Archive for gener, 2012

gener 26th, 2012

La xarxa Foursquare promou el vouyerisme

Els usuaris de Foursquare estan encantats de deixar empremta d’on estan a cada moment i transmetre-ho a tothom en un exercici de vouyerisme del més alt nivell. Res s’hauria d’objectar perquè cadascú fa el que vol a les xarxes socials. El que passa és que aquestes informacions de “localització” es colen en “altres” xarxes (LinkedIn, Twitter, Facebook …) per donar major difusió a aquesta activitat. Sembla que Foursquare no té viabilitat per si mateixa.

  • I’m at Universitat de Barcelona -Gran Via de les Corts Catalanes, 585, Barcelona.
  • Estic al Gimnàs -Castillejos 334, Barcelona.
  • Sortint del restaurant Can Punyetes -Sardenya 211, Barcelona.
  • Comença la meva jornada a l’Agència  -Velázquez 66, Madrid.

… i algunes s’envien cada dia a la mateixa hora!!

Com més “localitzacions” fas (check-ins) més punts obtens (és un joc que té la seva gràcia …). El que va començar sent una activitat per “prescriure” restaurants i bars, s’està convertint en una cosa molt diferent.

Sincerament, a mi no m’interessa en absolut on són aquestes persones a cada moment. I m’assabento perquè les segueixo a Twitter o a LinkedIn, i aquesta informació s’ha colat aquí. Els usuaris de Foursquare haurien d’evitar l’intrusisme de canal. A aquestes persones les segueixo perquè m’interessen les seves opinions. En el seu moment vaig acceptar tenir relació virtual amb elles perquè són suggerents i em sedueix la seva forma de pensar. Però no vull saber res de la seva vida privada. Aquestes dades (sóc ​​aquí, sóc allà …) ocupen uns centímetres a la pantalla que fan més pesada la tasca de llegir entre tanta informació.

Si no “aïllen” Foursquare i continuen amb la invasió i el pesat joc de les localitzacions és molt probable que sigui jo el que em desconnecti d’aquestes persones. Malauradament.

gener 24th, 2012

Les grans empreses d’Internet han de pagar tots els impostos

Està bé que es promoguin campanyes de relacions públiques per informar sobre el gran impacte laboral i econòmic de Facebook a la Unió Europea o per comunicar que Google ha tingut uns beneficis de 10.584.000 d’euros el 2011. Tot això genera confiança en aquestes empreses d’èxit. Però és una confiança aparent.

La ciutadania -sobretot la ciberciutadania- té dret a conèixer si aquestes grans corporacions de la comunicació compleixen o no amb les seves obligacions fiscals: on, quant, quan … Investigadors com Alejandro Suárez sembren dubtes sobre Google. Tot sembla indicar que aquest gegant de la xarxa ha après tot el dolent de les empreses i les grans fortunes i es mou com una sargantana per diferents paradisos fiscals. Google té tant poder -i aparentment és tan necessari en les nostres vides- que no serà fàcil exigir-li transparència.

Per a la opinió pública, el delicte més repugnant del futur serà no pagar impostos. Si la ciutadania acusa de frau fiscal a FACEBOOK, APPLE, MICROSOFT, TWITTER, GOOGLE … acabarà amb elles. Perquè l’avarícia trenca el sac. Guanyar tants diners i no pagar impostos -deixant que altres carreguin amb el finançament de l’Estat del Benestar- no és de rebut.

Però tinc una gran confiança en la joventut dels seus creadors. Estic segur que preferiran liquidar multitud d’impostos i quedar-se amb el 50% del benefici que no perdre-ho tot en 5 anys. Ho tenen fàcil: només han de dotar la seva comunicació corporativa d’una potent memòria econòmica anual, auditada per experts independents i jutjada pels mateixos usuaris. Evidentment, exposada a Internet. .

 

gener 19th, 2012

Supèrbia a Twitter

La soberbia se define como la sobrevaloración del Yo respecto de otros por superar, alcanzar o superponerse a un obstáculo, situación o bien en alcanzar un estatus elevado y subvalorizar al contexto. También se puede definir la soberbia como la creencia de que todo lo que uno hace o dice es superior, y que se es capaz de superar todo lo que digan o hagan los demás. También se puede tomar la soberbia en cosas vanas y vacías -vanidad- y en la opinión de uno mismo exaltada a un nivel crítico y desmesurado -prepotencia- (Fuente: Wikipedia)

Quan un ciutadà aconsegueix atreure a 50.000 seguidors al seu Twitter assumeix una gran responsabilitat. En general, ha aconseguit aquest lideratge pels seus comentaris encertats, les seves opinions equilibrades, la seva manera de veure les coses, el seu sentit comú, la seva preparació intel·lectual, el seu atreviment, la seva valentia. Ningú l’hi ha regalat. Encara que també és veritat que entre els centenars de tuits que llança -potser en excés- es troben veritables “flors” al jardí de la supèrbia.

Ser líder i prescriptor requereix humilitat, abans de res. Requereix pensar en les conseqüències que provoquen les paraules…

Exemples de tuits vanitosos que són innecessaris:

  • De camí a Santiago de Compostel·la per una conferència que he d’impartir …
  • Surto entre els 500 més importants de la revista …
  • Això jo no ho vaig dir, el que vaig dir va ser això …

Exemples de tuits de prescripció que són tendenciosos:

  • A partir de demà compraré tal cosa …
  • Cal votar en contra de …

No hauríem de tractar als seguidors com a tals. No ho són. Són, senzillament, lectors als que no hem de manipular. Alguns afirmen que la major subtilesa de la vanitat és aconseguir que aquesta no es vegi.

 

gener 17th, 2012

El patrocini publicitari pot promoure el canvi social

El low-cost es pot assolir, fonamentalment, de 2 maneres: a) reduint qualitat-quantitat en el producte o servei, b) permetent que la publicitat jugui un paper important en aquest producte o servei. Habitualment, es prenen les tisores. En altres ocasions, s’utilitzen les 2 estratègies alhora (cas de Ryanair). Però, per què no permetre que la publicitat lideri l’estratègia del baix cost sense disminuir la qualitat o quantitat?. En concret, a través del patrocini publicitari. Serveixi l’esquema com a punt de partida:

Respecte al patrocini, cal dir que l’intercanvi econòmic que es produeix quan una empresa cedeix els seus espais per a què altres s’anunciïn en ells, lucra a tots dos. Ho fan els petits clubs esportius i els diners dels seus patrocinadors els permet sobreviure. Els autobusos públics o el metro també cedeixen els seus espais a canvi de diners de diferents anunciants. I aquests diners fan augmentar els ingressos del compte de resultats. Però els ingressos que genera el patrocini publicitari no van directament a baixar costos del producte o servei. En general, no incideixen en el preu.

Per què no convertir la publicitat en alguna cosa que incideixi directament en els preus i, per tant, en les butxaques dels ciutadans?.

Alguns exemples:

- El negoci més disruptiu de finals dels anys 90 a la premsa. Tots els ingressos generats per la publicitat al diari van directament al preu d’aquest fins convertir-lo en gratuït. Una premsa diferent. I el ciutadà, content.

- Les bosses de paper pel pa (baguette), que incorporen publicitat externa d’anunciants (Vodafone, Nocilla …) Els comerços contents perquè s’estalvien la compra de bosses de paper. Però aquesta disminució de despesa no la reverteixen en el preu del pa. A què esperen? … Encara que sigui 1 cèntim d’euro. La butxaca del ciutadà ha de ser prioritari.

- La iniciativa de Promobitllets, explicada en el post anterior, on dos enginyers de la UPC busquen anunciants per reduir el caríssim preu del transport (bus i metro) de la ciutat de Barcelona. Els ingressos d’aquests patrocinadors van directament a reduir el preu dels títols de transport. Ben dissenyat, es podria … Ben dissenyat podem viatjar en transport urbà gratuïtament si els ingressos de la publicitat incideixen directament en el preu del bitllet.

- Que hi hagi “REBAIXES” constants i directes al ciutadà en restaurants, hotels, llibres, teatres, subministraments (llum-aigua-gas-telèfon), fruites i verdures, telèfons i ordinadors, per què no?. Per què els ingressos de la publicitat només han de servir per engrossir els beneficis de l’empresa o pagar sous? Per què no utilitzar el patrocini com una font d’ingressos que incideixin en el preu de les coses?.

El patrocini publicitari pot promoure el canvi social que exigeixen els ciutadans. Pot aportar el seu gra de sorra.

gener 12th, 2012

La Publicitat com a referència dels preus a la nostra societat

Hipótesis: el coste de un espacio publicitario en la prensa, la radio o la TV tiene una relación directa con el índice de precios de productos y servicios.

CAS 1 – Quant pot costar el lloguer d’un local en un cèntric carrer?: 5.000, 18.000, 30.000 euros al mes?. Una de les referències que prenen els directius que volen llogar aquest cèntric local és, quant em costaria un anunci publicitari de la meva empresa a TV, ràdio, premsa, tanca exterior?…3.000, 25.000 …?. Amb aquesta referència, llogo el local i instal·lo un bon rètol perquè el vegin 500.000 vianants al mes. Una solució interessant. D’aquí l’exagerat volum d’oficines bancàries a les nostres ciutats. La referència del preu del lloguer del local es determinarà, doncs, per la seva capacitat de generar informació publicitària eficaç i esdevindrà la raó de pagar un preu o un altre pel local.

CAS 2 – Quant pot pagar un club esportiu als seus esportistes? El que un anunciant estigui disposat a pagar per a què aquests esportistes facin publicitat de la seva marca en els espais més destacats del club (samarreta, instal·lacions …) La referència dels preus en l’esport són els costos de la publicitat que es genera.

CAS 3 – Algú s’imaginava fa només uns anys que llegiríem la premsa sense pagar per ella? Aquesta disrupció en el mercat la paguen les empreses que s’anuncien publicitàriament. I quan aquestes deixen de fer-ho (com està passant en els nostres dies) la mal anomenada “premsa gratuïta” deixa d’existir. La publicitat, en aquest cas, és la que fa viable l’empresa.

CAS 4 – Vaig a iniciar un projecte. Necessito 10.000 € de diferents inversors als quals els cedeixo, com a socis preferents, el 80% del capital del projecte. Però, també puc plantejar-ho d’una altra manera, buscant patrocinadors (empreses que vulguin anunciar-se en el meu projecte) que paguin els costos (10.000 €). L’exemple de Promobilletes és destacable. Els dos enginyers de la UPC, líders de la iniciativa, compren els títols de transport al preu normal i, posteriorment, els envien per correu postal a un preu molt més reduït a l’adreça que el comprador indica. El títol no es modifica. L’únic que fan és adjuntar dins de la carta un missatge publicitari d’un anunciant, que va a part. La publicitat passa a ser, en aquest cas, la referència per fer viable el projecte. És tan innovador que l’Autoritat Metropolitana del Transport ha fet tot el possible per acabar amb ell.

Molts altres casos podrien il·luminar la hipòtesi plantejada. Sens dubte, avui dia la publicitat té un pes massa rellevant en la presa de decisions d’empreses i ciutadans. I potser no hauria de ser així.

gener 8th, 2012

Alternativa a la pujada d’impostos: fer complir la llei

Premissa: no hi ha llibertat sense llei.

.

* El mateix rigor que exigim al transport aeri, marítim o ferroviari, fem-ho extensiu al transport privat per carretera. Milions de motoristes i automobilistes incompleixen cada dia diferents normatives. Per què no invertir en recursos tecnològics i humans (maquinari, programari, personal tècnic, personal d’autoritat i reforma processal) per denunciar i recaptar -per via directa- “totes” les infraccions realitzades?. L’augment de la seguretat viària pot anar acompanyada d’uns ingressos multimilionaris per a les arques públiques.

* La mateixa qualitat ambiental que exigim a la nostra llar, a l’empresa, al restaurant o a l’hospital, fem-ho extensiu a l’espai públic. Milers de ciutadans consideren els carrers i el mobiliari urbà com a elements que poden trencar, orinar, pintar, incomplint la normativa municipal feta entre tots. Per què no invertir en recursos tecnològics i humans per denunciar i recaptar -per via directa- “totes” les infraccions realitzades?. Pot suposar uns ingressos milionaris.

* El mateix rigor que exigim a pares, mestres i professors amb l’educació dels nens, fem-ho extensiu a la resta de públics que es relacionen. Milers de restaurants i botigues es passen pel forro la prohibició de vendre alcohol i tabac a menors. Per què no invertir en recursos tecnològics i humans per denunciar i recaptar

* Fer foc a la muntanya; abocar tòxics al riu; abandonar animals; vendre dades personals sense autorització; fer factures falses, no cobrir la seguretat del treballador, no permetre la competència; manipular preus; fer spam; no contractar el mínim legal establert ( 2%) de treballadors amb risc d’exclusió; vendre productes bancaris d’alta volatilitat a ciutadans sense cultura financera; contaminar acústicament, fer publicitat enganyosa … La llista és inacabable. Massa lleis no executen els seus processos de denúncia.

Hem de fomentar la cultura de la legalitat. No existeix un afany recaptatori en aquests arguments d’alternança. No és autoritarisme ni respon a una actitud retrògrada. És justícia social. O preferim que paguin “tots” els ciutadans 1 euro suplementari per cada medicament a la farmàcia (Catalunya 2012); o que “tots” els ciutadans paguin més impostos dels assumibles?. Abans d’estrangular l’Estat del Benestar, que pagui el ciutadà que desafia la llei.

gener 4th, 2012

Imprimir paper-moneda a plaer NO és la solució

L’experiència dels països occidentals al llarg del S.XX ha de ser d’utilitat. Que un “Banc Central” imprimeixi o emeti moneda a plaer i, a continuació, compri el seu propi deute públic per mantenir rendibilitats del 2% o 3% no és cap solució. Estats Units i Gran Bretanya ho vénen fent amb les seves monedes des de fa temps i estan creant una bombolla de dimensions galàctiques. Creure que es poden mantenir deutes públics il·limitats prement el botó de la màquina de fer bitllets és una bogeria. Alemanya ho sap per experiència quan al novembre de 1922 va patir una hiperinflació que obligava la gent a pagar 3 Milions de marcs per una barra de pa. Es va crear tant paper-moneda i valia tan poc que la gent el cremava per protegir-se del fred.

El somni híper-inflacionista nord-americà de la felicitat universal en què tot es pot pagar amb el propi deute públic és, a més, socialment injust perquè no compta amb les generacions futures.

Tant de bo el Banc Central Europeu (BCE) no entri mai en l’espiral d’imprimir paper-moneda a plaer. NO és la solució.

El camí que planteja Alemanya en l’actual crisi europea és molt dur. Però a ningú se li ha acudit un més eficient a llarg termini.

Hem d’assumir, de forma definitiva, que el nostre progrés està lligat a la disminució del deute, encara que sigui travessant un llarg i fosc túnel els pròxims 25 anys.

 

gener 3rd, 2012

Els Bancs no han de dirigir la sortida de la crisi

Han de ser els ciutadans a través dels seus polítics.

Fa més de 200 anys, Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, anunciava el perill d’abandonar la política a mans de les institucions bancàries.