Archive for juny, 2013

juny 18th, 2013

Manuel Martínez Calderón: no podria donar-se per finalitzat el dol?

Després de la mort de l’empresari català Manuel Martínez Calderón l’any 2001, tres persones anònimes amigues (“sempre serem 4″) han pagat una fortuna en publicitat mortuaria. D’una banda, una esquela tots els mesos per commemorar el “dia mensual” de l’òbit. D’altra, i dues vegades a l’any -una per a commemorar el dia natal i una altra el de la defunció-esqueles de pàgina sencera (!). Sens dubte, un fet únic al món i tot un World Record Guiness. En aquests moments, la xifra invertida ronda els 150.000 € en esqueles mensuals (al diari La Vanguardia) i 800.000 € en esqueles a pàgina completa (a La Vanguardia i El Periódico). A punt estan ja d’arribar al milió d’euros.

No podria donar-se per finalitzat el dol?. Té algun sentit continuar 12 anys més?. Si persisteixen en gastar tants diners, ¿no és hora de reinventar l’acció i reorientar-la?. No estic dient que els “mitjans de comunicació” no mereixin recursos estratègics. Però els excessos sempre són dolents. A més, seria una bona manera de fer callar els malpensats que veuen en aquestes esqueles alguna cosa fosca, pagaments polítics entre empreses d’oci, editors d’opinió pública i partits polítics.

Algunes idees per a què els “tres” amics anònims reflexionin. No només els “mitjans de comunicació” pateixen:

  • la investigació científica està molt necessitada de recursos.
  • el benestar social només arriba a un petit percentatge de la població.
  • la cultura i l’educació compten amb molt pocs suports privats (i l’administració pública no està per la feina).
  • el medi ambient té més enemics que amics.
  • els joves no troben suport econòmic en els grans.
  • …………

Si Manuel Martínez Calderón aixequés el cap estic segur que estaria d’acord amb mi.
El dol es pot donar per finalitzat.

 

juny 2nd, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (i 5)

Jo afirmo i mantinc que, com esperit nacional, els caràcters d’Espanya i de Catalunya són totalment oposats. El d’ells és dominador, estàtic, soberg, altiu, absolutista, reaccionari, trist, autoritari [...] ¿que no veieu aquests inadaptats que fa trenta i fa cinquanta anys que són en aquesta terra generosa i no parlen encara un mot de la nostra llengua?. Rafael Campalans (1887-1933). Enginyer, polític i professor universitari català.

Hi ha ha moltes causes justes arreu del món per defensar, però Catalunya només ens té a nosaltres. Lluís Companys (1882-1940). 123è President de la Generalitat de Catalunya. El primer president de govern escollit democràticament arreu del món en ésser executat.

La Pàtria és la Terra i el Poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua, com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme. Pompeu Fabra (1868-1948). Filòleg català que es destacà com a establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

El veritable universalista no és el qui vol fer de la humanitat un sol poble, sinó el qui exigeix respecte per tots els pobles de la humanitat. Víctor Alexandre (1950). Escriptor

juny 1st, 2013

Pensament de la Catalunya lliure (4)

Catalunya és una nació militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda, ideològicament colonitzada i artísticament despullada. Josep Dalmau (1926). Activista, escriptor i eclisiàstic català.

Abans de 1714 cap espanyol, de qualsevol regió que fos, no tenia el menor dubte que Catalunya era una nació, fins al punt que els naturals de les diferents corones que formaven l’Espanya o les Espanyes dels segles XVI i XVII es deien estrangers ells amb ells. Carles Cardó (1884-1958). Escriptor, eclesiàstic i ideòleg del moviment catalanista i promotor del cristianisme social.

La cohesió interior és més fàcil en els Estats petits que en els grans, on de vegades esdevé irrealitzable. Exemple: Espanya, que no coneix altra cohesió que la de la imposició brutal. Els estats grans són una mentida. Ramon Arrufat (1897-1981). Historiador i escriptor.

A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics que m´escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independenditzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista del Fomento del Trabajo Nacional. Salvador Seguí (1886-1923). Anarcosindicalista català, l’anomenat “Noi del sucre“.