Archive for novembre, 2012

novembre 26th, 2012

Catalunya guanya: majoria absoluta pel dret a decidir

PROPERAMENT,

REFERÈNDUM

A CATALUNYA

Les Eleccions al Parlament de Catalunya del 25 novembre 2012 han atorgat una àmplia majoria als partits polítics que consideren que el poble català té dret a decidir el seu futur. El 65% dels 135 escons seran ocupats per 87 polítics que promouran el futur referèndum per un estat propi. Convergència i Unió (CiU) ha estat la força més votada amb 50 diputats. Com a segona força segueix Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb 21 diputats. La resta de forces polítiques pel dret a decidir són ICV (13) i CUP (3). La majoria sobiranista (CiU, ERC, CUP, 74 diputats) reforça la veu del milió i mig de ciutadans que van sortir al carrer el passat 11 de setembre. Els partits unionistes -amb Espanya- han obtingut els resultats que vaticinaven les enquestes: PSC, 20 diputats; PP, 19 diputats; i Cs, 9 diputats.

L’anàlisi electoral té múltiples lectures. Però destaca una per damunt de totes. Catalunya guanya. Farà un referèndum encara que Espanya ho prohibeixi. Perquè a la democràcia no la deté res ni ningú. La comunitat internacional vetllarà per a què no s’interrompi el procés democràtic que porti a Catalunya a preguntar-se pel seu futur.

 

 

novembre 19th, 2012

Els muckrakers han de ser expulsats de la professió periodística

La traducció del concepte de muckraker és “removedor de fems“, un terme que va començar a utilitzar-se en el món de la comunicació a principis de s.XX i que definia el periodista, l’escriptor o el relacions públiques que es dedicava a denunciar públicament la corrupció dels polítics i personatges públics de l’època, fent relluir els seus draps bruts. Un treball que furgava en les vides alienes amb l’objectiu lloable de buscar la veritat.

Alguns consideren als muckrakers l’antecedent del periodisme d’investigació. Jo no estic molt segur. És cert que van aconseguir trontollar les classes dirigents i l’establishment nord-americà, revolucionant el statuo quo. Això sempre és bo.

Però el paper de removedor d’escombraries, encara que tingui el seu fonament en la “prova” aconseguida, sempre és tendenciós i parcial, i sens dubte parteix d’un posicionament subjectiu i moral de l’investigador. I en massa ocasions obeeix a un interès personal que el fa ser “jutge i part” i invalida qualsevol resultat.

I en aquesta fase estem. Els objectius del muckraker han canviat. Ja no pretén denunciar sinó que pretén ser el protagonista del canvi, en una posició en la qual tot val, fins a la mentida. La fi justifica tots els mitjans.

Alguns pseudo-periodistes com Pedro J. Ramírez, el director del diari El Mundo, confonen en nombroses ocasions el paper de representants d’un mitjà de comunicació amb el de justiciers. Recentment, El Mundo ha irromput en la campanya electoral catalana de 2012 “escampant merda” sobre el President Mas, candidat que es presenta a la reelecció.

En democràcia, els ciutadans viuen dos moments ben diferenciats: 15 dies de campanya electoral i 1.445 dies (4 anys menys 15 dies) de vida normal. Si el muckraker irromp en campanya electoral no ho fa per mostrar la veritat a la societat sinó per prendre partit per uns i contra els altres. I no és el seu espai, ni el seu moment. El periodisme de denúncia, el periodisme basat en la investigació de documents veraços i testimonis imparcials té molt de temps, abans i després de la campanya electoral, per complir amb la funció social que té encomanada.

Està comprovat, a més, que el muckraker que irromp en campanya electoral influeix poc en els votants indecisos. En canvi, influeix negativament en la professió periodística. Els actuals muckrakers, expenedors de dossiers i carnets de bons i dolents, han de ser expulsats de la professió abans que el periodisme s’enfonsi definitivament per culpa seva.

 

novembre 7th, 2012

La tècnica de l’apadrinament ha de reinventar-se

Sol·licitar un donatiu constant per ajudar a una persona necessitada és utilitzada des de fa 300 anys, sobretot per esglésies i confessions. El fenomen està lligat als processos de colonització. Amb l’aparició de les organitzacions del tercer sector a mitjan s.xx, especialment les ONGs, les tècniques es perfeccionen i es dissenya l’acostament entre donant i receptor, similar a la d’un padrí i un fillol. Aquesta relació pot durar entre 8 i 10 anys, i a través d’una donació mensual s’ofereix una oportunitat al fillol enfront de l’adversitat. Uns pocs euros per al donant però tot un pressupost per al nen o el malalt.

Fins a aquí, tot bé. Però, ¿i si el receptor no existeix realment sinó que és una metàfora per persuadir al donant? “…les necessitats són tantes i els donatius tan pocs” (diuen les ONGs). Així les coses, es redissenya la tècnica repartint el donatiu entre tota la comunitat. En definitiva, s’usa una cara i un nom per individualitzar una relació inexistent.

I aquí va començar l’engany. Encara que els grans Vicente Ferrer i apòstols de Intermón, Unicef o Aldeas Infantiles diguin el contrari, amb aquest redisseny s’enganya a la societat. Els arguments a favor d’aquesta manipulació conceptual són senzills: els possibles padrins coneixen i accepten que els seus diners es reparteixen entre la col·lectivitat, la foto és un simple nexe emocional (les ONGs saben que és difícil aconseguir donatius parlant de comunitats, generalitats, vaguetats).

Abans d’arribar a una situació irreversible i de total falta de credibilitat, ha de reinventar-se la tècnica de l’apadrinament.

Proposo:

  • l’apadrinament ha de ser això, una relació de mecenatge individualitzada. El donatiu mensual ha d’anar a parar íntegrament al fillol.
  • si hi ha més nens o malalts, o si es pretén construir escoles o adquirir material escolar o sanitari, utilitzi’s altres tècniques de captació de recursos, mai els fons de l’apadrinament.
  • avançar en la relació entre padrí i fillol fins a aconseguir un nivell de compromís mutu i equilibrat. Més que “donant-receptor” hauria d’entendre’s com una relació de “receptor-receptor”. Tots dos han de respondre davant una possible relació futura. Potser, per sempre.

 

novembre 4th, 2012

Tendència negativa del “Màrqueting Relacionat amb una Causa”

Dins de les tècniques que utilitzen les empreses per ser socialment responsables destaca el Màrqueting Relacionat amb una Causa. En aquest cas, l’empresa emet un missatge publicitari: “l’1% de les vendes de Coca-cola d’aquest nadal es destinarà a UNICEF“.

És una tècnica de RSC que la seva màxima és “si no hi ha vendes, no hi ha donatiu”, una acció estrictament comercial no-altruista. Res a dir. Serveixi l’exemple de la campanya nadalenca de CEPSA de 1998: “1 pesseta per litre de carburant venut es destinarà a Centreamèrica“. Passat el període estipulat, i havent-se venut 208 milions de litres, es va realitzar una donació de 208 milions de pessetes (1,2M€).

Molt diferent és el cas, per exemple, de “1 paquet d’Ausonia, 1 minut en investigació“, amb l’objectiu d’enviar fons a l’Associació Espanyola contra el Càncer. Aquesta campanya és confusa i el donatiu final no està en relació amb les vendes del producte. Utilitza, doncs, arguments que després ni compleix ni informa amb exactitud. L’Associació Espanyola contra el Càncer té el dret de conèixer el nombre de paquets d’Ausonia venuts durant la campanya. L’honor d’aquesta associació i la causa del càncer estan en joc. No és el mateix que es venguin 30.000 paquets que 3 milions. Ni tampoc té sentit utilitzar conceptes intangibles (“1 minut en investigació“).

De la mateixa manera, UNICEF té tot el dret a conèixer les vendes nadalenques de Coca-cola per calcular amb exactitud l’1% promès. Informar d’un projecte de donació a través d’eslògans publicitaris voluntàriament inexactes és un engany.

Des de 2007, aquestes campanyes van tendint a l’ús de l’eslògan provocatiu sense preguntar-se per la seva coherència o per la veracitat del mateix. Quan tot això va començar, les campanyes no eren així. Han anat derivant cap a la falta de transparència. Sens dubte, és una tendència que ha de corregir-se.

*