Posts tagged ‘ciutadania’

novembre 30th, 2013

Mitjans de comunicació públics. Nou decàleg.

1) Els mitjans de comunicació públics tenen una funció social més enllà dels períodes polítics electorals. Han de comptar amb una protecció legislativa que procuri recursos públics estables .
2) El seu control no ha d’estar en mans dels partits polítics. La ineficàcia demostrada pels “Consells” és una evidència. La responsabilitat del control ha de recaure en funcionaris interventors experts, sense color polític, especialment sobre els pressupostos d’ingressos i despeses, mai sobre continguts periodístics.
3) Qui ha de controlar els continguts dels mitjans de comunicació públics és la ciutadania -no les audiències- mitjançant metodologies científiques que procurin donar veu a amplis sectors de la societat.
4) Ni al costat de les majories ni al costat de les minories. Els mitjans de comunicació públics han d’estar al costat de la veritat i l’objectivitat.
5) No han de servir als objectius de relacions públiques governamentals ni a interessos corporatius publicitaris.
6) Han de donar suport a la llengua i a la cultura dels seus oients o telespectadors, lluitant contra tot intent de menoscabarlas.
7 ) Han d’assumir com a pròpia la defensa de l’interès social davant l’ status quo.
8 ) Han d’atendre la preocupació ciutadana, donant veu als diferents col·lectius que la representen, generant debat, sense por a les conseqüències.
9) La meritocràcia dels seus periodistes, tècnics, directius i experts ha de ser l’única via d’accés i permanència en l’organització. S’han d’eliminar tots els llocs de treball que persegueixen el control polític.
10 ) Si callen davant la corrupció política no només posen en perill la democràcia sinó la supervivència del propi mitjà. Per això, han de viure en una contínua revisió de la seva Missió i Visió.

sensMpublicsNOdemocracia

 

gener 13th, 2013

El teatre, font d’innovació social

Segons alguns estudis de mercat, una persona és assídua al teatre si manté una mitjana de 30 espectacles a l’any (“anar al teatre cada 12 dies“). No hi ha moltes persones amb aquesta perseverança. La causa no és el preu de l’entrada -com molts pensen- sinó el desconeixement de l’oferta teatral i l’alternativa audiovisual.

Tot i això, cal preguntar: davant d’un text o guió interessant, quins beneficis aporta la proximitat a l’escenari, als actors, als objectes?; quin benefici representa sentir les veus i els sons en directe, on time?. No hi ha respostes teòriques a aquestes preguntes. El teatre és una experiència que travessa la ment de l’espectador només si aquest li dóna l’oportunitat. Però no una sola oportunitat, sinó unes quantes, amb certa assiduïtat.

Els que tenim la sort d’haver estat atrapats pel teatre i som assidus a l’excel·lent oferta actual afirmem que el teatre és font de creixement, de reflexió i, sense cap dubte, font d’innovació social. La interacció directa de l’espectador amb un text interpretat per actors en un escenari fa que la comprensió de les idees augmenti i, per tant, incrementa la força per actuar pel canvi que proposa el text. Així els beneficiaris de cada acció són alhora actors del seu propi desenvolupament, enfortint així el sentiment de ciutadania.

Hauríem de donar una oportunitat al teatre.

 

juliol 21st, 2012

Quan el periodisme és inoportú

Portada del diari barceloní El Periódico de 21 de juliol de 2012. Els termes utilitzats no només compten amb la càrrega ideològica habitual de la premsa opositora sinó que són clarament inoportuns. El titular diu “València cau, Espanya tremola” donant cobertura a una enorme foto de desenes de persones amb fusells a la mà. Un petitíssim subtítol a peu de foto aclareix que es tracta de la guerrilla opositora al govern sirià.

És absolutament innecessari manipular el subconscient dels lectors. Una Comunitat Autònoma com València ha sol·licitat un ajut i una garantia de finançament al govern central en la brutal crisi que estem vivint. Res més. Ningú tremola per això. I menys els ciutadans sirians que bastants problemes tenen amb la falta de llibertat del seu país.

Editors i periodistes: no tot val. Han de vetllar per la integritat del discurs polític. I encara més quan la situació actual està tan distorsionada.

La premsa ha d’animar la ciutadania a sortir al carrer a demanar justícia, perquè ha de promoure el canvi social. Però mai ha de fer-ho mitjançant la violència subliminal de les portades i les expressions bèl·liques inadequades.

 

 

novembre 24th, 2011

Honestedat i diners públics. Claus per al canvi

  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de petites dimensions un Poliesportiu o un Auditori finançats amb recursos públics? Sí. Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a curt termini (5 anys). Concedir el dret d’ús i gaudi d’una infraestructura esportiva o cultural a una comunitat veïnal sense un pla de copagament, co-propietat, col·laboració, co-operativitat, és a dir, de responsabilitat compartida, és un sense-sentit. Si aquest municipi no compta amb ciutadans compromesos amb la cultura o l’esport, han de continuar sense infraestructures esportives o culturals.
  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de mitjana dimensió un Hospital o una Universitat finançades amb recursos públics? . Sempre que l’orografia del territori impedeixi el treball en xarxa amb altres poblacions. Mentre sigui possible compartir recursos entre municipis, no s’ha de multiplicar ni sobredimensionar les infraestructures educatives i sanitàries.
  • Es mereixen els ciutadans de Ciudad Real, Lleida o Castelló un Aeroport finançat amb recursos públics? . Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a mitjà termini (15 anys). Si no hi ha massa crítica o demanda, aquestes ciutats trenquen amb la sostenibilitat. És un error pensar que l’Aeroport atraurà habitatge, oci i negoci; la realitat ho ha demostrat. Més aviat, els ciutadans han de demostrar, primer, que són capaços de construir ciutats innovadores mereixedores de diners públics per a un aeroport.
  • Es mereixen els ciutadans madrilenys infinites autopistes de circumval·lació (M30-M40-M50-M70-R4-R5) finançats amb recursos públics?; ¿Instal·lacions de promoció turística o circuits de Formula-1 a València finançat amb diners públics?. Si? No?

Això és política: decidir on invertir els recursos dels ciutadans. Però la política també ha de pensar en equilibrar els comptes. No es pot gastar el que hom no té. No és lícit el refinançament il·limitat de deute. Perquè els diners públics són diners reals, no són de “Monopoly”. Si en l’àmbit de la microeconomia ho entenem -i ho practiquem a casa- no manipulem la macroeconomia. I no és honest titllar de plantejament neoliberal el que és de justícia social.

*

4 idees per al canvi:

  1. ZERO BENEFICIS EN OBRA PÚBLICA. Les grans infraestructures no poden ser objecte de negoci lucratiu entre l’Administració Pública i l’empresa privada. Aquesta ha de cobrir costos i no aspirar a beneficis amb els diners públics. El dret administratiu ha de prendre postura. I el Dret Penal ha de vetllar pel compliment de les condicions dels concursos públics amb elevades penes de presó per a empresaris i polítics que es subornin mútuament.
  2. REALISME. Les grans infraestructures no s’han de vendre en programes electorals com a drets de la ciutadania: “si em voteu, jo construiré … us ho mereixeu …”. No són “drets”. Si de cas, “necessitats”. Quan es justifiqui la necessitat tindrà sentit la inversió dels diners públics.
  3. AUSTERITAT. Únicament es poden dur a terme inversions públiques quan hi hagi un pla de finançament sostenible i no hipotequi a generacions futures. En cas contrari, i encara que estigui justificada la necessitat, cal esperar temps millors.
  4. CIUTADÀ SUBSIDIARI. Determinades inversions públiques haurien de decidir-se en votacions properes al ciutadà. Aquest té dret a comprendre les conseqüències d’un pressupost econòmic. I assumir, de forma subsidiària, qualsevol incompliment del pressupost amb diners de la seva butxaca. Si va donar la seva aprovació al pressupost, ha d’assumir les incidències i les emergències amb una derrama. No es pot “passar el mort” a una altra comunitat veïnal o regional que no gaudeix d’aquesta infraestructura ni es va comprometre amb ella. Potser hem confós, en massa ocasions, solidaritat amb frau.

Un exemple d’honestedat ciutadana. El 2010, l’Ajuntament de Barcelona va proposar a la ciutadania, via referèndum, invertir en millores de l’avinguda Diagonal, un carrer de 11 quilòmetres que creua la ciutat “en diagonal”. La resposta dels barcelonins va ser honesta amb els diners públics i va respondre que no estava per assumir despeses de restauració urbanística, donant una lliçó de management i de prudència política als seus representants municipals.

Post-data: Els partits polítics han de canviar les lleis. De la ciutadania, que ningú dubti. Estarà a l’altura de les circumstàncies. Però si els partits polítics no promouen el canvi, la ciutadania ho farà per ells. El temps de la deshonestedat amb els diners públics s’ha esgotat.

 

novembre 21st, 2011

“Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques”

5 fragments de l’entrevista del periodista Lluís Amiguet a Paddy Coulter, investigador i director de l’Oxford Global Media (La Vanguardia 21.11.11, p.96)

- No tornaran a contractar periodistes quan millori el cicle econòmic? No és una qüestió de cicle, sinó un canvi de model de negoci en el que l’ofici de periodista té difícil encaix. Així que, si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques -la segona indústria de Gran Bretanya i en augment-, de manera que tindrà més futur i feina.
- Què hi ha de dolent en les relacions públiques? Està bé que hi hagi relacions públiques, el problema és que només hi hagi relacions públiques. I no és un problema només dels periodistes, sinó dels ciutadans: les democràcies anem camí de no tenir més fonts d’informació que les interessades. I això inclou a les que serveixen als governs.
Per què? S’ha trencat el contracte social pel qual els grans mitjans interpretaven la realitat amb bon periodisme per a les classes mitjanes que, a canvi, pagaven una quantitat ínfima i acceptaven ser receptors de la publicitat. … / ..
No es podrà exercir el bon periodisme en blogs, Twitter, webs …? Tot això és fantàstic. Però si jo fos un polític corrupte o una indústria que enverina l’aigua, dormiria molt més tranquil sabent que el meu únic enemic en potència són uns quants blocaires per lliure.
-També són necessaris. Però només els grans mitjans tenen prestigi, influència i difusió per actuar com a contrapoder d’un govern corrupte o equivocat. Sense ells, la democràcia només depèn de l’ètica dels seus governants. … / ..

Em venen al cap 4 puntualitzacions:

1) L’investigador Coulter oblida els codis ètics de les relacions públiques, que honren la professió.
2) Condiciona el “bon periodisme” a pertànyer a un gran grup mediàtic. Afirmació arriscada.
3) Menysprea als blocaires que van per lliure. Una expressió imprudent.
4) Ni l’entrevistador ni l’entrevistat parlen del business-media, de la connivència entre premsa i poder, atribuint la culpa a Internet quan el problema té un rerefons ètic.

El titular “Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques” és clar, precís i visionari. Coincideixo plenament. Encara que no passa de ser un titular provocatiu. El futur de la comunicació s’ha d’escriure.

setembre 13th, 2011

Organitzar la indignació (i III)

Davant l’imminent col·lapse del sistema actual, 3 qüestions haurien de prioritzar-se per la urgència del canvi:

1) REFORMA ELECTORAL

Hem de conquerir un sistema mixt de democràcia directa (el ciutadà decideix personalment sobre polítiques públiques) i democràcia representativa (“nous” partits polítics, amb major honorabilitat que els actuals, gestionen les decisions polítiques). La democràcia directa es pot exercitar de manera natural i constant tantes vegades com faci falta a través de consultes populars vinculants. Però cal entrenar-se. No és tan fàcil com sembla. Respecte a la democràcia representativa, hauríem de separar l’elecció del govern dels legisladors, en llistes obertes i per districtes propers al ciutadà. Unes eleccions que trenquin definitivament amb la cotilla de la proporcionalitat.


Quant a les regles de participació sembla que el joc de majories no ha estat superat per un altre millor. Hem, doncs, de continuar comptant amb aquesta regla d’or i no tenir por a les seves conseqüències perquè són el resultat d’un pacte d’honor. NO més soroll de sabres ni fanatismes polítics o religiosos.

2) REFORMA MONETÀRIA

Els diners no tenen por a res ni a ningú, en tot cas només a les lleis valents. Actualment, els diners ens han superat en tot i són quelcom ingovernable. Mereixem una reforma monetària valent que canviï les actuals regles del joc dels diners. Dues càpsules informatives-formatives poden il·luminar aquest punt. D’una banda, una conferència de Joan Antoni Melé a l’EOI de Madrid (2010), Dinero y conciencia, ¿a quién sirve mi dinero?, Instructiva i convincent. I també, “Dinero como deuda” (2006) un producte informatiu que té per objectiu distribuir a través de les xarxes socials a la recerca del compromís individual. Són exposicions llargues. Cal prendre el seu temps i deixar-se portar. Però valen la pena.

3) REFORMA IMPOSITIVA

Si un ciutadà obté uns guanys de 10 milions d’euros en un any, ¿és just que pagui 7 milions d’impostos?; ¿Pot viure amb els restants 3 milions?; ¿O ho deixem en un 10% de càrrega fiscal i que el ciutadà decideixi lliurement què fer amb els seus diners?. Al meu entendre, i després de diversos anys impulsant estratègies filantròpiques i vista la realitat egoista de l’ésser humà, crec que la pressió fiscal és un mitjà necessari per fer complir els deures socials de la ciutadania. En tot cas, no està sent eficaç perquè massa persones menteixen sobre el que tenen o fan. I així ens va.

Si amb els 10 milions de beneficis el ciutadà ric inverteix en activitats productives (creació d’empreses, R + D, cultura) la pressió fiscal sobre els seus beneficis ha de ser molt reduïda. Fa el que ha de fer: crear riquesa. Però mentre que el ciutadà ric inverteixi en activitats especulatives -com en l’actualitat-, la pressió fiscal ha de ser molt alta. L’exemple que ens il·lustra el professor Vicenç Navarro del que està succeint el 2011 és aclaridor: “els rics, a través dels bancs, compren deute públic, és a dir, bons de l’Estat. I, a través de les agències avaluadores dels bons, com Moody ‘s, Standard & Poors i altres (que són instruments de la banca), creen una percepció d’alt risc, per tal que els estats hagin de pagar-los elevats interessos. Els bancs espanyols tenen el 52% del deute espanyol. Reben préstecs de diners del Banc Central Europeu a interessos molt baixos (1%), i amb aquests diners compren bons públics de l’Estat espanyol que els donen una rendibilitat d’un 6%. És difícil dissenyar un sistema que sigui més favorable per als rics i per als seus bancs. I mentre es fan superrics, demanen a la ciutadania que s’estrenyi el cinturó sota l’excusa que “no hi ha alternativa”. En definitiva, o es prohibeixen les pràctiques especulatives o se’ls exigeix un 70% de retorn impositiu.

Jo, personalment, crec en l’Estat del Benestar. Però en un altre Estat del Benestar, més modest, sense tantes pretensions. I és molt possible que puguin haver recursos suficients per fer-ho sostenible si es duen a terme grans reformes. Però per a això, “nous partits polítics” han irrompre a les cambres (els actuals no ho faran). Mentre no s’uneixin milions de votants en sòlides plataformes ciutadanes no hi ha solució. Alguns experts consideren que qualsevol nou partit polític es corrompria abans de dur a terme reformes històriques com aquestes. Tot i això, val la pena intentar-ho. Ens organitzem?.


abril 23rd, 2011

Prioritats a Internet

Hi ha molta informació interessant a Internet. Webs destacades, bons blocs. I els continguts són de qualitat, ni millors ni pitjors que els que apareixen en els llibres o la premsa. Potser són menys reflexius i metodològics però més directes, frescos i espontanis. Perquè el concepte de qualitat (de continguts) està canviant. La qualitat es mesurarà, sobretot, per la font (qui ho diu) i no tant per qui ho promou (un grup editorial, una Universitat, un govern…). Pensadors, investigadors, consultors, artistes, estudiants, ciutadans estan “regalant” el seu esforç intel·lectual a tots els internautes, promovent els valors del proselitisme, el compartir, la participació. Sens dubte, la realitat informativa comunicativa mundial està canviant. Aquí va una radiografia de com veig la transició actual.

Si seguim així, cadascú tindrà un o diversos espais comunicatius socials… 4.000 milions de plataformes a l’any 2020!! Em preocupa que focalitzem la qüestió en poder-nos expressar, escrivint i cedint imatges i vídeos. Però, qui llegirà tota aquesta informació quan els nivells de saturació siguin massa alts?. L’invent no pot morir d’èxit. També hem de “llegir” en xarxa. A qui? Quant? Quan?. Hem de REINVENTAR els mecanismes de transferència de informació entre subjectes. Malgrat les bondats d’Internet, la seva desorganització organitzada no compleix amb moltes funcions socialitzadores, educatives i divulgatives. Si bé és cert que els continguts de la xarxa són, majoritàriament, propers a la realitat de les persones i neixen sense censura, també són poc universals, temporals (no sobreviuen més enllà de 5 anys) i no protegeixen a les 5.000 llengües del planeta (volem que ens entenguin un gran nombre de lectors i acabem escrivint en mitja dotzena de llengües majoritàries, sobre tot en anglès). Així doncs, a algú li hem de donar el títol de “coordinador” per a què posi una mica d’ordre: a la Universitat?, al govern?, a un nou organisme encara per crear dins la pròpia xarxa d’Internet?. Sigui qui sigui, hauria de centrar els seus esforços en marcar prioritats per a què Internet sigui productiu.

Per exemple, jo prioritzaria 3 àrees clau (3 C’s), amb nous criteris de lideratge i empowerment:

- Ciència: divulgació, diagnosi i diàleg amb el pacient.

- Ciutadania: activació de la democràcia participativa, ja!, abans que a algú se li passi pel cap desmuntar l’invent.

- Cultura: divulgació i promoció de valors per a la igualtat.

Moltes altres àrees podrien actuar en subcanals participatius, no menys importants però sí cedint protagonisme als grans objectius de les 3 C’s. És un sacrifici necessari.

Bé, mentre no ens posem d’ acord en com realitzar la transició, avui compraré un bon llibre que m’inspiri noves paraules. Feliç Sant Jordi!