Archive for octubre, 2012

octubre 28th, 2012

Peus de fang de la filantropia

La Fundació Amancio Ortega (a la foto) ha signat un conveni de col·laboració amb Càritas Espanyola (nov’12-des’13) a través del qual posa a la seva disposició 20 milions d’euros a favor de les persones i les famílies més necessitades. Per a Càritas, que el 2011 va obtenir uns fons de 250 milions d’euros (66% privats, 33% públics), aquesta injecció li suposa un augment del 8% en el seu pressupost anual.

Per a Amancio Ortega, l’home més ric d’Espanya (i 3r del món) amb una fortuna estimada de 42.000 milions d’euros, li suposa també un motiu de gran satisfacció. L’anomenada” Nova Filantropia” no busca la caritat sinó la inversió social i la implicació personal del donant.

La fundació Amancio Ortega, presidida per la seva filla Marta, realitza habitualment aquest tipus de convenis i grans donacions des de la seva constitució, el 2001. El patrimoni inicial va ser de 60 milions d’euros i no té un pressupost fix encara que s’estima que inverteix una mitjana de 50 milions anuals en projectes educatius, socials i culturals.

Quan l’esforç, el treball o la fortuna somriu a un individu de forma generosa amb l’acumulació de patrimoni, aquest ha de compartir l’excés de benefici. L’època dels faraons ja ha passat. Per això, i com en el cas que ens ocupa, donatius de 20M € que representin el 0,04% del valor patrimonial d’una fortuna personal són un insult a la dignitat humana. No és d’estranyar que la gent no cregui en la filantropia. Filantropia sí. Però dins dels límits de la justícia social.

Sense tractar de donar lliçons a ningú, el programa The Giving Pledge, avisa que les donacions i patrocinis actuals, o l’aportació pública del 0’7% del PIB dels estats al subdesenvolupament, són un insult a la intel·ligència humana. El programa convida a les grans fortunes nord-americanes a comprometre-se’n a donar el 50% de les seves riqueses a causes filantròpiques. O més del 50%. O a donar-ho tot.

octubre 22nd, 2012

Ètica del benefici: patrimoni personal no superior a 10M €

(cont.) Ètica del benefici

Cap individu ha d’acumular un patrimoni que no pugui gestionar amb les seves pròpies mans. Quin sentit té perseguir l’infinit? El curt temps que vivim no s’ha de malgastar en fer diners.

La història no coneix grans patrimonis construïts sota els principis d’igualtat i justícia social. Les grans fortunes tenen la seva base en l’esclavitud, en la força de les armes, en la llei injusta, en l’engany o en l’aprofitament del més feble.

Si l’individu aconsegueix un patrimoni amb el seu esforç personal, sense corrompre ni corrompre’s, és fins a cert punt positiu perquè comparteix riquesa amb els més propers i fins i tot crea ocupació en alguns casos. Un límit de 1M € (estalvis, propietats) semblaria suficient si no fos perquè la història ens demostra que han existit projectes empresarials o descobriments científics essencials per a la humanitat que han consolidat xifres superiors. Per això, perquè les excepcions càpiguen en aquests nous paràmetres, el límit podria ser de 10M €, una xifra inabastable per al 99’9% de la humanitat. Així, es corrobora que és un límit màxim i no permet discussions a ulls d’aquest 99’9%. Desapareixeran, així, els darrers faraons que posseeixen bilions i bilions de dòlars, euros, pesos, iens, rubles …

I si l’èxit professional o una loteria accidental porta l’individu a obtenir quantitats ingents de recursos ha de cedir-los a la comunitat, no per un principi de solidaritat o gest filantròpic (*) sinó perquè la nova societat no pot permetre la desigualtat extrema.

(*) La filantropia haurà de seguir existint en el marc de les nostres habituals accions del dia a dia.

(cont.) Ètica del benefici

octubre 18th, 2012

Ètica del benefici: benefici empresarial no superior al 10%

(cont.) Ètica del benefici

Cap empresa hauria de provisionar beneficis superiors al 10% (sempre en referència a l’any anterior i un cop feta la reinversió òptima). I els beneficis compensatoris, aquells que persegueixen compensar anys de pèrdues, no han d’anar més enllà dels 3 anys.

Acabar l’any amb un benefici del 50% no demostra una bona gestió. Potser és el contrari. Per què les empreses busquen el màxim benefici?. Els experts afirmen que la culpa és de la “competència”, que els obliga a minimitzar els costos, el que implica maximitzar la diferència entre els ingressos i els costos.

Però, ¿quin sentit té un ENORME benefici empresarial mentre:

  •      …bona part dels empleats cobren un sou baix, o treballen sota pressió o en males condicions, o discriminats per una o altra raó …
  •      …o els productes i serveis ni es renoven ni es reinventen …
  •      …o es mantenen preus tot i haver amortitzats els costos (cas flagrant de les autopistes)…
  •      …o la comunitat pròxima només rep a canvi 26 llocs de treball, olors, sorolls, desforestació …
  •      …o l’aportació fiscal és mínima o nul·la per evasió o engany en els impostos … ?

A Espanya, el tipus nominal de l’Impost sobre Societats és el 30% (25% per a les pimes), però les exempcions i deduccions que gaudeixen les empreses fan que el tipus efectiu (el que realment paguen sobre els seus beneficis) no superi el 10% de mitjana. Tots coincideixen que aquest impost es controla i inspecciona molt poc, sobretot a les petites empreses. La majoria paga quantitats ínfimes. El 70% de la quota l’aporten entre poc més de 1.500 grans empreses (potser seria més honrat fer com Irlanda, amb un tipus impositiu del 12%).

No té cap sentit, doncs, buscar el màxim benefici quan “la feina està per fer” i la falta d’ètica està tan estesa. Si una empresa té excés de benefici és que hi ha béns, persones i circumstàncies que no han rebut prou inversió, atenció o suport. L’empresari ha de anivellar, acontentar, ajustar, millorar, complir, sanejar … i encara que mai podrà satisfer del tot les necessitats de l’entorn, demostra que l’empresa s’ha creat per generar riquesa més enllà d’acontentar els inversors.

L’objectiu principal de les empreses no pot ser la consecució del màxim benefici. Han de contemplar objectius previs com:
* el creixement moderat
* l’estabilitat
* l’adaptabilitat al medi ambient
* el servei a la col·lectivitat.

Una bona planificació pot fer que, en el cas que l’empresa vagi bé, els beneficis arribin com a màxim un 10%, suficient per repartir una part entre els socis, accionistes i inversors. Si algun d’ells vol més, que vengui la seva part. Les empreses no poden ser vistes com operacions financeres per obtenir beneficis. Les empreses són projectes humans.

(cont.) Ètica del benefici

octubre 16th, 2012

Ètica del benefici: honorari màxim SMI x 100

(cont.) Ètica del benefici

Cap honorari anual (alt directiu, representant, comissionat, accionista, assessor, advocat, consultor, soci, esportista d’elit …) hauria de ser superior al SMI multiplicat x 100. O la suma d’honoraris no ha de superar el milió d’euros a l’any (1’3M $).

La xifra és, sens dubte, excessiva i suficient per sufragar qualsevol projecte (s) anual, o per pagar els serveis de qualsevol professional. Sobrepassar una xifra tan voluminosa només s’entén sota la mirada egocèntrica que tant de mal ha fet a la humanitat.

Encara que els serveis prestats es desenvolupin sota els màxims nivells de dificultat, qualitat, exclusivitat, competència, diligència, individualitat … encara que sigui quelcom irrepetible, únic, el n.1 … hem de posar sentit comú a les coses i pensar en les conseqüències del desnivell. Portar sabates d’or o beure en copes de diamants no és de rebut al segle XXI. Aquests temps han passat.

De vegades, la culpa d’uns honoraris desorbitats no la té l’empresari sinó la intermediació del patrocini publicitari. Algunes grans marques s’introdueixen en la vida privada de jugadors, artistes, especialistes … aportant enormes quantitats de diners, i part d’aquests recursos van directament al protagonista, augmentant els seus honoraris x1.000 o x10.000 … A ulls de la resta de mortals, són immerescuts i injustos (encara que l’hi perdonen mentre segueixin marcant gols o emocionant amb les seves cançons o les seves pel·lícules). El patrocini publicitari haurà de reinventar-se si vol participar en la reinvenció del món.

Tots els recursos que superin 1 M€/anual haurien de ser gestionats des d’un fons comunitari que els reinvertiria en projectes de qualitat. Autors com Christian Felber en la “Economía del bien común” han generat intel·ligents solucions a l’equilibri econòmic entre persones, oferint una innovadora visió que trenca amb la clàssica divisió entre capitalisme i comunisme.

Alguns poden preguntar, per què?, per què no acceptar la sort, el moment, la joventut, la força, la bellesa, la destresa, com diferenciador econòmic entre persones?. Perquè el sentit comú ens diu que les oportunitats i els èxits s’han de compartir amb el màxim nombre de persones. Perquè la felicitat no està lligada amb el “tenir” sinó amb el “ser”, i el “ser” és una alteritat amb la comunitat (no només amb la parella, els fills i els socis). “Tenir” sí, però només allò que es pugui gaudir a l’instant. Aconseguirà la intel·ligència humana superar el paradigma de la possessió?.

(cont.) Ètica del benefici

octubre 14th, 2012

Ètica del benefici: sou màxim SMI x 20

(cont.) Ètica del benefici

Cap sou hauria de ser superior al Salari Mínim Interprofessional multiplicat x 20. És probable que en països com França, Holanda o Bèlgica (on el SMI està en 17.000€/any) el factor correctiu de multiplicació podria reduir-se a SMI x 14.

Un sou màxim de 180.000€/any (230.000$/any) és suficient per a qualsevol nivell de vida. Qui ho consideri insuficient és que pretén viure en un entorn humà injust.

Només el 7% dels treballadors espanyols tenen un sou superior a 90.000€/any. I no hi ha dades estadístiques fiables que xifrin els grans sous (300.000€, 500.000€/any …) tan sols es coneixen referències sorgides a la premsa econòmica o de rumors. Però, encara que sigui un percentatge petit, les organitzacions han de procurar anivellar les retribucions per tal d’ajustar els seus pressupostos i no augmentar les diferències socials.

Alguns poden arribar a preguntar, per què?: Per què limitar la llibertat del contractador i del contractat de pagar i rebre el que pactin? Per la mateixa raó que no té cap sentit que un cap de família concedeixi el seu fill de 11 anys una paga de 500 € a la setmana, encara que el nen s’ho mereixi o sigui molt llest o bona persona. Senzillament, el nen no necessita tants diners. Un empleat pot ser molt bo, molt millor que un altre, però aquesta diferència s’ha de mesurar dins d’una escala proporcional al sentit comú de les coses.

I també per justícia social. Els béns mobles i immobles, les monedes i els bitllets, no són il·limitats. Si algú té molt, un altre té menys.

Lector: si estàs pensant que aquest tema no va amb tu, que només afecta uns pocs milionaris al món, et convido a què introdueixis en el següent quadre el teu sou anual. Et veuràs situat en un rànquing de sous de tota la població mundial. Potser t’enduràs una sorpresa.

 

(cont.) Ètica del benefici

octubre 8th, 2012

Ètica del benefici

Les diferències entre individus existeixen. No hem d’aspirar a construir societats que destrueixin l’individualisme com pretenen els règims totalitaris. Tot i néixer en les mateixes condicions, les persones aconsegueixen resultats diferents, perquè la seva capacitat intel·lectual, el seu nivell d’emprenedoria, la seva fortalesa psicològica, física i espiritual els fa diferents.

Però quan la desigualtat es fa excessiva, com en l’actualitat, s’han de prendre mesures sota la llum de la justícia social, tot i mantenint l’esperit de competitivitat que ens fa forts. Per això, les societats han de dotar-se d’instruments d’anivellament, que redueixin les actuals desigualtats.

Hem d’ensinistrar el capitalisme. Per això proposo:

 

Cap sou hauria de ser superior al salari mínim interprofessional multiplicat x 20. Si a Espanya el SMI és de 9.000€/any, el sou màxim -o suma de sous- no ha de sobrepassar els 180.000€/any.

 SOU

SMIx20

Cap honorari anual (alt directiu, representant, comissionat, accionista, assessor, advocat, consultor, soci, esportista d’elit …) hauria de ser superior al SMI multiplicat x 100. O la suma d’honoraris no ha de superar el milió d’euros a l’any.

 HONORARI

SMIx100

Cap empresa hauria de provisionar beneficis superiors al 10%.

 [E] BENEF -10%

Cap individu hauria d’acumular un patrimoni superior a 10 milions d’euros.

 [I] PATRIM -10M€

El canvi de paradigma és lent i progressiu, potser durarà 100 anys. Els nostres fills i néts es mereixen un món més just.