectiu creador de riquesa d’empresaris i autònoms.

La majoria d’autònoms tenen un nivell de vida suficient i tot i així la seva declaració de la renda surt “a tornar”, de manera que adquireixen drets d’ajuts públics. Alguns ni tan sols es donen d’alta en autònoms i els seus ingressos no contribueixen al benestar de la societat, encara que participen i lideren les queixes contra l’estat de les carreteres, de la sanitat, de l’ensenyament públic. Sobretot, a l’hora de criticar el “funcionari”. Gran cinisme.

El canvi comença a l’interior de cada un. El col·lectiu liberal i creador de riquesa ha de ser el més honrat amb Hisenda. S’han de crear mecanismes de control perquè es declari el 100% de l’activitat econòmica. Encara que la seva eficàcia sempre dependrà de l’ètica personal.

Segurament, les polítiques públiques han de ser més eficients amb els projectes dinamitzadors de l’emprenedor. Però ser emprenedor (figura clau del nostre progrés) no eximeix a ningú del pagament de les obligacions fiscals. La satisfacció de ser un creador de riquesa no està renyida amb ser un ciutadà exemplar.

Anar a  Els 7 grans col·lectius socials a Espanya

 

desembre 7th, 2011

Els 7 grans col·lectius socials a Espanya. EMPLEATS PÚBLICS (2)

Cal diferenciar els conceptes “d’empleat públic” i “funcionari”. Els empleats públics poden ser funcionaris de carrera (els que comunament s’entén per funcionaris, 1’6M a Espanya), funcionaris interins (375.000) i personal laboral o eventual (687.000, que es regeixen per l’Estatut dels treballadors i altres normes laborals). Així doncs, dels 2’5 milions d’empleats públics espanyols, el 40% no tenen plaça en propietat. I el 75% té 22 dies hàbils de vacances com la resta de treballadors. i els sous públics -d’entre 1.200 i 3.500 euros bruts al mes- no són competitius en el mercat. Els fiscals, metges, mestres, inspectors d’hisenda, tècnics d’Ajuntament, administratius, funcionaris de presons, policies o infermers no se senten privilegiats per treballar al servei de l’Estat. I a més, han de lluitar contra l’imaginari col·lectiu que els presenta com a treballadors improductius.

La quantitat d’empleats públics és un altre tema recurrent: són molts?, ¿pocs?. Cal tenir en compte que el 43% és personal docent i sanitari, una xifra voluminosa però que permet atorgar a aquests serveis un caràcter universal i gratuït. I un altre 20% se li atribueix als empleats que atenen els ciutadans en els més de 8.000 municipis. Comparativament, Espanya es mou en xifres europees molt similars.

F0nt: El País, “Radiografía de los funcionarios en España”, 28.05.10

Encara que defenso la necessitat i la utilitat de l’empleat públic, algunes coses han de canviar:

- Que Espanya es mogui en la banda mitjana europea no vol dir que es justifiqui aquesta quantitat ni la proporció. És molt possible que la Vella Europa tingui, en conjunt, un excés d’empleats públics que està llastrant la seva evolució. Facilitem el treball amb sàvies decisions. Com la gran part d’empleats públics treballen en l’Administració Local, reduïm els municipis a la recerca de pobles més grans i ciutats més petites.

- Cal revisar els pactes de la funció pública amb la societat. Els funcionaris i les funcionàries han de ser molt més eficients amb els assumptes dels ciutadans en pro de la qualitat del servei. Han de treballar molt més dur i amb menys drets socials que abans. Potser alguns empleats públics hauran de cobrar menys i altres hauran de guanyar més. Reajustaments per productivitat social. I ser més exigents (i menys indulgents) amb la ciutadania davant l’incompliment de la llei.

El món necessita empleats públics eficients, garants dels drets civils, socials i econòmics. Innovació a la recerca d’eficiència. Però si continuen suportant, gairebé en exclusiva, les mesures anti-crisi, la seva resposta pot ser la més dura dels 7 col·lectius. Siguem prudents.

Anar a Els 7 grans col·lectius socials a Espanya

 

desembre 6th, 2011

Els 7 grans col·lectius socials a Espanya. DESEMPLEATS (1)

MÀXIMA PRIORITAT PER ALS DESOCUPATS

L’estabilitat d’una comunitat política i social està fonamentada en el treball remunerat del màxim nombre de ciutadans. Per això, la lluita contra la desocupació ha de ser una actuació prioritària en un estat de dret. A Espanya, l’objectiu a mitjà termini ha de ser reduir 10-12 punts la desocupació, del 23% actual (5 M d’aturats) a un atur estructural del 8-10%. Un atur de característiques cícliques (que no afecti sempre a les mateixes persones) i que no perjudiqui la mobilitat. El talent i la tenacitat no han de tenir fronteres. Tot el contrari, ha d’expulsar del sistema qui pretengui “rebre” sense sacrificar part dels seus somnis.

D’altra banda, les oficines gestores d’ocupació han de bolcar-se en una formació a mida del mercat i amb la mirada posada en els països veïns (idiomes, costums).

Part de la formació també s’ha d’adreçar a la promoció de l’auto-ocupació (“creació d’ocupació versus buscar feina“). La emprenedoria és part de la solució, no del problema. Mentre que la recol·locació d’un aturat és un èxit compartit entre 2 parts, la creació de nova ocupació (microtreball) és un èxit empresarial que afecta un nombre superior de ciutadans, també aturats.

Encara que una part de l’atur és estructural, una altra circumstancial i altra derivada del propi parat i les seves febleses, no es poden abandonar a la seva sort. Seria una gran crueltat i una manca de visió política.

 Anar a  Els 7 grans col·lectius socials a Espanya

desembre 5th, 2011

Els 7 grans col·lectius socials a Espanya. Radiografia

Proposta de polítiques públiques:

1. DESOCUPATS: Formació i mobilitat. Promoció de l’autoocupació (veure post).
2. EMPLEATS PÚBLICS: Valorització de la funció pública. Redefinició i ajustos. Qualitat del servei públic (veure post).
3. EMPRESARIS i AUTÒNOMS: Facilitats en la contractació i a la descontractació. Controls perquè es declari el 100% de l’activitat econòmica. Ètica dels negocis (veure post).
4. TREBALLADORS PER COMPTE ALIÈ: Compartir el treball (jornades, calendaris, equips) i socialitzar part dels guanys. Innovació versus immobilisme (veure post).
5. NO BUSQUEN OCUPACIÓ: Valorització del temps. Formació. Voluntariat i regeneració del teixit social (veure post).
6. MAJORS (+65): Activisme polític i social. Generació de riquesa (veure post).
7. JOVES (0-15): Educació i cultura que trenqui la bombolla d’immaduresa actual (veure post).

*

desembre 4th, 2011

Vanitats i banalitats a Twitter

Les xarxes socials són una temptació irresistible perquè alimenta l’ego i la vanitat. Molts competeixen per dir la frase del dia, la frase que el món necessita sentir en aquell moment. A la vanitat rau l’èxit de les xarxes socials. No és dolenta si s’utilitza com un mitjà per compartir pensaments. Encara que la vanitat és negativa si traspassa la línia de la banalitat.

Sens dubte, la xarxa més competitiva, més activa, més moguda, més resolutiva, està sent, ara per ara, Twitter. Però amb la que està caient … massa usuaris amb milers de seguidors estan fent un mal ús. Ja sé que la llibertat és el centre de gravetat en les xarxes socials i no hi ha regles principals. Però utilitzar Twitter per explicar a 3.000 seguidors que recullo el meu fill, que vaig en autobús, què bo el sopar, que quan tenia 20 anys em miraven les noies … en una desenfrenada carrera per escriure el tuit número 40.000 (!). I encara pitjor, utilitzar la xarxa Foursquare per informar puntualment amb un tuit -cada dia i a la mateixa hora- que ja he arribat al gimnàs o a la feina… ratlla la paranoia. Ens hem preguntat el interès que pot tenir per als “followers“?. Ells es van apuntar al “Follow-me” però per diferents raons.

És perillós investir d’una “autoritas” (tenir 25.000 followers és una gran responsabilitat social) i pensar que un té carta lliure (“són els meus seguidors, em volen, volen saber tot el que faig, tot el que penso …”). No ens confonguem.

El prescriptor social ha de lluitar per mantenir els peus a terra i no cremar-se a la foguera de les vanitats.

desembre 1st, 2011

Excel·lència de la Marató de TV3

La pregunta clau per a un donant: tot el que dono, arriba al destinatari o es perd una part pel camí?. On van a parar els milions d’euros que es recapten?; Hi ha algun cost (nòmines de l’entitat promotora, viatges i dietes, activitats de sensibilització i comunicació …) o tots els recursos s’han d’adreçar a la causa del problema, als centres de recerca, als damnificats?. La transparència és la clau.

Hem de tenir una certa comprensió en els 2 primers anys de vida d’una Organització No Lucrativa (associació o fundació), per la seva inexperiència. Pot arribar a acceptar-se que la meitat dels fons recaptats es destinin a altres finalitats diferents de la causa (administratives, estructurals, comunicació, sensibilització). Però quan l’Organització té entre 3 i 8 anys, ha de consolidar-se un màxim de costos del 20 al 30%. I les entitats madures, amb més de 8 anys d’existència, no han de superar el 20%, fins i tot acostar-se al 15%. El 15% de cost és un bon percentatge (de cada 100 euros recaptats, 15 s’utilitzen per a fins diferents del desig del donant). No hem d’aspirar al cost zero en fundraising. Institucions tan exemplars com Amnistia Internacional o UNICEF arriben al 29% i el 36% respectivament (potser haurien de fer un esforç per reajustar aquests costos).

La Marató de TV3 és exemplar, en tots els sentits. Convido a conèixer-la. La seva trajectòria com a telethon demostra que, excepte en algunes edicions, consolida un màxim de 15% de costos dels diners recaptats durant la marató televisiva. Aconseguir repartir el 85% dels fons entre desenes de grups de recerca és una actuació digna dels seus promotors i dels milions de participants de Catalunya.

*

Al desembre de 2011, la Marató de TV3 planteja la seva 20a edició, dedicada a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits. Només queda esperar que repeteixi l’èxit de participació, recaptació, divulgació i mobilització que la caracteritza. I segueixi demostrant que el seu primer objectiu és la transparència.