Posts tagged ‘deute’

abril 12th, 2012

Creixement a través del deute (i 3)

Fins ara, l’objectiu de la majoria de persones ha estat “posseir” més que “disposar”. És a dir, “tenir i acumular” més que “fer servir quan es necessita”. Hi ha moltes formes i actituds que han de canviar si pretenem continuar creixent sense endeutar-nos.

  • Endeutar-se per comprar un cotxe. Potser el transport individual ha de deixar pas a formes innovadores com el carsharing, entre altres.
  • Endeutar-se per comprar un pis. Potser és el lloguer, la multi propietat, la permuta o formes jurídiques innovadores les que podran trencar la dinàmica esquizofrènica de la hipoteca.
  • Endeutar-se per maximitzar el consum. Potser haurem de regular la multiplicitat de béns oferts. L’ésser humà no necessita ni tanta oferta ni tanta diversitat. Podem viure amb menys i no és necessària la diversitat extrema (1.000 milions de perfums diferents, de pantalons diferents, de terminals telefònics diferents …). És un parany del consumisme. El model de creixement “kleenex”, d’un sol ús, no té sentit en l’actual època d’escassetat.
  • Endeutar-se per obtenir una educació privada. Potser hauríem d’apostar, definitivament, per l’educació laica, pública i de qualitat. L’educació no pot seguir sent motiu de conflicte i separació entre ciutadans.
  • I moltes altres opcions que promoguin l’accés al “ús” més que a la “propietat”.

I en l’àmbit del deute públic:

  • Endeutar-se per construir equipaments sorgits de compromisos electorals. Potser els compromisos polítics hauran de ser amb el medi ambient i la sostenibilitat per sobre dels electors. Haurem de compartir instal·lacions, piscines, poliesportius i auditoris entre municipis o districtes. No és tenir menys. És tenir el just.
  • Endeutar-se per construir infraestructures viàries perquè tots els punts estiguin interconnectats. Potser haurem de sacrificar la interconnexió per la sostenibilitat.
  • Endeutar-se per augmentar les freqüències en els serveis públics no fonamentals: trens cada 5 minuts, neteja cada 6h, enviaments en 12h. Potser haurem de sacrificar la “freqüència” per la “paciència”. Esperar també forma part de la vida. El temps no ho és tot i és massa car.
  • I moltes altres opcions que promoguin el pensar en els altres per sobre d’un mateix.

En definitiva, no podem continuar creixent a través del deute. I com encara no tenim pla alternatiu, creixem de forma moderada, justa i equitativa.

Anar a Creixement a través del deute (2)

abril 11th, 2012

Creixement a través del deute (2)

Els especialistes situen la crisi actual com una fet sistèmic, d’una profunditat alarmant, de fi de cicle. Alguns autors parlen de la fi del capitalisme per al 2050. Jo no m’atreveixo a anar tan lluny. Però la majoria d’economistes i sociòlegs estan d’acord que el sistema actual de creixement a través del deute (tant públic com privat) no dóna més de si, ha emmalaltit l’economia. Una malaltia terminal. Cal inventar una nova forma de créixer.

En aquest sentit, la pregunta que ens fem tots és: i de la profunda crisi actual, com sortim?. Doncs, el primer serà reconèixer el problema, perquè milions de persones encara no han assumit la nova circumstància, viuen tan feliços. I massa bancs segueixen pensant que el negoci del crèdit pot continuar eternament. I la majoria de governs viuen en la més absoluta desorientació.

Un cop acceptada la malaltia, hem de començar a actuar sense demora. Hem de consumir molt menys que abans i reduir al mínim el nivell d’endeutament personal. En situacions com l’actual, els deutes s’encareixen, pesen cada cop més. I davant el desig d’adquirir un nou bé o servei, a partir d’ara haurem de preguntar-nos: veritablement ho necessito?. Si canvien els paradigmes econòmics estem obligats al canvi. Cal demostrar que tenim consciència.

Una societat com la japonesa -admirable en moltes coses i en altres no tant -està més preparada per a situacions difícils com les actuals. Portes endins, la seva ancestral consciència de grup li atorga una enorme capacitat de sacrifici com a col·lectiu. I portes enfora, han consolidat una economia absolutament internacionalitzada. Occident ha de deixar de banda la seva arrogància i mirar a Orient a la recerca de la simplicitat.

Sense cap dubte, el futur passa per accions col·laboratives en entorns coordinats. Ja sé que sona molt “oriental”, però per aquí aniran els trets. El creixement ja no passarà per un endeutament individual -que cadascú carregui el mort-. L’estratègia col·laborativa serà la clau del nou creixement. Els ciutadans hauran de lluitar per créixer col·lectivament i no individualment.


*

Anar a Creixement a través del deute (1)        /          Anar a Creixement a través del deute (i 3)

abril 10th, 2012

Creixement a través del deute (1)

El model capitalista, nascut fa més de 150 anys, està col·lapsat. És molt possible que mai es recuperi. La seva última fase de desenvolupament (1960-2008) s’ha basat en el creixement a través de l’endeutament, a través del crèdit. I la bola s’ha fet tan gran que ara cap país pot pagar el que deu, molt poques empreses poden fer-ho, poquíssimes entitats públiques i un reduït nombre de famílies poden fer front als seus deutes. La crua realitat és que no es pot pagar el deute que ha permès l’enorme creixement dels darrers anys. Com s’ha arribat fins aquí? Hem estat conscients de tot plegat?

Serveixi un documental animat, Els diners són deute (2006) per analitzar de forma didàctica el funcionament del sistema bancari i monetari, clar protagonista de la situació de la crisi actual. Es demostra la capacitat i la facilitat dels bancs de “fabricar” diners, “endeutant” (en fabricar, al prestar-lo, al tornar-lo …) deixant a la vista la debilitat del propi sistema econòmic. És important recalcar que la culpa no és dels bancs. La culpa no és de ningú, la culpa és de tots. L’endeutament global només podia tenir aquest final.

Un any més tard, es va realitzar una segona part, Els diners són deute II: Promeses incomplertes, que aprofundeix en les crisis econòmiques actuals, com a resultat d’un sistema econòmic que, tot sembla indicar, està cridat al fracàs. Encara que té un llenguatge tècnic que la fa més difícil de comprendre que la 1ª part, aconsello seu visionat.

*

Money as Debt (I)

Money as Debt (II)

*

Anar a Creixement a través del deute (2)

novembre 24th, 2011

Honestedat i diners públics. Claus per al canvi

  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de petites dimensions un Poliesportiu o un Auditori finançats amb recursos públics? Sí. Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a curt termini (5 anys). Concedir el dret d’ús i gaudi d’una infraestructura esportiva o cultural a una comunitat veïnal sense un pla de copagament, co-propietat, col·laboració, co-operativitat, és a dir, de responsabilitat compartida, és un sense-sentit. Si aquest municipi no compta amb ciutadans compromesos amb la cultura o l’esport, han de continuar sense infraestructures esportives o culturals.
  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de mitjana dimensió un Hospital o una Universitat finançades amb recursos públics? . Sempre que l’orografia del territori impedeixi el treball en xarxa amb altres poblacions. Mentre sigui possible compartir recursos entre municipis, no s’ha de multiplicar ni sobredimensionar les infraestructures educatives i sanitàries.
  • Es mereixen els ciutadans de Ciudad Real, Lleida o Castelló un Aeroport finançat amb recursos públics? . Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a mitjà termini (15 anys). Si no hi ha massa crítica o demanda, aquestes ciutats trenquen amb la sostenibilitat. És un error pensar que l’Aeroport atraurà habitatge, oci i negoci; la realitat ho ha demostrat. Més aviat, els ciutadans han de demostrar, primer, que són capaços de construir ciutats innovadores mereixedores de diners públics per a un aeroport.
  • Es mereixen els ciutadans madrilenys infinites autopistes de circumval·lació (M30-M40-M50-M70-R4-R5) finançats amb recursos públics?; ¿Instal·lacions de promoció turística o circuits de Formula-1 a València finançat amb diners públics?. Si? No?

Això és política: decidir on invertir els recursos dels ciutadans. Però la política també ha de pensar en equilibrar els comptes. No es pot gastar el que hom no té. No és lícit el refinançament il·limitat de deute. Perquè els diners públics són diners reals, no són de “Monopoly”. Si en l’àmbit de la microeconomia ho entenem -i ho practiquem a casa- no manipulem la macroeconomia. I no és honest titllar de plantejament neoliberal el que és de justícia social.

*

4 idees per al canvi:

  1. ZERO BENEFICIS EN OBRA PÚBLICA. Les grans infraestructures no poden ser objecte de negoci lucratiu entre l’Administració Pública i l’empresa privada. Aquesta ha de cobrir costos i no aspirar a beneficis amb els diners públics. El dret administratiu ha de prendre postura. I el Dret Penal ha de vetllar pel compliment de les condicions dels concursos públics amb elevades penes de presó per a empresaris i polítics que es subornin mútuament.
  2. REALISME. Les grans infraestructures no s’han de vendre en programes electorals com a drets de la ciutadania: “si em voteu, jo construiré … us ho mereixeu …”. No són “drets”. Si de cas, “necessitats”. Quan es justifiqui la necessitat tindrà sentit la inversió dels diners públics.
  3. AUSTERITAT. Únicament es poden dur a terme inversions públiques quan hi hagi un pla de finançament sostenible i no hipotequi a generacions futures. En cas contrari, i encara que estigui justificada la necessitat, cal esperar temps millors.
  4. CIUTADÀ SUBSIDIARI. Determinades inversions públiques haurien de decidir-se en votacions properes al ciutadà. Aquest té dret a comprendre les conseqüències d’un pressupost econòmic. I assumir, de forma subsidiària, qualsevol incompliment del pressupost amb diners de la seva butxaca. Si va donar la seva aprovació al pressupost, ha d’assumir les incidències i les emergències amb una derrama. No es pot “passar el mort” a una altra comunitat veïnal o regional que no gaudeix d’aquesta infraestructura ni es va comprometre amb ella. Potser hem confós, en massa ocasions, solidaritat amb frau.

Un exemple d’honestedat ciutadana. El 2010, l’Ajuntament de Barcelona va proposar a la ciutadania, via referèndum, invertir en millores de l’avinguda Diagonal, un carrer de 11 quilòmetres que creua la ciutat “en diagonal”. La resposta dels barcelonins va ser honesta amb els diners públics i va respondre que no estava per assumir despeses de restauració urbanística, donant una lliçó de management i de prudència política als seus representants municipals.

Post-data: Els partits polítics han de canviar les lleis. De la ciutadania, que ningú dubti. Estarà a l’altura de les circumstàncies. Però si els partits polítics no promouen el canvi, la ciutadania ho farà per ells. El temps de la deshonestedat amb els diners públics s’ha esgotat.