Archive for març, 2012

març 30th, 2012

Recollir signatures no és suficient (i 2)

NO hem d’enviar les signatures a l’organització receptora (ajuntament, congrés, empresa, institució) per correu. Tampoc hem de cedir el protagonisme a una càmera de TV quan arriben les firmes en el camió. Qui ha de fer acte de presència i pressió és la gent, les milers de persones signants-compromeses. Elles són les que han de viatjar i mobilitzar-se. Les paperetes poden quedar-se a cal notari. Ara toca PASSAR A L’ACCIÓ:

I la 2a fase és la del DIÀLEG. Els milers de signants tenen una proposta diferent de la oficial, un pla alternatiu. Com en el seu dia els ciutadans no van ser escoltats i un cop demostrada la força, és l’hora de pensar políticament, del pacte, de la persuasió, de la discussió, de les dades, dels arguments. Encara que tots pretendran tenir raó, la justícia i la llibertat només tenen un bàndol.

Si el diàleg falla, si el pla alternatiu i les propostes no són escoltades o són ignorades (i es compta amb un important suport social) es pot passar a la 3a fase.

Per ordre d’eficàcia, es troben les següents ACCIONS:

1. Desobediència civil: no pagar impostos, no anar a una cita oficial, realitzar una acció ciutadana prohibida … Amb absoluta resignació davant la possibilitat de ser castigats individualment, l’èxit d’aquesta acció rau en el nombre de ciutadans compromesos (1.000, 50.000, 1 Milió …). L’eficàcia augmenta exponencialment quan els protagonistes de la desobediència civil són institucions -sobretot si són públiques-.
2. Vaga de fam: d’un ciutadà, d’un grup de ciutadans, d’un gran col·lectiu. Vaga intensiva fins a l’extenuació o vaga de reemplaçament. Té major eficàcia com més joves siguin els subjectes compromesos, i encara més si són prescriptors, polítics, escriptors, artistes, científics…
3. Deixar de consumir: sempre dins del marc legal i durant períodes de temps destacats (3 dies, 3 setmanes, 3 mesos …) no comprar benzina, begudes, paper, roba, reduir al mínim els consums bàsics (aigua, llum, gas, telèfon ). Pot dirigir-se tant contra una empresa específica com a tot un col·lectiu, o contra una directiva política. L’eficàcia està en relació amb el temps que es mantingui l’acció.
4. Performance organitzada: encara que és una tècnica que habitualment s’utilitza en la 1a fase per aconseguir les signatures, també pot utilitzar-se per tornar a la 2a fase de diàleg. Com més s’allunyi de l’habitual manifestació de 3 hores (que inunda carrers però que després tothom torna a casa) més possibilitats d’èxit. Jornades multitudinàries silencioses que es repliquen setmanalment; cassolades; corals i orquestres de milers de ciutadans que s’expressen artísticament; gestos contundents en finalitzar esdeveniments (cinema, teatre, esport); vídeos virals a través d’internet; riuades humanes, caminades populars…
L’èxit de la 3a fase és mantenir el ritme i el clima d’actuació fins a aconseguir els objectius de protesta que van portar a la recollida de signatures. Si els que van signar són persones compromeses, podran alternar-se i fer eficaç l’acció de pressió.

Anar a Recollir signatures no és suficient (1)

març 29th, 2012

Recollir signatures no és suficient (1)

Si después de una campaña -más o menos explícita- un colectivo consigue 27.000 firmas o 1 millón, nadie puede dudar del éxito de convocatoria y poder de seducción. Se aúnan ilusiones o frustraciones, se proyecta una “hoja de ruta”… Y al final, diversas cajas de cartón con muchas papeletas, firmas e identificaciones. Una buena campaña de medios, además, puede conseguir algunos titulares en prensa, radio o televisión, y una difusión viral por las redes sociales. Pero…¿por qué no consiguen, habitualmente, su objetivo?

El lobbismo de movilización de bases tiene fuerza y eficacia siempre y cuando los firmantes sean algo más que firmantes. El que firma debe comprometerse con la causa más allá de los 10 segundos que le cuesta firmar. Firmar y ceder toda responsabilidad a los organizadores no es de recibo.

Debemos ser valientes y reconocer, de una vez por todas, que las campañas de recogida de firmas de apoyo-adhesión son ineficaces. Representan una técnica gastada y anacrónica. Los políticos no se inmutan cuando las reciben, aunque traigas cientos de cajas en un camión (a más de uno le he oído decir… total, podrían escanearlas y traerlas en un pendrive). Deberíamos transformarlas, pues, en firmas de compromiso-actuación. Segurament, els organitzadors aconseguiran moltes menys, però seran altament efectives. És millor tenir 4.000 firmes de persones compromeses que 1 milió de signatures anònimes. Signar és una cosa molt seriosa.

La majoria de persones que donen suport o s’adhereixen a una causa a través de la seva signatura no són sinceres, no pretenen córrer cap risc ni desprendre’s del seu temps. En canvi, la majoria de persones que es comprometen a actuar a través de la signatura, estan disposats a passar a l’acció quan el guió ho exigeixi.

Per què és important passar a l’acció després de la recollida de signatures? Perquè, la recollida de signatures és només el mitjà, no la fi. No ho convertim en una performance per mesurar les forces. Tot això no és un joc.

La clau és: què li demanem als signants?, quin compromís d’actuació?. La 2a fase és la que pot aconseguir l’objectiu.

Cont. a Recollir signatures no és suficient (i 2)

 

març 22nd, 2012

Mapa del Canvi: primer aniversari

març 19th, 2012

La crisi està en el nostre interior

Fa uns mesos, en l’article Avís als ciutadans: la crisi pot estar en el nostre interior em vaig proposar explicar, ajudat pel filòsof Jiddu Krishnamurti (1895-1986), una de les meves profundes conviccions. i passat un temps, ja no crec que la crisi pugui estar dins nostre, sinó que està dins nostre. Hem de ser valents en el matís. Intentaré explicar-me.

Com la societat actual està malalta, entre tots hem decidit canviar-la. Tots pretenem ser el metge (discursos, lliçons, blogs, llibres, articles … fins i tot alguns a través d’una militància activa). Però, qui és la “societat”? No és més que la suma d’individus. Així doncs, no pretenguem canviar la societat. Qui ha de canviar és un mateix.

El documental que adjunt, The Real Revolution (La veritable revolució), pot ser inspirador. Recull fragments de reunions i entrevistes a Jiddu Krishnamurti a Califòrnia el 1966. Una excel · lent realització produïda per la NET (National Education Television, actualment Public Broadcasting Service) de 4 hores de durada i dividida en 8 capítols de mitja hora. Krishnamurti mostra un pensament lliure de dogmes, utilitzant paraules senzilles. Els nostres esquemes discursius són tan complexos que ens hem allunyat de la simplicitat. Aconsello seu visionat, part per part i sense presses. Potser les seves paraules puguin incidir en la nostra forma de pensar i actuar.


Cap a on anem

Observar-se a un mateix

Alliberar-se de la por

Meditació

Què és l’amor

Qüestionar

Viure i morir

La fi del conflicte

*

març 14th, 2012

Responsabilitat Social Individual (RSI). Un breu apunt

El discurs que apel·la a l’empresa perquè sigui socialment responsable (Responsabilitat Social Empresarial, RSE) podria estendre’s a altres organitzacions. Experts com Josep Maria Canyelles parlen de (RSA) Responsabilitat Social de l’Administració Pública, (RSO) de les Organitzacions Socials; (RSP) de les PIMES, (RSM) de les microempreses, autònoms i professionals, (RSU) de les universitats. Fins i tot de Territoris Socialment Responsables (TSR).

Per què no parlar, també, de Responsabilitat Social Individual (RSI)? Amb total seguretat, el mal a la nostra societat i al nostre planeta serà proporcional a la nostra indiferència. L’actual panorama local i mundial és terrorífic, mai havíem estat tan malament en tots els aspectes. Però no és irreversible. En cada un de nosaltres rau la solució per aconseguir un món més equitatiu.

Com aplicar la RSI? Hauríem d’aprofitar el poc temps lliure que tenim per contribuir a la millora social, econòmica i ambiental del país, promovent el desenvolupament humà i protegint el patrimoni cultural i ambiental. Tenim una eina eficient: les xarxes socials.

De fet, la RSI es resumeix en el què fem i com ho fem: què consumeixes, com et transportes, quines especulacions econòmiques fas, quins serveis promous o contractes. En definitiva, no n’hi ha prou amb pagar impostos i complir amb les teves obligacions laborals o familiars. La societat ens exigeix ​​una mica més. Amb tanta informació que rebem, sabem perfectament el que la societat ens demana. El que passa és que ens fem els sords.

Jo ho resumiria en dues accions bàsiques: 1) promoure l’educació social i ambiental, i 2) actuar amb l’exemple. No només parlar i escriure sinó, sobretot, actuar. La RSI pot generar transformacions clau per al futur. Es tracta, en definitiva, que siguem protagonistes individuals del canvi i no cedim la nostra responsabilitat a les ONG, a les empreses o als representants polítics.

març 8th, 2012

Temps d’independentisme (i 4)

En l’any 2012, la majoria de ciutadans de Catalunya no votaria a favor de la constitució d’un estat propi. Però molts aspiren a tenir-lo i busquen aconseguir aquesta majoria social que ho recolzi. És legítim. L’independentisme s’ha de viure des de la normalitat política.

De moment, l’independentisme a Catalunya s’està coent des de la societat civil. Els partits polítics catalans segueixen presoners del seu tacticisme. Si algun dia volen liderar la independència de Catalunya l’hauran d’incorporar als seus programes electorals. Només així, i després d’un procés democràtic, es coneixerà si la majoria social aspira a la construcció d’un estat propi. El dia que la majoria del poble català així ho decideixi, res el detindrà. Només els sistemes democràtics febles apel·len a una Constitució per negar una voluntat majoritària. Espanya, a marxes forçades, està madurant democràticament. El context internacional no li permetrà les cacicades d’abans.

La naixent Assemblea Nacional Catalana, sorgida de la societat civil i que es constitueix com a tal el 10 de març de 2012, pretén marcar el full de ruta de la nació catalana basada en un:

• independentisme multi-identitari
• independentisme transversal
• independentisme que gaudeixi de reconeixement internacional

El seu missatge és clar: ja no hi ha marxa enrere.

Temps d’independentisme.

*

Anar a Temps d’independentisme (3)

març 7th, 2012

Temps d’independentisme (3)

Entendre un procés de secessió com una renúncia a alguna cosa “pròpia” representa l’habitual manca de maduresa de la majoria d’estats. Molts d’ells es consideren “propietaris” dels ciutadans i de les seves decisions, tractant-los d’incapacitats o menors d’edat.

També és cert que mentre que els partits polítics i els mitjans de comunicació presenten l’independentisme com una opció d’inviabilitat o insolvència davant l’estatus quo, els ciutadans no tindran una perspectiva de conjunt i no podran prendre decisions de manera equànime.

En aquest sentit, el dret a la independència s’ha de moure en uns paràmetres de gran maduresa democràtica, amb majories generoses de suport, d’espai i de temps. Algunes de les referències:

  • • Les majories que decideixin fer el primer pas cap a la secessió han d’assolir el 55% o el 60% dels votants (no de la població). S’ha d’aspirar a la majoria absoluta i a la unanimitat però les regles democràtiques són les que són.
    • Els “tempos” de cadència fins a finalitzar el procés han de ser llargs, entre 3 i 5 anys, que permetin garantir a ambdues parts la millor solució en cada un dels assumptes.
    • La generositat i la prudència han d’avalar tot el procés, plantejat com una decisió irreversible.

L’única via de l’independentisme no violent és el pragmatisme, l’abandonament de les reivindicacions impossibles i el consolidar-se com un moviment que es fa caminant. Així, s’eviten les frustracions i es construeixen les adhesions.

*

Anar a Temps d’independentisme (2) / Temps d’independentisme (i 4)

març 6th, 2012

Temps d’independentisme (2)

Repassant algunes de les reflexions d’Oriol Illa en el seu llibre Independentisme català (2010), resumeixo els tipus d’independentisme als quals una entitat política o una nació poden aspirar:

  • Independència de la federació o confederació (ex. l’estat de Texas dels EUA)
  • Independència nacional: una part del territori de l’estat s’independitza per crear un altre (ex. Catalunya del Regne d’Espanya)
  • Independència de separació o partició en dues o més parts (ex. Txecoslovàquia, en Txèquia i Eslovàquia)
  • Independència per irredentisme: un poble que defensa la seva incorporació a una nació a la qual se sent part per raons històriques o culturals (ex. Ossètia del Nord)
  • Independència de la minoria davant la majoria: cas de comunitats ètniques minoritàries (ex. Balcans)
  • Independència estratègica: quan el discurs secessionista és una opció contingent per guanyar més autonomia dins l’estat del qual forma part (ex. Còrsega, Gal·les…)

En el següent mapa es pot obtenir una visió de l’independentisme en el món, radiografiat a finals del segle XX.

Ens podem preguntar quan està justificat l’independentisme: per alguns, sempre està justificat. Per uns altres, només quan s’han de rectificar injustícies greus. La realitat és que costa acceptar l’independentisme com un dret, acceptar-lo en situació de normalitat democràtica. En la majoria de les ocasions, la negació de secessió, divorci o independència entre pobles es produeix sempre sota arguments polítics parcials, subjectius i de conquesta històrica (Illa, 2010:91).

Els enemics de l’independentisme argumenten que aquest no té cabuda en l’actual món globalitzat, un món que tendeix cap a unitats organitzatives grans. Europa, per exemple, compta ja amb 27 estats. No pot segregar-se en les seves 270 regions. Però Europa no té aquest problema de atomització. La Unió Europea té una dotzena de fets diferencials sense resoldre i 4 d’ells estan en primera línia de sortida: Escòcia, Catalunya, Euskadi i Flandes. Malgrat es pretengui amagar, la realitat és la que és.

Anar a Temps d’independentisme (1)  /   Temps d’independentisme (3)

març 5th, 2012

Temps d’independentisme (1)

Catalunya i Escòcia, tot i ser molt diferents, tenen un cert paral·lelisme: ambdues nacions tenen 1.000 anys d’història i des de fa 300 anys viuen dins d’un altre estat. Sense entrar a jutjar els fets polítics, parlem de sentiments.

Els escocesos no se senten anglesos, un xic britànics, però sí nòrdics i saxons. Davant aquesta forma de sentir, els anglesos no s’ofenen. Potser perquè ells també tenen el mateix sentiment cap els escocesos. David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i Alex Salmond, ministre principal d’Escòcia i líder del Partit Nacional Escocès, han posat les bases per a la realització d’un referèndum a Escòcia el 2014 per decidir sobre la seva independència del Regne Unit.

Maduresa democràtica dels anglesos i lideratge polític a Escòcia. El resultat del referèndum és el de menys.

* * *

Els catalans no se senten castellans, un xic espanyols, però sí ibèrics i llatins. I els castellans i la majoria d’espanyols, davant aquesta forma de sentir dels catalans, fan parlar en el seu nom a jutges, magistrats, fiscals, advocats de l’estat, policies o militars. Mariano Rajoy, president de l’executiu espanyol, no troba motius per realitzar un referèndum sobre la independència de Catalunya del Regne d’Espanya.

Manca de maduresa democràtica dels espanyols. I manca de lideratge polític català, dividit, indecís, acomplexat. Rajoy no té un interlocutor independentista.

Anar a Temps d’independentisme (2)