La tècnica de l’apadrinament ha de reinventar-se

Sol·licitar un donatiu constant per ajudar a una persona necessitada és utilitzada des de fa 300 anys, sobretot per esglésies i confessions. El fenomen està lligat als processos de colonització. Amb l’aparició de les organitzacions del tercer sector a mitjan s.xx, especialment les ONGs, les tècniques es perfeccionen i es dissenya l’acostament entre donant i receptor, similar a la d’un padrí i un fillol. Aquesta relació pot durar entre 8 i 10 anys, i a través d’una donació mensual s’ofereix una oportunitat al fillol enfront de l’adversitat. Uns pocs euros per al donant però tot un pressupost per al nen o el malalt.

Fins a aquí, tot bé. Però, ¿i si el receptor no existeix realment sinó que és una metàfora per persuadir al donant? “…les necessitats són tantes i els donatius tan pocs” (diuen les ONGs). Així les coses, es redissenya la tècnica repartint el donatiu entre tota la comunitat. En definitiva, s’usa una cara i un nom per individualitzar una relació inexistent.

I aquí va començar l’engany. Encara que els grans Vicente Ferrer i apòstols de Intermón, Unicef o Aldeas Infantiles diguin el contrari, amb aquest redisseny s’enganya a la societat. Els arguments a favor d’aquesta manipulació conceptual són senzills: els possibles padrins coneixen i accepten que els seus diners es reparteixen entre la col·lectivitat, la foto és un simple nexe emocional (les ONGs saben que és difícil aconseguir donatius parlant de comunitats, generalitats, vaguetats).

Abans d’arribar a una situació irreversible i de total falta de credibilitat, ha de reinventar-se la tècnica de l’apadrinament.

Proposo:

  • l’apadrinament ha de ser això, una relació de mecenatge individualitzada. El donatiu mensual ha d’anar a parar íntegrament al fillol.
  • si hi ha més nens o malalts, o si es pretén construir escoles o adquirir material escolar o sanitari, utilitzi’s altres tècniques de captació de recursos, mai els fons de l’apadrinament.
  • avançar en la relació entre padrí i fillol fins a aconseguir un nivell de compromís mutu i equilibrat. Més que “donant-receptor” hauria d’entendre’s com una relació de “receptor-receptor”. Tots dos han de respondre davant una possible relació futura. Potser, per sempre.

 

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*