Archive for ‘Fundraising’

setembre 22nd, 2013

Donar és la millor comunicació

“Donar és la millor comunicació”. Així acaba un espot publicitari de l’empresa tailandesa de telefonia, True Move-H, que ha decidit sorprendre als seus usuaris i al món sencer amb un reflexiu missatge a través d’una campanya de relacions públiques. L’objectiu de la campanya no és recollir diners per a una causa ni vendre un producte. Tan sols vol transmetre una història commovedora que humanitza les relacions entre les persones. Convido a visionar-lo. És impactant i molt emocionant.

YouTube Preview Image

El vídeo promocional, de 3 minuts, ha aconseguit 8 milions de visites en tan sols una setmana (21.09.13). L’ús d’un elaborat storytelling (crear una història i explicar-la) en els mitjans de comunicació està ben vist per a les ONGs quan persegueixen conscienciar i captar fons. Però no està tan clar per a les empreses, sobretot si la història que s’explica juga amb els valors i les emocions més íntimes de l’ésser humà, aquelles que et fan posar vermell: donar, pensar en l’altre, ajudar … quan tots sabem que les empreses es mouen en un mitjà competitiu i egoista. Així doncs, hauríem de preguntar-nos: l’empresa tailandesa True Move-H promourà entre els seus empleats, accionistes i clients els valors que s’expliquen en aquest vídeo?; com ho farà?. Si no ho fa, aquest magnífic espot publicitari, a la llarga, no farà altra cosa que torpedinar la fràgil línia de flotació de la Responsabilitat Social de les Empreses.

 

juny 18th, 2013

Manuel Martínez Calderón: no podria donar-se per finalitzat el dol?

Després de la mort de l’empresari català Manuel Martínez Calderón l’any 2001, tres persones anònimes amigues (“sempre serem 4″) han pagat una fortuna en publicitat mortuaria. D’una banda, una esquela tots els mesos per commemorar el “dia mensual” de l’òbit. D’altra, i dues vegades a l’any -una per a commemorar el dia natal i una altra el de la defunció-esqueles de pàgina sencera (!). Sens dubte, un fet únic al món i tot un World Record Guiness. En aquests moments, la xifra invertida ronda els 150.000 € en esqueles mensuals (al diari La Vanguardia) i 800.000 € en esqueles a pàgina completa (a La Vanguardia i El Periódico). A punt estan ja d’arribar al milió d’euros.

No podria donar-se per finalitzat el dol?. Té algun sentit continuar 12 anys més?. Si persisteixen en gastar tants diners, ¿no és hora de reinventar l’acció i reorientar-la?. No estic dient que els “mitjans de comunicació” no mereixin recursos estratègics. Però els excessos sempre són dolents. A més, seria una bona manera de fer callar els malpensats que veuen en aquestes esqueles alguna cosa fosca, pagaments polítics entre empreses d’oci, editors d’opinió pública i partits polítics.

Algunes idees per a què els “tres” amics anònims reflexionin. No només els “mitjans de comunicació” pateixen:

  • la investigació científica està molt necessitada de recursos.
  • el benestar social només arriba a un petit percentatge de la població.
  • la cultura i l’educació compten amb molt pocs suports privats (i l’administració pública no està per la feina).
  • el medi ambient té més enemics que amics.
  • els joves no troben suport econòmic en els grans.
  • …………

Si Manuel Martínez Calderón aixequés el cap estic segur que estaria d’acord amb mi.
El dol es pot donar per finalitzat.

 

gener 17th, 2013

Storytelling per conscienciar i captar fons

El storytelling (crear una història i explicar-la) pretén aconseguir un vincle emocional amb l’espectador a qui es dirigeix. Si es coneixen les regles, connectar amb la part emocional és senzill: prioritzar les vivències per sobre de les dades; pensar en testimonis abans que en actors; buscar cares desconegudes per explicar històries comuns. Unes històries sempre basades en els temes essencials (la vida i la mort, la salut, el bé i el mal, la seguretat i la por, la veritat i la mentida, l’esperança i la desesperació, l’altruisme i l’egoisme … ).

El storytelling és molt curós en seleccionar qui narra la història o qui assumeix el protagonisme; quin llenguatge s’ha d’utilitzar; quins canals usar per aconseguir visibilitat (un vídeo a través de Youtube, una falca a la ràdio, un grafisme en premsa, una performance en la carrer…).

El 2011, Yolanda Martínez Santiago, una noia de Madrid de 24 anys que va patir un limfoma de Hodgkin, se li va ocórrer un experiment innovador: sortir al carrer i explicar a tothom la seva felicitat per haver superat la malaltia, mentre gravava en vídeo les reaccions de la gent davant la seva alegria. El vídeo es pot veure a http://youtu.be/_GSzsDKM_kE

D’aquest concepte original, Yolanda va decidir compartir la seva idea amb la Fundació Josep Carreras i participar en el vídeo que es mostra a continuació, VALORA LA VIDA (Barcelona, 2012), per sensibilitzar i recaptar fons contra la leucèmia. Yolanda és una de les protagonistes de la història, al costat de Virgínia (32 anys) i Víctor (57). Els 3 comparteixen una mateixa història: van patir una malaltia hematològica maligna i l’han superat. El storytelling els proposa sortir al carrer i transmetre a la societat que la vida és meravellosa.

YouTube Preview Image

El fundraising necessita l’storytelling per millorar els seus nivells d’eficiència perquè, tot i que la ciència ha avançat moltíssim, el 50% de malalts adults de malalties hematològiques i el 25% de nens encara no aconsegueixen superar la batalla. La Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia persegueix que la leucèmia sigui una malaltia 100% curable. I aconseguirà més fons com més professionalitzi la forma d’explicar el missatge.

 

 

 

desembre 28th, 2012

10 ARTICLES DESTACATS DE MAPA DEL CANVI 2012

Alternativa a la pujada d’impostos: fer complir la llei

Responsabilitat Social Empresarial (RSE). Un breu apunt

Temps d’independentisme (i 4)

Responsabilitat Social Individual (RSI). Un breu apunt

La crisi està en el nostre interior

Catalunya necessita un exèrcit de 5 columnes

Ciència i altruisme

Ètica del benefici

Peus de fang de la filantropia

5 suggeriments per manejar la nostàlgia

 

novembre 7th, 2012

La tècnica de l’apadrinament ha de reinventar-se

Sol·licitar un donatiu constant per ajudar a una persona necessitada és utilitzada des de fa 300 anys, sobretot per esglésies i confessions. El fenomen està lligat als processos de colonització. Amb l’aparició de les organitzacions del tercer sector a mitjan s.xx, especialment les ONGs, les tècniques es perfeccionen i es dissenya l’acostament entre donant i receptor, similar a la d’un padrí i un fillol. Aquesta relació pot durar entre 8 i 10 anys, i a través d’una donació mensual s’ofereix una oportunitat al fillol enfront de l’adversitat. Uns pocs euros per al donant però tot un pressupost per al nen o el malalt.

Fins a aquí, tot bé. Però, ¿i si el receptor no existeix realment sinó que és una metàfora per persuadir al donant? “…les necessitats són tantes i els donatius tan pocs” (diuen les ONGs). Així les coses, es redissenya la tècnica repartint el donatiu entre tota la comunitat. En definitiva, s’usa una cara i un nom per individualitzar una relació inexistent.

I aquí va començar l’engany. Encara que els grans Vicente Ferrer i apòstols de Intermón, Unicef o Aldeas Infantiles diguin el contrari, amb aquest redisseny s’enganya a la societat. Els arguments a favor d’aquesta manipulació conceptual són senzills: els possibles padrins coneixen i accepten que els seus diners es reparteixen entre la col·lectivitat, la foto és un simple nexe emocional (les ONGs saben que és difícil aconseguir donatius parlant de comunitats, generalitats, vaguetats).

Abans d’arribar a una situació irreversible i de total falta de credibilitat, ha de reinventar-se la tècnica de l’apadrinament.

Proposo:

  • l’apadrinament ha de ser això, una relació de mecenatge individualitzada. El donatiu mensual ha d’anar a parar íntegrament al fillol.
  • si hi ha més nens o malalts, o si es pretén construir escoles o adquirir material escolar o sanitari, utilitzi’s altres tècniques de captació de recursos, mai els fons de l’apadrinament.
  • avançar en la relació entre padrí i fillol fins a aconseguir un nivell de compromís mutu i equilibrat. Més que “donant-receptor” hauria d’entendre’s com una relació de “receptor-receptor”. Tots dos han de respondre davant una possible relació futura. Potser, per sempre.

 

novembre 4th, 2012

Tendència negativa del “Màrqueting Relacionat amb una Causa”

Dins de les tècniques que utilitzen les empreses per ser socialment responsables destaca el Màrqueting Relacionat amb una Causa. En aquest cas, l’empresa emet un missatge publicitari: “l’1% de les vendes de Coca-cola d’aquest nadal es destinarà a UNICEF“.

És una tècnica de RSC que la seva màxima és “si no hi ha vendes, no hi ha donatiu”, una acció estrictament comercial no-altruista. Res a dir. Serveixi l’exemple de la campanya nadalenca de CEPSA de 1998: “1 pesseta per litre de carburant venut es destinarà a Centreamèrica“. Passat el període estipulat, i havent-se venut 208 milions de litres, es va realitzar una donació de 208 milions de pessetes (1,2M€).

Molt diferent és el cas, per exemple, de “1 paquet d’Ausonia, 1 minut en investigació“, amb l’objectiu d’enviar fons a l’Associació Espanyola contra el Càncer. Aquesta campanya és confusa i el donatiu final no està en relació amb les vendes del producte. Utilitza, doncs, arguments que després ni compleix ni informa amb exactitud. L’Associació Espanyola contra el Càncer té el dret de conèixer el nombre de paquets d’Ausonia venuts durant la campanya. L’honor d’aquesta associació i la causa del càncer estan en joc. No és el mateix que es venguin 30.000 paquets que 3 milions. Ni tampoc té sentit utilitzar conceptes intangibles (“1 minut en investigació“).

De la mateixa manera, UNICEF té tot el dret a conèixer les vendes nadalenques de Coca-cola per calcular amb exactitud l’1% promès. Informar d’un projecte de donació a través d’eslògans publicitaris voluntàriament inexactes és un engany.

Des de 2007, aquestes campanyes van tendint a l’ús de l’eslògan provocatiu sense preguntar-se per la seva coherència o per la veracitat del mateix. Quan tot això va començar, les campanyes no eren així. Han anat derivant cap a la falta de transparència. Sens dubte, és una tendència que ha de corregir-se.

*

octubre 28th, 2012

Peus de fang de la filantropia

La Fundació Amancio Ortega (a la foto) ha signat un conveni de col·laboració amb Càritas Espanyola (nov’12-des’13) a través del qual posa a la seva disposició 20 milions d’euros a favor de les persones i les famílies més necessitades. Per a Càritas, que el 2011 va obtenir uns fons de 250 milions d’euros (66% privats, 33% públics), aquesta injecció li suposa un augment del 8% en el seu pressupost anual.

Per a Amancio Ortega, l’home més ric d’Espanya (i 3r del món) amb una fortuna estimada de 42.000 milions d’euros, li suposa també un motiu de gran satisfacció. L’anomenada” Nova Filantropia” no busca la caritat sinó la inversió social i la implicació personal del donant.

La fundació Amancio Ortega, presidida per la seva filla Marta, realitza habitualment aquest tipus de convenis i grans donacions des de la seva constitució, el 2001. El patrimoni inicial va ser de 60 milions d’euros i no té un pressupost fix encara que s’estima que inverteix una mitjana de 50 milions anuals en projectes educatius, socials i culturals.

Quan l’esforç, el treball o la fortuna somriu a un individu de forma generosa amb l’acumulació de patrimoni, aquest ha de compartir l’excés de benefici. L’època dels faraons ja ha passat. Per això, i com en el cas que ens ocupa, donatius de 20M € que representin el 0,04% del valor patrimonial d’una fortuna personal són un insult a la dignitat humana. No és d’estranyar que la gent no cregui en la filantropia. Filantropia sí. Però dins dels límits de la justícia social.

Sense tractar de donar lliçons a ningú, el programa The Giving Pledge, avisa que les donacions i patrocinis actuals, o l’aportació pública del 0’7% del PIB dels estats al subdesenvolupament, són un insult a la intel·ligència humana. El programa convida a les grans fortunes nord-americanes a comprometre-se’n a donar el 50% de les seves riqueses a causes filantròpiques. O més del 50%. O a donar-ho tot.

setembre 30th, 2012

Ciència i altruisme

L’educació, la riquesa personal, el gènere o l’edat expliquen en gran mesura el comportament altruista de l’individu. La psicologia dóna respostes al fenomen. Però la ciència segueix fent-se més preguntes. Per això, diferents grups d’investigadors intenten trobar un origen biològic a l’altruisme.

* El 2006, el departament d’Antropologia Evolutiva de l’Institut Max Planck va concloure que l’altruisme humà sorgeix als 18 mesos de vida. Després d’una investigació amb nadons d’any i mig, van comprovar que aquests tenen una predisposició innata per ajudar els adults. En diversos escenaris de l’experiment deixaven caure objectes a terra i els adults es mostraven incapaços de recollir-los. En tots els casos, nens de 18 mesos d’edat van ajudar espontàniament (i immediatament) a recollir l’objecte, discernint quan veritablement l’adult ho necessitava. La investigació es va complementar amb la participació de ximpanzés. En escenaris similars es va comprovar que aquests no van actuar moguts pel desig d’aconseguir un premi, sinó pel mer impuls d’ajudar.

·Warneken, F. & Tomasello, M. (2006). Altruistic Helping in Human Infants and Young Chimpanzees. Science, 1301-1303, March 2006.

* El 2007, un equip d’investigadors del Departament de Psicologia de la Universitat Hebrea de Jerusalem va descobrir que en els individus més altruistes existia una variació genètica. Van realitzar un experiment online amb 203 participants de totes les edats (als quals se’ls va prendre mostres del seu ADN) i que incloïa la tasca de triar entre regalar diners o no (a través del “Joc del dictador”). Les persones més generoses diferien genèticament de les que triaven no lliurar els seus diners, en concret en el gen AVPR1a. Els resultats d’aquest experiment suposen la primera evidència de la relació entre una variació de l’ADN i la generositat humana.

·Knafo, A. et alt. (2008). Individual differences in allocation of funds in the dictator game associated with length of the arginine vasopressin 1a receptor RS3 promoter region and correlation between RS3 length and hippocampal mRNA. Genes, Brain and Behavior, vol. 7 (3), 266–275, April 2008.

·Rushton, J. P., Vernon , P. A., & Bons, T. A. (2007). No evidence that polymorphisms of brain regulator genes Microcephalin and ASPM are associated with general mental ability, head circumference, or altruism. Biology Letters, 3, 157-160.

* Dues investigacions realitzades el 2008 amb 409 parelles de bessons permeten també establir una relació entre els comportaments prosocials i la genètica, que van demostrar que el comportament de reciprocitat també està condicionat per l’ADN.

· Knafo, A. et al. (2008). The developmental origins of a disposition toward empathy: Genetic and environmental contributions. Emotion, 8(6), 737-752, Dec,2008.

* El 2010, un equip d’investigadors de la Universitat de Bonn va descobrir un gen (anomenat COMT) vinculat a l’altruisme. L’experiment es va dur a terme a través d’un test de memòria amb 100 estudiants, als quals també se’ls va fer una prova d’ADN. A canvi de participar en el test de memòria se’ls va lliurar 5€. Els participants podien quedar-se amb els diners o bé lliurar una part a una ONGD. Les persones que presentaven una variant del gen (COMT-Val) eren el doble de generoses que aquelles persones que no tenien aquesta variant (COMT-Met).

· Reuter, M. et al. (2010). Investigating the genetic basis of altruism: the role of the COMT Val158Met polymorphism. Social Cognitive and Affective Neuroscience, first published online: October 28, 2010.

* Tot sembla indicar que l’altruisme està relacionat amb l’empatia. Algunes investigacions han demostrat la regió del cervell on resideix la capacitat, entre els lòbuls parietal i temporal. Per això, les diferències individuals en aquesta part del cervell podrien estar vinculades a les diferències en el comportament altruista dels voluntaris. El 2012, una investigació realitzada per científics de la Universitat de Zuric confirma que les persones que es comporten més altruistament presenten major quantitat de matèria grisa en la unió entre el lòbul temporal i el lòbul parietal del cervell, en comparació amb els individus egoistes. En l’experiment, es va demanar als voluntaris que dividissin una quantitat de diners entre ells o donar-lo a una persona anònima. Mentre que alguns participants van estar sempre disposats a compartir els diners amb la persona anònima, altres no ho van veure clar i no van donar res. Els participants també van mostrar algunes diferències en l’activitat cerebral en el moment de decidir com distribuir els diners. Els investigadors afirmen que existeix una correlació entre la “activació” d’aquesta àrea del cervell i la superació d’un moment d’egoisme.

· Morishima, Y., Schunk, D., Bruhin, A., Ruff, Ch.C. & Fehr, E. (2012). Linking brain structure and activation in the temporoparietal junction to explain the neurobiology of human altruism. Neuron, vol.75 (1), 73-79, July 2012.

Les investigacions esmentades no han de centrar l’atenció científica exclusivament en la biologia o la fisiologia. Òbviament, el volum de la matèria grisa també està influenciat per processos no biològics, socials, de l’àmbit de la psicologia, qüestió que obre el debat si el comportament altruista pot educar-se a través d’una formació específica. Un debat de gran transcendència per a un altre article.

juliol 31st, 2012

Signaries per deixar un món millor?

Des de fa uns mesos, Daryl Upsall, un bon coneixedor del fundraising a Espanya, ha llançat una campanya informativa sobre herències i llegats. Proposa als ciutadans que facin testament i que, sense afectar els hereus legítims, s’animin a deixar una part dels seus béns a entitats socials mereixedores de la seva confiança.

Sens dubte, és una aposta valenta i generosa que tots podem fer en algun moment de la nostra vida. Un compromís “a futur”: que una entitat social hereti alguna cosa meva perquè pugui canviar el món quan jo ja no hi sigui. Aquest compromís, aquest llegat (sempre revocable) li serveix a l’entitat social com un aval davant de tercers. I un nombre important de llegats reafirma la seva solvència com a organització.

Mentre que en el món anglosaxó els “donatius planificats” és una pràctica habitual iniciada fa més de 40 anys, no passa el mateix en països mediterranis on la línia successòria (fills a pares) és vigilant, desconfiada i posa traves a la llibertat del testar . Canviarà la tendència?

Aquesta és una de tantes oportunitats per programar la nostra generositat, el llegat solidari, una iniciativa que compta per ara amb la possibilitat de llegar a: Acción contra el Hambre, Alboan, Aldees Infantils SOS, Amigos de los Mayores, Amnistia Internacional, Ajuda en Acció, Cáritas Española, ACNUR Comité Espanyol, CRIS contra el càncer, Entreculturas, Fundació Hospital Universitari Vall d’Hebron-VHIR, Fundació Josep Carreras, Fundació Pasqual Maragall per a la Investigació sobre l’Alzheimer, HelpAge International, Intermón Oxfam, Médicos del Mundo, MedicusMundi, Metges Sense Fronteres, Plan España, Solidaridad Internacional, UNICEF, WWF España.