Archive for febrer, 2015

febrer 1st, 2015

Adéu, germana

Tot just fa un mes que vas marxar. No et pots imaginar el que et trobo a faltar, Conxi. Una part del meu cor s’ha cremat, ha mort amb tu. T’has endut part de la meva felicitat.

No estava preparat per entendre la teva mort. No ho estic encara. Ja sé que passarà, tothom m’ho diu, però és una bona merda tot plegat.

conxi 1977Mig segle junts, germana. Molts anys. Moltes històries. Ens han passat de tots colors. Moltes dificultats, moltes batalles guanyades, moltes nits i passejades. Si hagués de triar 3 moments inoblidables de tots dos em seria completament impossible: … els nostres divertits whasapps (quantes coses ens hem dit en els darrers anys), les burrades de quan érem petits, els Nadals, els viatges, la preocupació que compartíem pels nostres pares que es fan grans, pel teu fill… (per cert, ja t’ho he dit moltes vegades però ho repeteixo novament: has estat una bona mare, la millor mare per a l’Àlex).

Teníem moltes coses en comú, a més d’una bona part de l’ADN. I una relació molt especial. No ens teníem enveja ni gelosia, era part del nostre encant, eh que sí?. La nostra “complicitat” ve de lluny, només amb una mirada estava tot dit, ja des de petits… I ara de grans no calia ni la mirada, només la presència. Els darrers dies a l’hospital, quan t’estaves morint, la nostra relació va créixer encara més, agafats de les mans, pentinant-te amb els meus dits, donant-te 1000 petons a la front… per mirar de lluitar junts contra el triple càncer que se t’ha endut. Encara que aquells darrers dies van ser terribles i impossibles de digerir, donaria qualsevol cosa per tornar-te a agafar la mà en aquell hospital.

I saps per què et trobo a faltar tant, Conxi?. Perquè senties una gran admiració per mi. I jo ho sabia i ho notava (per pujar la meva autoestima només havia de trucar-te). Em feies sentir gran, important. A canvi, he dedicat molts anys de la meva vida a la teva, perquè ho necessitaves, ho mereixies. Ara m’ho estaves retornant. En la teva actual maduresa i en el meu difícil 2014, tu vas ser la meva pedra filosofal. Em vas donar forces, consell, consol, orientació, ànims, suport, comunicació, contrast, diàleg… vas ser germana i sàvia amiga… com et trobo a faltar: “busca la felicitat, per damunt de tot, no miris enrere… si tu estàs bé, tornaràs a ser un gran home i faràs feliç al teu entorn…” Tan de bo els meus fills copsin algun dia, encara que sigui només de manera superficial, la teva manera de pensar: lliure, sincera i sense complexos.

Germana, el dia de Nadal, el teu darrer dia conscient, ens vam acomiadar en una càlida i autèntica pau. Sense deutes ni rancúnies. Només bons records. Em queda la Marta, la nostra germana petita. Sé que vols que estigui per ella. I pels pares. I pels meus fills. I per l’Àlex i el Toni. I per la meva nova parella. Faré el que podré tot i que no sé si tinc les mateixes forces que abans. Aquests dies estic molt fluix. Menys mal que la música ha tornat a mi. I sembla que per sempre.

T’estimo.