Temps d’independentisme (3)

Entendre un procés de secessió com una renúncia a alguna cosa “pròpia” representa l’habitual manca de maduresa de la majoria d’estats. Molts d’ells es consideren “propietaris” dels ciutadans i de les seves decisions, tractant-los d’incapacitats o menors d’edat.

També és cert que mentre que els partits polítics i els mitjans de comunicació presenten l’independentisme com una opció d’inviabilitat o insolvència davant l’estatus quo, els ciutadans no tindran una perspectiva de conjunt i no podran prendre decisions de manera equànime.

En aquest sentit, el dret a la independència s’ha de moure en uns paràmetres de gran maduresa democràtica, amb majories generoses de suport, d’espai i de temps. Algunes de les referències:

  • • Les majories que decideixin fer el primer pas cap a la secessió han d’assolir el 55% o el 60% dels votants (no de la població). S’ha d’aspirar a la majoria absoluta i a la unanimitat però les regles democràtiques són les que són.
    • Els “tempos” de cadència fins a finalitzar el procés han de ser llargs, entre 3 i 5 anys, que permetin garantir a ambdues parts la millor solució en cada un dels assumptes.
    • La generositat i la prudència han d’avalar tot el procés, plantejat com una decisió irreversible.

L’única via de l’independentisme no violent és el pragmatisme, l’abandonament de les reivindicacions impossibles i el consolidar-se com un moviment que es fa caminant. Així, s’eviten les frustracions i es construeixen les adhesions.

*

Anar a Temps d’independentisme (2) / Temps d’independentisme (i 4)

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*