Posts tagged ‘autodeterminació’

setembre 11th, 2012

Catalunya, nou estat d’Europa

Sempre es recordarà el 2012 com l’any del despertar de la ciutadania catalana. La majoria vol un canvi, vol un país amb identitat pròpia, no vol continuar sent maltractada per Espanya. El naixement de moviments de base com l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la Independència són una bona mostra. Les enquestes avalen aquest anhel: el 51,1% del poble català s’inclina per la independència (CEO, JUNY 2012).

Molts diuen “INDEPENDÈNCIA” i “NOU ESTAT D’EUROPA”, lemes clars per a la gran mobilització i concentració de l’11 de setembre de 2012. Altres -en especial la classe política- dilueixen la força del moment amb conceptes menors com “pacte fiscal”, “concert econòmic”, “confederació amb Espanya”, tot pensant que la independència és inviable ara per ara. I altres, pocs, lluiten en contra de la llibertat del poble català.

La independència de Catalunya és difícil i costosa però necessària per sobreviure com a nació mil·lenària.

Figures rellevants d’arreu afirmen que el nou estat català pot arribar a ser el model a seguir per tots els països del sud d’Europa, un model competitiu, solidari, respectuós amb el medi ambient, que creu més en la fàbrica que en el toxto, en la innovació que en l’enginyeria financera.

Quan els catalans ho vulguin, prendran la independència sense demanar permís a ningú. Només falta decisió.

octubre 12th, 2011

ESPANYA-CATALUNYA. Canvi de lideratges

ESPANYA-CATALUNYA. Història compartida al llarg de molts segles. La seva gent, els seus paisatges, les seves cultures entremesclades. Encara que la unió política en un sol Estat (1714) no es va produir per un acord lliure entre les parts sinó que va ser el resultat d’una guerra. Han passat gairebé 3 segles i l’imaginari català, el poble vençut, segueix viu (alguns l’han arribat a anomenar “el problema català”).

Segons les últimes enquestes, la majoria de catalans consideren Catalunya una nació sense estat dins de l’Espanya plurinacional que reconeix la Constitució de 1978. Aquesta majoria-superior ja al 50% – no s’identifica com a independentista encara que va acumulant raons identitàries i econòmiques que la distancien de la resta d’Espanya. Per contra, la gran majoria d’espanyols consideren Espanya com una única nació i no volen entrar en debats estèrils sobre territoris o regions d’un mateix estat. Així doncs, els imaginaris espanyol i català s’estan distanciant a marxes forçades, encoratjats per una classe política incapaç de gestionar-los i uns mitjans de comunicació més violents que les armes.

El debat entre separatistes (“vull tornar a ser lliure”) i espanyolistes (“aquí no es mou ningú”) ve de llarg. De vegades, el debat ha acabat amb violència i, en altres, els pactes polítics han silenciat les veus discordants. Però, arribats a la nova era de les xarxes socials en què hi ha tantes oportunitats per pensar i organitzar-se, tinc seriosos dubtes que el debat finalitzi amb tanta rapidesa i eficàcia com fins ara. I és que, sense violència, qui pot guanyar un debat identitari?. Ningú. Segueix latent. No hi ha vencedors ni vençuts perquè el diàleg neix de la llibertat de pensament i actuació.

Per ara, l’imaginari català s’està armant d’arguments econòmics que la fan somiar amb un nivell de vida molt diferent, mentre que l’imaginari espanyol acumula cada dia arguments ideològics basats en la territorialitat i l’eficàcia de l’administració única. En última instància, els que tenen por al debat recorden l’article 8.1 de la Constitució Espanyola que cita a les Forces Armades com a defensores de la integritat territorial d’Espanya. A bon entenedor, poques paraules basten.

Però el debat Espanya-Catalunya és imparable. Ningú pot ja silenciar els ciutadans. Encara que la dificultat serà gestionar les decisions resultants. Europa pot ser l’àrbitre. Les va veure néixer, créixer, barallar-se, conviure. Ara li toca moderar el canvi de lideratges.

abril 15th, 2011

ONU: 192 països. Per què no 500?

P.J. Crowley, exportanveu del Departament d’Estat dels Estats Units afirmava, fa tan sols unes setmanes, que l’Organització de Nacions Unides seria ingovernable amb més països dels que ara la formen. Segurament, té tota la raó.

Encara que jo crec que el nombre de membres no és el problema. Per què no 500, o 1.000? Les noves tecnologies i la bona voluntat permetrien gestionar qualsevol organisme. Potser el problema està en el tipus de membre, el país nació, un membre que no li agrada que l’avaluïn i que, en canvi, imposa criteris dins de les seves pròpies fronteres que disminueixen les llibertats individuals.

No confio en un canvi d’actitud dels països nació. No saben com fer-ho. Confio en la bona voluntat de nous organismes que aglutinen pobles i regions i que, a través del dret a l’autodeterminació, els permetin organitzar-se lliurement. És a dir, organismes que vetllen per las llibertats. I trencant les rutines de la història, aquesta vegada aconseguir-ho sense violència ni guerres.

Tant de bo Europa funcioni. Per descomptat, a través dels Estats està essent un total fracàs.