Posts tagged ‘diàleg’

juny 29th, 2012

Despolititzar l’esport

Hem d’aspirar a un esport entre persones i no entre idees, allunyant-nos de l’habitual politització. L’estendard de “la roja” per al nacionalisme espanyol o “el Barça” per al nacionalisme català són significatius i desenvolupen un odi injustificat en l’individu que res té a veure amb l’esport.

La majoria de països de l’òrbita occidental i les grans ciutats (p.ex. Buenos Aires i els seus clubs Boca i River) utilitzen els seus conciutadans a través d’enfrontaments esportius massius amb clars objectius polítics o ideològics. Mentre que l’espectador expia la seva violència interior amb fantasmes imaginaris, els organitzadors aconsegueixen que les masses parlin per ells. Però l’intercanvi es produeix a través d’actituds, pensaments i gestos violents. Alguns els justifiquen adduint que el futbol evita una violència més gran, fins i tot el conflicte armat.

Per això, despolititzar l’esport sense oferir espais alternatius per al diàleg és arriscat. Jo aposto per augmentar els espais per al debat, fòrums que permetin parlar, persuadir, convèncer, intercanviar idees, alliberant les instal·lacions esportives de tota lluita política i ideològica.

Hauríem de poder gaudir de l’esport com una expressió físic-artística que embelleix al gènere humà, des de l’estètica corporal, visual i sonora resultant, fins l’expressió individual i col·lectiva de l’esforç i la lluita per millorar. La “pàtria” no hauria de tenir cap protagonisme en l’esport.

 

març 30th, 2012

Recollir signatures no és suficient (i 2)

NO hem d’enviar les signatures a l’organització receptora (ajuntament, congrés, empresa, institució) per correu. Tampoc hem de cedir el protagonisme a una càmera de TV quan arriben les firmes en el camió. Qui ha de fer acte de presència i pressió és la gent, les milers de persones signants-compromeses. Elles són les que han de viatjar i mobilitzar-se. Les paperetes poden quedar-se a cal notari. Ara toca PASSAR A L’ACCIÓ:

I la 2a fase és la del DIÀLEG. Els milers de signants tenen una proposta diferent de la oficial, un pla alternatiu. Com en el seu dia els ciutadans no van ser escoltats i un cop demostrada la força, és l’hora de pensar políticament, del pacte, de la persuasió, de la discussió, de les dades, dels arguments. Encara que tots pretendran tenir raó, la justícia i la llibertat només tenen un bàndol.

Si el diàleg falla, si el pla alternatiu i les propostes no són escoltades o són ignorades (i es compta amb un important suport social) es pot passar a la 3a fase.

Per ordre d’eficàcia, es troben les següents ACCIONS:

1. Desobediència civil: no pagar impostos, no anar a una cita oficial, realitzar una acció ciutadana prohibida … Amb absoluta resignació davant la possibilitat de ser castigats individualment, l’èxit d’aquesta acció rau en el nombre de ciutadans compromesos (1.000, 50.000, 1 Milió …). L’eficàcia augmenta exponencialment quan els protagonistes de la desobediència civil són institucions -sobretot si són públiques-.
2. Vaga de fam: d’un ciutadà, d’un grup de ciutadans, d’un gran col·lectiu. Vaga intensiva fins a l’extenuació o vaga de reemplaçament. Té major eficàcia com més joves siguin els subjectes compromesos, i encara més si són prescriptors, polítics, escriptors, artistes, científics…
3. Deixar de consumir: sempre dins del marc legal i durant períodes de temps destacats (3 dies, 3 setmanes, 3 mesos …) no comprar benzina, begudes, paper, roba, reduir al mínim els consums bàsics (aigua, llum, gas, telèfon ). Pot dirigir-se tant contra una empresa específica com a tot un col·lectiu, o contra una directiva política. L’eficàcia està en relació amb el temps que es mantingui l’acció.
4. Performance organitzada: encara que és una tècnica que habitualment s’utilitza en la 1a fase per aconseguir les signatures, també pot utilitzar-se per tornar a la 2a fase de diàleg. Com més s’allunyi de l’habitual manifestació de 3 hores (que inunda carrers però que després tothom torna a casa) més possibilitats d’èxit. Jornades multitudinàries silencioses que es repliquen setmanalment; cassolades; corals i orquestres de milers de ciutadans que s’expressen artísticament; gestos contundents en finalitzar esdeveniments (cinema, teatre, esport); vídeos virals a través d’internet; riuades humanes, caminades populars…
L’èxit de la 3a fase és mantenir el ritme i el clima d’actuació fins a aconseguir els objectius de protesta que van portar a la recollida de signatures. Si els que van signar són persones compromeses, podran alternar-se i fer eficaç l’acció de pressió.

Anar a Recollir signatures no és suficient (1)

febrer 27th, 2012

Dret de Manifestació i Dret de Vaga

Mentre que el Dret de Manifestació sorgeix de la manca de sintonia entre polítics i ciutadans, el Dret de Vaga sorgeix de la manca de sintonia entre empresaris i treballadors (… també s’entén la capacitat de manifestació en el món laboral i de vaga en l’àmbit personal).

El dret a manifestar està en relació amb la llibertat d’expressió. I els límits estan únicament en la llibertat dels altres. Si el meu crit o el meu cop danyen la integritat física o psíquica d’altres, la meva manifestació perd la categoria de dret. Hem, doncs, de posar molta imaginació per exercir aquest dret (no consumint productes o serveis, mobilitzant el temps lliure, unint pensaments a través de l’art …) sense por a perdre la vida. Sense llibertat d’expressió no hi ha vida, hi ha esclavitud.

El dret de vaga està en relació amb la llibertat d’actuació. Els límits no són tan clars com en el dret a manifestar-se. Si la meva actuació (“deixar de treballar”, o “treballar més”) afecta individus més enllà dels públics de l’organització (empresari, accionistes, clients, empleats, proveïdors …) la vaga perd la categoria de dret. Els dubtes sorgeixen en empreses amb milions de clients. Els seus treballadors han de posar molta imaginació per exercir el dret de vaga amb responsabilitat, perquè aquests milions d’usuaris són alguna cosa més que clients. Representen la societat en si mateixa i ja no són públics exclusius d’aquesta organització.

És obvi que l’estratègia de la manifestació i de la vaga és “informar” a tota la societat. Però no s’ha d’oblidar que l’objectiu és “forçar el diàleg” entre les parts afectades. Si el treballador o ciutadà necessita “d’enuig social” demostra falta d’arguments per a aquest diàleg. No hauria de quedar afectat el dret a l’ensenyament d’un milió de nens i joves, ni el dret de 300.000 famílies de prendre un avió per fer unes vacances, ni el dret de 60.000 congressistes a intercanviar coneixement en una ciutat. Sens dubte, la manifestació i la vaga no poden destruir riquesa.

Conceptes com “boicot”, “lluita”, “desobediència civil” haurien de deixar pas a “fòrum”, “plebiscit”, “referèndum”. Revolucionar la democràcia participativa és l’essència del canvi: participació en la presa i execució de decisions, participació en les aportacions i en els beneficis. Per disminuir conflictes cal compartir decisions.

En els convulsos temps que ens amenacen, hem de posar molta imaginació i prudència perquè els poders polítics, financers, religiosos o militars no ens prenguin el Dret de Manifestació i el Dret de Vaga.