Archive for ‘Innovació’

març 10th, 2013

L’era de les pantalles

Fa 70 anys la única pantalla era la del cinema (pantalla col·lectiva i socialitzadora). Més tard arriba la televisió (pantalla per a famílies, grups). I fa només 30 anys veu la llum l’ordinador personal, una pantalla individualitzada. La revolució tecnològica ens està portant, a més, cap a una pantalla as la nostra butxaca, l’smartphone el telèfon intel·ligent, amb funcions múltiples.

Els individus busquem en les pantalles informació, educació o entreteniment. Estem en l’era de les pantalles. Tot comença a succeir en les pantalles.

Una cosa em preocupa. Els llargmetratges cinematogràfics, les sèries de televisió, els informatius, els jocs interactius o les aplicacions del smartphone tenen un elevat nombre de canvis d’imatge per minut. Tot és accelerat. No és d’estranyar que quan els nens i joves s’enfronten al ritme de la vida real, tot els s’impacienta, tot els avorreix. I aquesta sensació es va creant també en els adults.

¿Hem de sotmetre la vida real (l’educació a l’aula, les converses, les transaccions comercials, el diàleg … fins i tot l’amor) al llenguatge i al ritme que exigeix la dinàmica audiovisual?. Crec que no, però la tendència és una altra.

 Cont »

*

gener 17th, 2013

Storytelling per conscienciar i captar fons

El storytelling (crear una història i explicar-la) pretén aconseguir un vincle emocional amb l’espectador a qui es dirigeix. Si es coneixen les regles, connectar amb la part emocional és senzill: prioritzar les vivències per sobre de les dades; pensar en testimonis abans que en actors; buscar cares desconegudes per explicar històries comuns. Unes històries sempre basades en els temes essencials (la vida i la mort, la salut, el bé i el mal, la seguretat i la por, la veritat i la mentida, l’esperança i la desesperació, l’altruisme i l’egoisme … ).

El storytelling és molt curós en seleccionar qui narra la història o qui assumeix el protagonisme; quin llenguatge s’ha d’utilitzar; quins canals usar per aconseguir visibilitat (un vídeo a través de Youtube, una falca a la ràdio, un grafisme en premsa, una performance en la carrer…).

El 2011, Yolanda Martínez Santiago, una noia de Madrid de 24 anys que va patir un limfoma de Hodgkin, se li va ocórrer un experiment innovador: sortir al carrer i explicar a tothom la seva felicitat per haver superat la malaltia, mentre gravava en vídeo les reaccions de la gent davant la seva alegria. El vídeo es pot veure a http://youtu.be/_GSzsDKM_kE

D’aquest concepte original, Yolanda va decidir compartir la seva idea amb la Fundació Josep Carreras i participar en el vídeo que es mostra a continuació, VALORA LA VIDA (Barcelona, 2012), per sensibilitzar i recaptar fons contra la leucèmia. Yolanda és una de les protagonistes de la història, al costat de Virgínia (32 anys) i Víctor (57). Els 3 comparteixen una mateixa història: van patir una malaltia hematològica maligna i l’han superat. El storytelling els proposa sortir al carrer i transmetre a la societat que la vida és meravellosa.

YouTube Preview Image

El fundraising necessita l’storytelling per millorar els seus nivells d’eficiència perquè, tot i que la ciència ha avançat moltíssim, el 50% de malalts adults de malalties hematològiques i el 25% de nens encara no aconsegueixen superar la batalla. La Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia persegueix que la leucèmia sigui una malaltia 100% curable. I aconseguirà més fons com més professionalitzi la forma d’explicar el missatge.

 

 

 

gener 13th, 2013

El teatre, font d’innovació social

Segons alguns estudis de mercat, una persona és assídua al teatre si manté una mitjana de 30 espectacles a l’any (“anar al teatre cada 12 dies“). No hi ha moltes persones amb aquesta perseverança. La causa no és el preu de l’entrada -com molts pensen- sinó el desconeixement de l’oferta teatral i l’alternativa audiovisual.

Tot i això, cal preguntar: davant d’un text o guió interessant, quins beneficis aporta la proximitat a l’escenari, als actors, als objectes?; quin benefici representa sentir les veus i els sons en directe, on time?. No hi ha respostes teòriques a aquestes preguntes. El teatre és una experiència que travessa la ment de l’espectador només si aquest li dóna l’oportunitat. Però no una sola oportunitat, sinó unes quantes, amb certa assiduïtat.

Els que tenim la sort d’haver estat atrapats pel teatre i som assidus a l’excel·lent oferta actual afirmem que el teatre és font de creixement, de reflexió i, sense cap dubte, font d’innovació social. La interacció directa de l’espectador amb un text interpretat per actors en un escenari fa que la comprensió de les idees augmenti i, per tant, incrementa la força per actuar pel canvi que proposa el text. Així els beneficiaris de cada acció són alhora actors del seu propi desenvolupament, enfortint així el sentiment de ciutadania.

Hauríem de donar una oportunitat al teatre.

 

desembre 28th, 2012

10 ARTICLES DESTACATS DE MAPA DEL CANVI 2012

Alternativa a la pujada d’impostos: fer complir la llei

Responsabilitat Social Empresarial (RSE). Un breu apunt

Temps d’independentisme (i 4)

Responsabilitat Social Individual (RSI). Un breu apunt

La crisi està en el nostre interior

Catalunya necessita un exèrcit de 5 columnes

Ciència i altruisme

Ètica del benefici

Peus de fang de la filantropia

5 suggeriments per manejar la nostàlgia

 

desembre 26th, 2012

5 suggeriments per manejar la nostàlgia

La paraula “nostàlgia” deriva del grec “nostos” que significa retorn, i “algos”, dolor. És com un dolor per no poder tornar a un lloc o a un temps feliç. En definitiva, el nostàlgic considera que qualsevol temps passat va ser millor.

Algunes persones són nostàlgiques per naturalesa, gaudeixen mirant el passat perquè els recorda el llarg camí recorregut, sigui reeixit o ple de fracassos. No hi ha dubte que la nostàlgia ajuda a valorar el que hom ha aconseguit. Tot un exercici de realisme. Altres persones, en canvi, rebutgen la nostàlgia perquè els impedeix avançar, créixer, oblidar, madurar … fins i tot alguns consideren que pot ser nociva per a la salut mental.

La nostàlgia no és bona ni dolenta, no siguem dogmàtics. Encara que ja els clàssics coincidien que la nostàlgia és una mala companya en la presa de decisions, en l’aposta pel canvi, en la política, en l’art de rejovenir. I avui, podríem afegir, difícil de congeniar amb la innovació. En fi, si volem que la nostàlgia sigui una bona companya hem controlar-la i posar-la al seu lloc.

5 suggeriments per manejar la nostàlgia

1) No esborris ni neguis els teus temps passats. Celebra’ls sense complexos. Amb rialles i llàgrimes. Però que no et serveixi per amagar-te del present.

2) Quan albiris la nostàlgia nociva, la que esdevé de llocs i moments vergonyosos (el masclisme, la manipulació ideològica, la força de les armes, l’esclavitud …) rebutja-la.

3) La nostàlgia pot ser la clau per projectar el futur sense por d’equivocar-se. Exercita-la per vèncer la incertesa.

4) Utilitza la memòria selectiva per obtenir de la nostàlgia no només moments feliços sinó també records especials, experiències de lideratge, processos d’aprenentatge, és a dir, aquells moments viscuts de gran valor i que poden ser d’utilitat per a la presa de decisions actuals.

5) Si en el passat vas tenir la valentia d’actuar, de decidir, d’estimar, de donar, de treballar durament … i ara estàs en hores baixes, busca entre els teus pensaments nostàlgics la manera de tornar a ser aquella persona audaç i decidida.

*

maig 28th, 2012

Èxit de la Marató per la pobresa de TV3

La 1a edició, celebrada el diumenge 27 de maig de 2012 a Catalunya a través de TV3 conclou amb una recaptació superior als 4 milions d’euros, 13 hores de programa i més de 600 activitats populars repartides per tota la geografia del país. Felicitats a l’equip de producció i a tots els col·laboradors, donants i patrocinadors. Felicitats, Catalunya.

Dies abans de la celebració, a través de twitter i facebook, algunes veus van reclamar justes explicacions sobre l’oportunisme d’alguns patrocinadors “socialment poc responsables” i la utilització mediàtica d’alguns polítics en benefici dels seus programes ideològics. Altres opinadors van usar les xarxes socials senzillament per dir que “… les coses no es fan així, es fan aixà …”, pensant que només hi ha una manera de fer les coses.

Independentment de tot això, l’èxit ha estat total. I és d’esperar que hi hagi noves edicions. I n’hi haurà si els opinadors de ploma lleugera i les entitats del Tercer Sector català deixen de lluitar per vells antagonismes i li donen una oportunitat a aquest nou telethon. El 1992, la Marató de TV3 va recaptar poc més d’1 milió d’euros però moltíssimes crítiques. Ja ningú se’n recorda. Fins i tot el 1995 es va crear una fundació per a què el telethon tingués veu pròpia i pogués defensar-se davant TV3 i els seus empleats, davant patrocinadors, polítics, productors, opinadors, hospitals, investigadors …

Estic segur que d’aquí a pocs anys la Marató per la pobresa de TV3 serà esperada i desitjada per les entitats socials del país -com ho és la Marató de TV3 per al món científic-. Però per a això, les entitats socials han de pensar en ella com un simple telethon evitant qualsevol tipus de politització. Les polítiques públiques del país han de discutir-se al Parlament de Catalunya, no davant les càmeres de televisió o a twitter. I si del que es tracta és de treure els colors a TV3 o a algun patrocinador, jo abans m’ho pensaria dues vegades no sigui que tinguem la nostra casa per escombrar …

maig 23rd, 2012

La defensa de l’èxit del passat és la principal causa de l’envelliment organitzatiu

Si ens mantenim ancorats en els èxits del passat, en l’Estat del Benestar de fa uns anys, reduint el nostre pensament a la pèrdua de drets i l’oportunisme de les retallades … no aconseguirem sortir de la crisi ni construir res nou.

L’Estat del Benestar europeu és replantejable, millorable, ha de ser diferent. L’organització de la nostra empresa, de la nostra Universitat, del nostre partit polític, del nostre departament, de la nostra ONG … és necessàriament millorable.

No persistim en la idea de mantenir estructures, principis, objectius o metodologies que, encara que aparentment funcionin, ens tenen lligats de mans. Ens hem de reinventar de dalt a baix, sense nostàlgies.

Lluitar pel passat envelleix i fa envellir al nostre entorn organitzatiu. El canvi ens pot rejovenir. El primer, doncs, decidir-se pel futur i deixar enrere l’immobilisme que ens caracteritza. Com més temps triguem a reaccionar (3 mesos, 1 any, 4 anys …) més possibilitats hi ha de quedar-se fora de joc i ser un paràsit social.

 

maig 23rd, 2012

Mapa del cambio. Ara, també en català: Mapa del canvi

http://manelpalencia.com/ca/

 

Etiquetes:
maig 1st, 2012

Quan ensenyar és aprendre

Recentment he tingut l’oportunitat de conèixer a un grup selecte d’estudiants de la Universitat de Huelva, dins el programa Alumnes 10C, amb els quals he compartit un temps valuós. El seu esperit i ganes d’aprendre m’han impressionat. Són conscients del canvi de paradigma social al qual ens veiem abocats i volen ser agents del canvi.

Són joves que destaquen entre les seves companyes i companys de la Universitat. Per moltes raons. En especial, per 10C’s: Coneixements (expedient acadèmic), Comunicació (idiomes), Competències (TIC i altres), Cultura (estades a l’estranger), Competitivitat (pràctiques a empresa), Compromís (representació estudiantil), Capacitats (formació en habilitats socials i interpersonals), Qualitat (col·laboració a la Universitat), Creativitat (teatre, esport, música) i Col·laboració (voluntariat).

El curs, en format outdoor training, ha estat intens. A través de diferents sessions formatives i social-games, hem discutit sobre habilitats directives que els seran de gran utilitat en un futur proper: direcció d’equips, lideratge i empowerment, negociació, motivació de persones, gestió de conflictes i la gestió del temps. Jo també he après molt d’aquests joves.

Quin plaer regalar coneixement a qui el vol rebre. No em passa cada dia.

abril 12th, 2012

Creixement a través del deute (i 3)

Fins ara, l’objectiu de la majoria de persones ha estat “posseir” més que “disposar”. És a dir, “tenir i acumular” més que “fer servir quan es necessita”. Hi ha moltes formes i actituds que han de canviar si pretenem continuar creixent sense endeutar-nos.

  • Endeutar-se per comprar un cotxe. Potser el transport individual ha de deixar pas a formes innovadores com el carsharing, entre altres.
  • Endeutar-se per comprar un pis. Potser és el lloguer, la multi propietat, la permuta o formes jurídiques innovadores les que podran trencar la dinàmica esquizofrènica de la hipoteca.
  • Endeutar-se per maximitzar el consum. Potser haurem de regular la multiplicitat de béns oferts. L’ésser humà no necessita ni tanta oferta ni tanta diversitat. Podem viure amb menys i no és necessària la diversitat extrema (1.000 milions de perfums diferents, de pantalons diferents, de terminals telefònics diferents …). És un parany del consumisme. El model de creixement “kleenex”, d’un sol ús, no té sentit en l’actual època d’escassetat.
  • Endeutar-se per obtenir una educació privada. Potser hauríem d’apostar, definitivament, per l’educació laica, pública i de qualitat. L’educació no pot seguir sent motiu de conflicte i separació entre ciutadans.
  • I moltes altres opcions que promoguin l’accés al “ús” més que a la “propietat”.

I en l’àmbit del deute públic:

  • Endeutar-se per construir equipaments sorgits de compromisos electorals. Potser els compromisos polítics hauran de ser amb el medi ambient i la sostenibilitat per sobre dels electors. Haurem de compartir instal·lacions, piscines, poliesportius i auditoris entre municipis o districtes. No és tenir menys. És tenir el just.
  • Endeutar-se per construir infraestructures viàries perquè tots els punts estiguin interconnectats. Potser haurem de sacrificar la interconnexió per la sostenibilitat.
  • Endeutar-se per augmentar les freqüències en els serveis públics no fonamentals: trens cada 5 minuts, neteja cada 6h, enviaments en 12h. Potser haurem de sacrificar la “freqüència” per la “paciència”. Esperar també forma part de la vida. El temps no ho és tot i és massa car.
  • I moltes altres opcions que promoguin el pensar en els altres per sobre d’un mateix.

En definitiva, no podem continuar creixent a través del deute. I com encara no tenim pla alternatiu, creixem de forma moderada, justa i equitativa.

Anar a Creixement a través del deute (2)