Adoctrinar

Adoctrinar significa “alliçonar algú sobre la manera d’actuar o comportar-se, inculcant-li determinades idees o creences“. Tothom adoctrina. El pare i la mare als seus fills, la dona al marit, el marit a la dona, els avis als néts, el mestre als seus alumnes, el capellà als seus fidels, els governants als ciutadans…

Però sabem que adoctrinar no és bo, ni necessari. Perquè limita la llibertat individual de l’adoctrinat. Però tothom adoctrina… en diferents nivells.

  • Encara que la gran obra de Vicenç Ferrer a l’Índia tingui un xic d’adoctrinament, no es pot comparar amb la missió evangelitzadora de l’Església Catòlica dels darrers 17 segles on l’adoctrinament ha estat una excusa per destruir la llibertat individual.
  • Malgrat les polítiques d’immersió lingüística a Catalunya tenen un fons d’adoctrinament, no es poden comparar amb les exercides des de l’estat espanyol als pobles hispans en els últims 500 anys. Recentment, un ministre d’educació espanyol reconeixia que la seva intenció legislativa era “espanyolitzar als nens catalans“. La seva franquesa i sinceritat li honren. Una actitud molt habitual entre governants de pobles vencedors. I el poble vençut, el català, després de 300 anys d’opressió, sempre que aconsegueix uns centímetres de llibertat (p.ex. 1980-2012) s’adoctrina si mateix a través de les poques eines que manté (l’escola, el teatre , la música…).
  • Alguns mitjans de comunicació són avui una gran eina d’adoctrinament, promovent ciutadans de pensament únic. Distorsionen la realitat presentant el que està bé i el que està malament. Uns per l’esquerra, altres per la dreta, uns contra unes idees, altres contra altres idees.

Així doncs, si totes les persones i organitzacions adoctrinen (en major o menor grau) i reconeixem la seva perillositat, on són els límits?. Perquè la història ha donat prou mostres de bogeria col·lectiva. No té cap sentit seguir criticant l’adoctrinament del contrari i no veure-ho en el teu. Quan parles amb un castellà només veu adoctrinament a Catalunya. Quan parles amb un religiós només veu adoctrinament en la política. Quan parles amb un polític només el veu en la religió. I els Periodistes i els Relacions Públiques mai es reconeixen a si mateixos com a generadors d’adoctrinament.

Doncs sí que hi ha límits. Si l’adoctrinador té bona fe (ha contrastat les dades sota la llum de la sociologia, l’antropologia, la historiografia, i no persegueix l’engany) pot actuar sempre que reconegui la llibertat de l’adoctrinat. Actualment, estan definits els límits en l’adoctrinament dels pares als fills, entre els membres de la parella, fins i tot del capellà amb els feligresos. Estem ja molt a prop de marcar definitivament els límits del adoctrinament del mal governant i del mal periodista.

*

Aquesta entrada també està disponible en: Spanish


Deixa un comentari

*