Archive for ‘Comunicació’

juny 18th, 2013

Manuel Martínez Calderón: no podria donar-se per finalitzat el dol?

Després de la mort de l’empresari català Manuel Martínez Calderón l’any 2001, tres persones anònimes amigues (“sempre serem 4″) han pagat una fortuna en publicitat mortuaria. D’una banda, una esquela tots els mesos per commemorar el “dia mensual” de l’òbit. D’altra, i dues vegades a l’any -una per a commemorar el dia natal i una altra el de la defunció-esqueles de pàgina sencera (!). Sens dubte, un fet únic al món i tot un World Record Guiness. En aquests moments, la xifra invertida ronda els 150.000 € en esqueles mensuals (al diari La Vanguardia) i 800.000 € en esqueles a pàgina completa (a La Vanguardia i El Periódico). A punt estan ja d’arribar al milió d’euros.

No podria donar-se per finalitzat el dol?. Té algun sentit continuar 12 anys més?. Si persisteixen en gastar tants diners, ¿no és hora de reinventar l’acció i reorientar-la?. No estic dient que els “mitjans de comunicació” no mereixin recursos estratègics. Però els excessos sempre són dolents. A més, seria una bona manera de fer callar els malpensats que veuen en aquestes esqueles alguna cosa fosca, pagaments polítics entre empreses d’oci, editors d’opinió pública i partits polítics.

Algunes idees per a què els “tres” amics anònims reflexionin. No només els “mitjans de comunicació” pateixen:

  • la investigació científica està molt necessitada de recursos.
  • el benestar social només arriba a un petit percentatge de la població.
  • la cultura i l’educació compten amb molt pocs suports privats (i l’administració pública no està per la feina).
  • el medi ambient té més enemics que amics.
  • els joves no troben suport econòmic en els grans.
  • …………

Si Manuel Martínez Calderón aixequés el cap estic segur que estaria d’acord amb mi.
El dol es pot donar per finalitzat.

 

abril 8th, 2013

De patrocinar esdeveniments a crear-los

Gran part del negoci de la publicitat convencional s’està traslladant cap al patrocini, on les marques no s’anuncien en els mitjans (TV, ràdio, exterior, premsa o internet) sinó en espais i suports d’altres organitzacions (esportives, artístiques, socials ).

A això cal afegir que en els darrers 5 anys, les marques més innovadores no patrocinen esdeveniments sinó que creen els seus propis. A través d’una performance; en la cerca d’un rècord Guinness; a través de l’esport o l’aventura extrema; creant festivals artístics a mida; gestionant espectacles culturals o esportius (Teatro Movistar en Madrid, Fly Emirates Stadium…).

La marca Red Bull representa aquesta última tendència. L’any 2012 va organitzar un esdeveniment propi que perseguia un rècord mundial: un salt humà des de 39.000 metres d’altura, protagonitzat per Felix Baumgartner. Cal preguntar-se si, després de l’esdeveniment, les vendes van augmentar o només es va guanyar en notorietat. La pregunta no és intranscendent perquè l’esdeveniment va costar 50 milions de dòlars.

La publicitat persegueix cridar l’Atenció del consumidor amb una informació ben plantejada, creant un Interès per aquesta informació i un Desig d’adquirir el producte o servei ofert en aquesta informació. Si finalment s’aconsegueix que el consumidor Actuï i compri el producte, la publicitat ha complert la seva funció (l’efecte AIDA). De manera particular, el patrocini no centra els seus objectius en l’Acció final sinó en l’Atenció i Interès inicials. Una gran diferència.

Patrocinar esdeveniments -o crear-los- és rendible, tot i que les vendes directes no millorin de forma immediata perquè es busca la penetració de la marca en la ment del ciutadà a mitjà i llarg termini. Es busca crear “fans” més que clients (… els clients són infidels … els fans mai ho són …). És obvi que un “esdeveniment” no produeix el Desig de comprar el producte de forma immediata però pot crear el Desig de comprar l’esperit de la marca. Així, i tenint en compte el nivell de infoxicació actual, si el consumidor concedeix uns minuts de la seva Atenció i del seu Interès a una marca és tot un èxit. La “venda” ja no és el més important.

En un futur no molt llunyà, les marques confiaran més en les notícies que generin els seus propis esdeveniments que en la publicitat clàssica que presenta les bondats del seu producte.

 

març 15th, 2013

L’era de les pantalles. Pensament crític

Sens dubte, mai havíem tingut tanta informació i mai havíem après tan poc. Aquesta “infoxicació” podria representar el declivi del pensament crític. Ni ens permeten pensar, ni volem pensar, ni ens ve de gust pensar. Per a què?. Tot està pensat. Tot està a Internet … Gran error. A Internet no hi ha pensament sinó informació.

Herbert Alexander Simon el gran investigador del procés de presa de decisions, assegura que una gran quantitat d’informació crea un empobriment de l’atenció i la decisió. És molt possible que faci inviable el pensament, a través del qual el receptor podria raonar, justificar o personalitzar la informació. Si tenim en compte l’alt nivell de manipulació informativa de la nostra societat, és molt necessari el pensament crític.

Les tecnologies de la informació poden arribar a ser el nostre millor aliat o el nostre pitjor enemic. Per això, hauríem d’aprofitar la tecnologia per millorar les nostres habilitats. Si integrem adequadament les segones i terceres pantalles a l’aula, en la vida professional i en les nostres relacions personals, el pensament crític no morirà.

« Cont

març 13th, 2013

L’era de les pantalles. Relacions personals

Les relacions personals s’han d’adaptar al llenguatge i al ritme audiovisual?.

Els nens i els joves ni es plantegen una relació sense dobles o triples pantalles. És una cosa habitual quan es reuneixen o quan comparteixen espai i temps amb altres persones. I els adults ràpidament s’han sumat a la tendència.

Un estudi finançat per Ericsson indica que una gran majoria d’enquestats als EUA i UK utilitza una tablet (86%) o un smartphone (88%) mentre mira la TV (desembre 2012).

Tot sembla indicar que els usuaris de dobles i triples pantalles es consideren capacitats per a la multitasca, encara que la “atenció” a cadascuna de les tasques és menor ja que es comparteix entre totes elles. El dubte apareix si la “atenció” als amics, el fill o la parella queda minvada o no.

Algunes observacions. Un excés de pantalles en les relacions personals:

  • impedeix mirar-se als ulls.
  • impedeix tenir el 100% d’atenció a les paraules i gestos de l’interlocutor.
  • impedeix reaccionar i respondre amb immediatesa a la pregunta o inquietud de l’interlocutor.
  • convida l’interlocutor a què pregunti: “m’estàs escoltant?“, altament perillós.

Les segones i terceres pantalles no ajuden massa en els entorns presencials on ens juguem l’amistat, l’afecte, l’autoritat, la sinceritat, el suport, l’escolta activa … La tecnologia facilita les coses (p.ex. la videoconferència en les relacions a distància) però no ens obliga a utilitzar-la sempre i en tot moment. L’ús excessiu de pantalles amaga, potser, un problema en les nostres relacions personals.

« Cont      Cont »

març 11th, 2013

L’era de les pantalles. L’educació

Les aules presencials s’han de sotmetre al llenguatge i al ritme audiovisual?.

Si l’hi preguntem als nens i als joves, la majoria prefereix una pantalla dinàmica abans que l’avorrit professor. El món audiovisual els ha acostumat a la rapidesa, al canvi de pla, al moviment sorprenent … I el docent té una missió que no sempre es pot fer a través de l’àgil llenguatge audiovisual.

Siguem sincers. L’objectiu de l’estudiant, avui dia, és que el docent li entretingui (i sembla que molts centres educatius el secunden). I si l’entreteniment no és loquaç, visual, ràpid, exigent i divertit, és molt possible que l’estudiant desconnecti i canviï de pantalla, sense marxar de classe. És l’anomenada multitasca, molt habitual en les aules actuals, on l’estudiant considera que pot fer diverses coses alhora: escoltar al docent, escriure apunts, enviar un missatge al Facebook, anotar en l’agenda …

És una veritat científica que “dividir l’atenció la minva”. Encara que molts defensin la multitasca, aquesta no és part de la solució sinó el propi problema. Escoltar la veu del professor “de fons”, llegir “per sobre”, escriure “per acte reflex” (i totes aquestes accions alhora) devaluen l’aprenentatge i el fan ineficient. Tal com diu Catherine l’Ecuyer en el seu llibre “Educar en el asombro”, el nen sobreestimulat es converteix en un adolescent que ho ha tingut tot. Considera que les persones que estan al seu voltant han de comportar-se com ell vol, i els seus capritxos es converteixen en ordres, i quan la realitat no s’adapta al seu desig, apareix la frustració.

Sens dubte, l’estudiant actual té moltes i grans qualitats, però és decebedor que no lluiti per canviar el que no funciona … que s’esforci un altre!!. I és decebedor perquè la majoria de nens i joves actuals són conscients d’aquesta realitat que els fa ineficients.

 « cont                                                cont »

març 10th, 2013

L’era de les pantalles

Fa 70 anys la única pantalla era la del cinema (pantalla col·lectiva i socialitzadora). Més tard arriba la televisió (pantalla per a famílies, grups). I fa només 30 anys veu la llum l’ordinador personal, una pantalla individualitzada. La revolució tecnològica ens està portant, a més, cap a una pantalla as la nostra butxaca, l’smartphone el telèfon intel·ligent, amb funcions múltiples.

Els individus busquem en les pantalles informació, educació o entreteniment. Estem en l’era de les pantalles. Tot comença a succeir en les pantalles.

Una cosa em preocupa. Els llargmetratges cinematogràfics, les sèries de televisió, els informatius, els jocs interactius o les aplicacions del smartphone tenen un elevat nombre de canvis d’imatge per minut. Tot és accelerat. No és d’estranyar que quan els nens i joves s’enfronten al ritme de la vida real, tot els s’impacienta, tot els avorreix. I aquesta sensació es va creant també en els adults.

¿Hem de sotmetre la vida real (l’educació a l’aula, les converses, les transaccions comercials, el diàleg … fins i tot l’amor) al llenguatge i al ritme que exigeix la dinàmica audiovisual?. Crec que no, però la tendència és una altra.

 Cont »

*

desembre 28th, 2012

10 ARTICLES DESTACATS DE MAPA DEL CANVI 2012

Alternativa a la pujada d’impostos: fer complir la llei

Responsabilitat Social Empresarial (RSE). Un breu apunt

Temps d’independentisme (i 4)

Responsabilitat Social Individual (RSI). Un breu apunt

La crisi està en el nostre interior

Catalunya necessita un exèrcit de 5 columnes

Ciència i altruisme

Ètica del benefici

Peus de fang de la filantropia

5 suggeriments per manejar la nostàlgia

 

novembre 19th, 2012

Els muckrakers han de ser expulsats de la professió periodística

La traducció del concepte de muckraker és “removedor de fems“, un terme que va començar a utilitzar-se en el món de la comunicació a principis de s.XX i que definia el periodista, l’escriptor o el relacions públiques que es dedicava a denunciar públicament la corrupció dels polítics i personatges públics de l’època, fent relluir els seus draps bruts. Un treball que furgava en les vides alienes amb l’objectiu lloable de buscar la veritat.

Alguns consideren als muckrakers l’antecedent del periodisme d’investigació. Jo no estic molt segur. És cert que van aconseguir trontollar les classes dirigents i l’establishment nord-americà, revolucionant el statuo quo. Això sempre és bo.

Però el paper de removedor d’escombraries, encara que tingui el seu fonament en la “prova” aconseguida, sempre és tendenciós i parcial, i sens dubte parteix d’un posicionament subjectiu i moral de l’investigador. I en massa ocasions obeeix a un interès personal que el fa ser “jutge i part” i invalida qualsevol resultat.

I en aquesta fase estem. Els objectius del muckraker han canviat. Ja no pretén denunciar sinó que pretén ser el protagonista del canvi, en una posició en la qual tot val, fins a la mentida. La fi justifica tots els mitjans.

Alguns pseudo-periodistes com Pedro J. Ramírez, el director del diari El Mundo, confonen en nombroses ocasions el paper de representants d’un mitjà de comunicació amb el de justiciers. Recentment, El Mundo ha irromput en la campanya electoral catalana de 2012 “escampant merda” sobre el President Mas, candidat que es presenta a la reelecció.

En democràcia, els ciutadans viuen dos moments ben diferenciats: 15 dies de campanya electoral i 1.445 dies (4 anys menys 15 dies) de vida normal. Si el muckraker irromp en campanya electoral no ho fa per mostrar la veritat a la societat sinó per prendre partit per uns i contra els altres. I no és el seu espai, ni el seu moment. El periodisme de denúncia, el periodisme basat en la investigació de documents veraços i testimonis imparcials té molt de temps, abans i després de la campanya electoral, per complir amb la funció social que té encomanada.

Està comprovat, a més, que el muckraker que irromp en campanya electoral influeix poc en els votants indecisos. En canvi, influeix negativament en la professió periodística. Els actuals muckrakers, expenedors de dossiers i carnets de bons i dolents, han de ser expulsats de la professió abans que el periodisme s’enfonsi definitivament per culpa seva.

 

novembre 4th, 2012

Tendència negativa del “Màrqueting Relacionat amb una Causa”

Dins de les tècniques que utilitzen les empreses per ser socialment responsables destaca el Màrqueting Relacionat amb una Causa. En aquest cas, l’empresa emet un missatge publicitari: “l’1% de les vendes de Coca-cola d’aquest nadal es destinarà a UNICEF“.

És una tècnica de RSC que la seva màxima és “si no hi ha vendes, no hi ha donatiu”, una acció estrictament comercial no-altruista. Res a dir. Serveixi l’exemple de la campanya nadalenca de CEPSA de 1998: “1 pesseta per litre de carburant venut es destinarà a Centreamèrica“. Passat el període estipulat, i havent-se venut 208 milions de litres, es va realitzar una donació de 208 milions de pessetes (1,2M€).

Molt diferent és el cas, per exemple, de “1 paquet d’Ausonia, 1 minut en investigació“, amb l’objectiu d’enviar fons a l’Associació Espanyola contra el Càncer. Aquesta campanya és confusa i el donatiu final no està en relació amb les vendes del producte. Utilitza, doncs, arguments que després ni compleix ni informa amb exactitud. L’Associació Espanyola contra el Càncer té el dret de conèixer el nombre de paquets d’Ausonia venuts durant la campanya. L’honor d’aquesta associació i la causa del càncer estan en joc. No és el mateix que es venguin 30.000 paquets que 3 milions. Ni tampoc té sentit utilitzar conceptes intangibles (“1 minut en investigació“).

De la mateixa manera, UNICEF té tot el dret a conèixer les vendes nadalenques de Coca-cola per calcular amb exactitud l’1% promès. Informar d’un projecte de donació a través d’eslògans publicitaris voluntàriament inexactes és un engany.

Des de 2007, aquestes campanyes van tendint a l’ús de l’eslògan provocatiu sense preguntar-se per la seva coherència o per la veracitat del mateix. Quan tot això va començar, les campanyes no eren així. Han anat derivant cap a la falta de transparència. Sens dubte, és una tendència que ha de corregir-se.

*

agost 31st, 2012

Els amos de la informació a Espanya

Un bon treball infogràfic (presentat al bloc La mirada del mendigo al juliol 2012) per conèixer qui són els amos de la informació a Espanya. Conté inexactituds però queden compensats per una quantitat destacada de dades relacionals i ideològiques que ajuden a comprendre el perquè de les coses.

A primera vista, la ideologia d’ultradreta sembla haver-se apoderat de gran part de televisions digitals (regionals i nacionals) i de la premsa escrita (regional i nacional), liderada per expolítics, empresaris i la pròpia Església Catòlica. Sens dubte, un camí similar a l’italià, on els mitjans de comunicació deixen de ser el Quart Poder i s’integren en el Primer, en el Segon, al Tercer … Però no hi ha mal que 100 anys duri. Les xarxes socials posaran les coses al seu lloc … espero ….

(llegir més)