Archive for juliol, 2012

juliol 31st, 2012

Signaries per deixar un món millor?

Des de fa uns mesos, Daryl Upsall, un bon coneixedor del fundraising a Espanya, ha llançat una campanya informativa sobre herències i llegats. Proposa als ciutadans que facin testament i que, sense afectar els hereus legítims, s’animin a deixar una part dels seus béns a entitats socials mereixedores de la seva confiança.

Sens dubte, és una aposta valenta i generosa que tots podem fer en algun moment de la nostra vida. Un compromís “a futur”: que una entitat social hereti alguna cosa meva perquè pugui canviar el món quan jo ja no hi sigui. Aquest compromís, aquest llegat (sempre revocable) li serveix a l’entitat social com un aval davant de tercers. I un nombre important de llegats reafirma la seva solvència com a organització.

Mentre que en el món anglosaxó els “donatius planificats” és una pràctica habitual iniciada fa més de 40 anys, no passa el mateix en països mediterranis on la línia successòria (fills a pares) és vigilant, desconfiada i posa traves a la llibertat del testar . Canviarà la tendència?

Aquesta és una de tantes oportunitats per programar la nostra generositat, el llegat solidari, una iniciativa que compta per ara amb la possibilitat de llegar a: Acción contra el Hambre, Alboan, Aldees Infantils SOS, Amigos de los Mayores, Amnistia Internacional, Ajuda en Acció, Cáritas Española, ACNUR Comité Espanyol, CRIS contra el càncer, Entreculturas, Fundació Hospital Universitari Vall d’Hebron-VHIR, Fundació Josep Carreras, Fundació Pasqual Maragall per a la Investigació sobre l’Alzheimer, HelpAge International, Intermón Oxfam, Médicos del Mundo, MedicusMundi, Metges Sense Fronteres, Plan España, Solidaridad Internacional, UNICEF, WWF España.

 

juliol 26th, 2012

Estratègies de les elits polítiques i econòmiques per manipular als ciutadans

Un dels grans pensadors del nostre temps, Noam Chomsky, reflexiona sobre les estratègies que utilitzen les elits per manipular els ciutadans, habitualment a través dels mitjans de comunicació. De les 10 estratègies que ell planteja, destaco 6 amb algunes observacions:

  • L’estratègia de la distracció: consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. En general, els periodistes no són conscients de l’estratègia. En algunes ocasions sí que ho són i hi participen intercanviant favors. En poques, els mitjans decideixen no donar suport a la estratègia i posar-la al descobert.
  • L’estratègia del guió: es crea una situació crítica per a què la ciutadania demani mesures de solució. P.ex. deixar que es desenvolupi la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat en perjudici de la llibertat. O crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari la reculada dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics. En aquests casos, els mitjans de comunicació progovernamentals fan la funció propagandística i els no-afins van completament perduts.
  • L’estratègia de la gradualitat: per fer que s’accepti una mesura inacceptable prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. En els últims anys, s’estan produint enormes canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicades d’un sol cop. Els mitjans de comunicació, en aquest cas, no són més que simples portaveus, sent absolutament conscients de l’estratègia i els seus objectius.
  • L’estratègia de diferir: una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública per a una aplicació futura. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment. Els mitjans són, també, la plataforma per projectar la comunicació estratègica.
  • L’estratègia de l’estupidesa: estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat, fent creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte. Els mitjans televisius són la gran arma per a les elits, que busquen normalitzar l’estupidesa i fer frikis als que pensen i actuen. Alguns mitjans s’oposen a aquesta estratègia encara que tot el que guanyen en independència el perden en lectors i espectadors.
  • L’estratègia de reforçar la autoculpabilitat: fer creure al ciutadà que és l’únic culpable de la seva desgràcia, perquè no és prou intel · ligent, no s’esforça el necessari. Així, en lloc de rebel · lar contra el sistema, l’individu es autodesvalida, es culpa i es queda a casa. Els mitjans de comunicació no són conscients de l’estratègia encara que es sumen a ella sense adonar-se, promovent el gènere tràgic i de successos per sobre del reflexiu.

Fins que el periodisme no recuperi els seus orígens, les estratègies manipuladores de les elits no faran més que augmentar i refinar-se. I el canvi no serà possible.

 

juliol 21st, 2012

Quan el periodisme és inoportú

Portada del diari barceloní El Periódico de 21 de juliol de 2012. Els termes utilitzats no només compten amb la càrrega ideològica habitual de la premsa opositora sinó que són clarament inoportuns. El titular diu “València cau, Espanya tremola” donant cobertura a una enorme foto de desenes de persones amb fusells a la mà. Un petitíssim subtítol a peu de foto aclareix que es tracta de la guerrilla opositora al govern sirià.

És absolutament innecessari manipular el subconscient dels lectors. Una Comunitat Autònoma com València ha sol·licitat un ajut i una garantia de finançament al govern central en la brutal crisi que estem vivint. Res més. Ningú tremola per això. I menys els ciutadans sirians que bastants problemes tenen amb la falta de llibertat del seu país.

Editors i periodistes: no tot val. Han de vetllar per la integritat del discurs polític. I encara més quan la situació actual està tan distorsionada.

La premsa ha d’animar la ciutadania a sortir al carrer a demanar justícia, perquè ha de promoure el canvi social. Però mai ha de fer-ho mitjançant la violència subliminal de les portades i les expressions bèl·liques inadequades.