Ètica del benefici: honorari màxim SMI x 100

(cont.) Ètica del benefici

Cap honorari anual (alt directiu, representant, comissionat, accionista, assessor, advocat, consultor, soci, esportista d’elit …) hauria de ser superior al SMI multiplicat x 100. O la suma d’honoraris no ha de superar el milió d’euros a l’any (1’3M $).

La xifra és, sens dubte, excessiva i suficient per sufragar qualsevol projecte (s) anual, o per pagar els serveis de qualsevol professional. Sobrepassar una xifra tan voluminosa només s’entén sota la mirada egocèntrica que tant de mal ha fet a la humanitat.

Encara que els serveis prestats es desenvolupin sota els màxims nivells de dificultat, qualitat, exclusivitat, competència, diligència, individualitat … encara que sigui quelcom irrepetible, únic, el n.1 … hem de posar sentit comú a les coses i pensar en les conseqüències del desnivell. Portar sabates d’or o beure en copes de diamants no és de rebut al segle XXI. Aquests temps han passat.

De vegades, la culpa d’uns honoraris desorbitats no la té l’empresari sinó la intermediació del patrocini publicitari. Algunes grans marques s’introdueixen en la vida privada de jugadors, artistes, especialistes … aportant enormes quantitats de diners, i part d’aquests recursos van directament al protagonista, augmentant els seus honoraris x1.000 o x10.000 … A ulls de la resta de mortals, són immerescuts i injustos (encara que l’hi perdonen mentre segueixin marcant gols o emocionant amb les seves cançons o les seves pel·lícules). El patrocini publicitari haurà de reinventar-se si vol participar en la reinvenció del món.

Tots els recursos que superin 1 M€/anual haurien de ser gestionats des d’un fons comunitari que els reinvertiria en projectes de qualitat. Autors com Christian Felber en la “Economía del bien común” han generat intel·ligents solucions a l’equilibri econòmic entre persones, oferint una innovadora visió que trenca amb la clàssica divisió entre capitalisme i comunisme.

Alguns poden preguntar, per què?, per què no acceptar la sort, el moment, la joventut, la força, la bellesa, la destresa, com diferenciador econòmic entre persones?. Perquè el sentit comú ens diu que les oportunitats i els èxits s’han de compartir amb el màxim nombre de persones. Perquè la felicitat no està lligada amb el “tenir” sinó amb el “ser”, i el “ser” és una alteritat amb la comunitat (no només amb la parella, els fills i els socis). “Tenir” sí, però només allò que es pugui gaudir a l’instant. Aconseguirà la intel·ligència humana superar el paradigma de la possessió?.

(cont.) Ètica del benefici

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*