Posts tagged ‘creixement’

abril 12th, 2012

Creixement a través del deute (i 3)

Fins ara, l’objectiu de la majoria de persones ha estat “posseir” més que “disposar”. És a dir, “tenir i acumular” més que “fer servir quan es necessita”. Hi ha moltes formes i actituds que han de canviar si pretenem continuar creixent sense endeutar-nos.

  • Endeutar-se per comprar un cotxe. Potser el transport individual ha de deixar pas a formes innovadores com el carsharing, entre altres.
  • Endeutar-se per comprar un pis. Potser és el lloguer, la multi propietat, la permuta o formes jurídiques innovadores les que podran trencar la dinàmica esquizofrènica de la hipoteca.
  • Endeutar-se per maximitzar el consum. Potser haurem de regular la multiplicitat de béns oferts. L’ésser humà no necessita ni tanta oferta ni tanta diversitat. Podem viure amb menys i no és necessària la diversitat extrema (1.000 milions de perfums diferents, de pantalons diferents, de terminals telefònics diferents …). És un parany del consumisme. El model de creixement “kleenex”, d’un sol ús, no té sentit en l’actual època d’escassetat.
  • Endeutar-se per obtenir una educació privada. Potser hauríem d’apostar, definitivament, per l’educació laica, pública i de qualitat. L’educació no pot seguir sent motiu de conflicte i separació entre ciutadans.
  • I moltes altres opcions que promoguin l’accés al “ús” més que a la “propietat”.

I en l’àmbit del deute públic:

  • Endeutar-se per construir equipaments sorgits de compromisos electorals. Potser els compromisos polítics hauran de ser amb el medi ambient i la sostenibilitat per sobre dels electors. Haurem de compartir instal·lacions, piscines, poliesportius i auditoris entre municipis o districtes. No és tenir menys. És tenir el just.
  • Endeutar-se per construir infraestructures viàries perquè tots els punts estiguin interconnectats. Potser haurem de sacrificar la interconnexió per la sostenibilitat.
  • Endeutar-se per augmentar les freqüències en els serveis públics no fonamentals: trens cada 5 minuts, neteja cada 6h, enviaments en 12h. Potser haurem de sacrificar la “freqüència” per la “paciència”. Esperar també forma part de la vida. El temps no ho és tot i és massa car.
  • I moltes altres opcions que promoguin el pensar en els altres per sobre d’un mateix.

En definitiva, no podem continuar creixent a través del deute. I com encara no tenim pla alternatiu, creixem de forma moderada, justa i equitativa.

Anar a Creixement a través del deute (2)

abril 11th, 2012

Creixement a través del deute (2)

Els especialistes situen la crisi actual com una fet sistèmic, d’una profunditat alarmant, de fi de cicle. Alguns autors parlen de la fi del capitalisme per al 2050. Jo no m’atreveixo a anar tan lluny. Però la majoria d’economistes i sociòlegs estan d’acord que el sistema actual de creixement a través del deute (tant públic com privat) no dóna més de si, ha emmalaltit l’economia. Una malaltia terminal. Cal inventar una nova forma de créixer.

En aquest sentit, la pregunta que ens fem tots és: i de la profunda crisi actual, com sortim?. Doncs, el primer serà reconèixer el problema, perquè milions de persones encara no han assumit la nova circumstància, viuen tan feliços. I massa bancs segueixen pensant que el negoci del crèdit pot continuar eternament. I la majoria de governs viuen en la més absoluta desorientació.

Un cop acceptada la malaltia, hem de començar a actuar sense demora. Hem de consumir molt menys que abans i reduir al mínim el nivell d’endeutament personal. En situacions com l’actual, els deutes s’encareixen, pesen cada cop més. I davant el desig d’adquirir un nou bé o servei, a partir d’ara haurem de preguntar-nos: veritablement ho necessito?. Si canvien els paradigmes econòmics estem obligats al canvi. Cal demostrar que tenim consciència.

Una societat com la japonesa -admirable en moltes coses i en altres no tant -està més preparada per a situacions difícils com les actuals. Portes endins, la seva ancestral consciència de grup li atorga una enorme capacitat de sacrifici com a col·lectiu. I portes enfora, han consolidat una economia absolutament internacionalitzada. Occident ha de deixar de banda la seva arrogància i mirar a Orient a la recerca de la simplicitat.

Sense cap dubte, el futur passa per accions col·laboratives en entorns coordinats. Ja sé que sona molt “oriental”, però per aquí aniran els trets. El creixement ja no passarà per un endeutament individual -que cadascú carregui el mort-. L’estratègia col·laborativa serà la clau del nou creixement. Els ciutadans hauran de lluitar per créixer col·lectivament i no individualment.


*

Anar a Creixement a través del deute (1)        /          Anar a Creixement a través del deute (i 3)

abril 19th, 2011

El nou creixement no crea ocupació

Sentència que es va repetint des de fa mesos. I la confirmen les altes instàncies monetàries mundials: “el nou creixement no crea ocupació”. I el ministre de treball espanyol ja no descarta arribar als 5 milions d’aturats al 2001. Aquesta situació no té res a veure amb el color polític del govern. Té a veure amb el canvi de paradigma que han provocat les Noves Tecnologies. I malgrat que era esperat i anunciat, sembla que ha agafat a molts ciutadans desprevinguts. Alguns països en via de desenvolupament es salven, per ara. Però també els arribarà.

Què fem, doncs? Esperem a què canviï la tendència? Tornaran els vells temps de grans plantilles, en grans fàbriques, on l’empresari apostava per crear ocupació per a altres?. Jo crec que aquells temps ja no abundaran, com a mínim a mitjà i llarg termini (més enllà de 2050, ningú s’atreveix a fer prediccions). Per això, no hem d’esperar a què algú ens solucioni la nòmina mensual. Cadascú de nosaltres ha de convertir-se en empresari, petit o gran, des del  mercat o la funció pública. I els que menys han de  dubtar són els joves de 20 a 35 anys. Quant més temps perdin en tractar de canviar les coses des de la barrera, pitjor ho passaran en el seu futur immediat.

Fins fa algun temps, “l’emprenedor” era aquell subjecte que naixia predestinat a canviar les coses, un lluitador. Sempre s’ha cregut que, com no era qüestió de formació sinó de gens, eren un bé escàs. Doncs bé, això ha de canviar. L’esperit emprenedor, en major o menor grau, el tenim tots, s’ha comprovat en diferents períodes de la història (sempre en temps crítics, insegurs i poc agradables). I podem donar-li forma, coneixements i disciplina. No hi ha excuses. Per això, hauríem de canviar la nostra forma d’actuar respecte al treball i no esperar a sentir-nos obligats.

Una pinzellada de com veig jo el nou paradigma del treball en la societat occidental:

1- Treball en xarxa, relacionar-se amb molts altres emprenedors. Hauríem de plantejar les iniciatives com interdependents d’altres.

2- Posar molta imaginació en com crear noves necessitats, no supèrflues, totes elles sota un consum responsable. Aquest exercici de imaginació jo el faria pensant en allò que a un mateix li agrada rebre (servei) o tenir (producte).

3- I mentre la sang emprenedora no ens arribi, lluitar per aconseguir un lloc de treball, el que sigui, però amb la vista posada en aprendre, aprendre, aprendre per a què algun dia tinguem forces per crear un negoci o una iniciativa social amb altres emprenedors que aporti riquesa.

Què el nou creixement no crea ocupació? AIXÒ ESTÀ PER VEURE!!!  Aconsello una visita al bloc http://spain.ashoka.org/, encara que només sigui per agafar piles. Un altre dia seguim.