Posts tagged ‘diners’

abril 10th, 2012

Creixement a través del deute (1)

El model capitalista, nascut fa més de 150 anys, està col·lapsat. És molt possible que mai es recuperi. La seva última fase de desenvolupament (1960-2008) s’ha basat en el creixement a través de l’endeutament, a través del crèdit. I la bola s’ha fet tan gran que ara cap país pot pagar el que deu, molt poques empreses poden fer-ho, poquíssimes entitats públiques i un reduït nombre de famílies poden fer front als seus deutes. La crua realitat és que no es pot pagar el deute que ha permès l’enorme creixement dels darrers anys. Com s’ha arribat fins aquí? Hem estat conscients de tot plegat?

Serveixi un documental animat, Els diners són deute (2006) per analitzar de forma didàctica el funcionament del sistema bancari i monetari, clar protagonista de la situació de la crisi actual. Es demostra la capacitat i la facilitat dels bancs de “fabricar” diners, “endeutant” (en fabricar, al prestar-lo, al tornar-lo …) deixant a la vista la debilitat del propi sistema econòmic. És important recalcar que la culpa no és dels bancs. La culpa no és de ningú, la culpa és de tots. L’endeutament global només podia tenir aquest final.

Un any més tard, es va realitzar una segona part, Els diners són deute II: Promeses incomplertes, que aprofundeix en les crisis econòmiques actuals, com a resultat d’un sistema econòmic que, tot sembla indicar, està cridat al fracàs. Encara que té un llenguatge tècnic que la fa més difícil de comprendre que la 1ª part, aconsello seu visionat.

*

Money as Debt (I)

Money as Debt (II)

*

Anar a Creixement a través del deute (2)

novembre 24th, 2011

Honestedat i diners públics. Claus per al canvi

  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de petites dimensions un Poliesportiu o un Auditori finançats amb recursos públics? Sí. Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a curt termini (5 anys). Concedir el dret d’ús i gaudi d’una infraestructura esportiva o cultural a una comunitat veïnal sense un pla de copagament, co-propietat, col·laboració, co-operativitat, és a dir, de responsabilitat compartida, és un sense-sentit. Si aquest municipi no compta amb ciutadans compromesos amb la cultura o l’esport, han de continuar sense infraestructures esportives o culturals.
  • Es mereixen els ciutadans d’un municipi de mitjana dimensió un Hospital o una Universitat finançades amb recursos públics? . Sempre que l’orografia del territori impedeixi el treball en xarxa amb altres poblacions. Mentre sigui possible compartir recursos entre municipis, no s’ha de multiplicar ni sobredimensionar les infraestructures educatives i sanitàries.
  • Es mereixen els ciutadans de Ciudad Real, Lleida o Castelló un Aeroport finançat amb recursos públics? . Sempre que un estudi -sense interessos polítics- avali i justifiqui la seva utilitat en termes de rendibilitat a mitjà termini (15 anys). Si no hi ha massa crítica o demanda, aquestes ciutats trenquen amb la sostenibilitat. És un error pensar que l’Aeroport atraurà habitatge, oci i negoci; la realitat ho ha demostrat. Més aviat, els ciutadans han de demostrar, primer, que són capaços de construir ciutats innovadores mereixedores de diners públics per a un aeroport.
  • Es mereixen els ciutadans madrilenys infinites autopistes de circumval·lació (M30-M40-M50-M70-R4-R5) finançats amb recursos públics?; ¿Instal·lacions de promoció turística o circuits de Formula-1 a València finançat amb diners públics?. Si? No?

Això és política: decidir on invertir els recursos dels ciutadans. Però la política també ha de pensar en equilibrar els comptes. No es pot gastar el que hom no té. No és lícit el refinançament il·limitat de deute. Perquè els diners públics són diners reals, no són de “Monopoly”. Si en l’àmbit de la microeconomia ho entenem -i ho practiquem a casa- no manipulem la macroeconomia. I no és honest titllar de plantejament neoliberal el que és de justícia social.

*

4 idees per al canvi:

  1. ZERO BENEFICIS EN OBRA PÚBLICA. Les grans infraestructures no poden ser objecte de negoci lucratiu entre l’Administració Pública i l’empresa privada. Aquesta ha de cobrir costos i no aspirar a beneficis amb els diners públics. El dret administratiu ha de prendre postura. I el Dret Penal ha de vetllar pel compliment de les condicions dels concursos públics amb elevades penes de presó per a empresaris i polítics que es subornin mútuament.
  2. REALISME. Les grans infraestructures no s’han de vendre en programes electorals com a drets de la ciutadania: “si em voteu, jo construiré … us ho mereixeu …”. No són “drets”. Si de cas, “necessitats”. Quan es justifiqui la necessitat tindrà sentit la inversió dels diners públics.
  3. AUSTERITAT. Únicament es poden dur a terme inversions públiques quan hi hagi un pla de finançament sostenible i no hipotequi a generacions futures. En cas contrari, i encara que estigui justificada la necessitat, cal esperar temps millors.
  4. CIUTADÀ SUBSIDIARI. Determinades inversions públiques haurien de decidir-se en votacions properes al ciutadà. Aquest té dret a comprendre les conseqüències d’un pressupost econòmic. I assumir, de forma subsidiària, qualsevol incompliment del pressupost amb diners de la seva butxaca. Si va donar la seva aprovació al pressupost, ha d’assumir les incidències i les emergències amb una derrama. No es pot “passar el mort” a una altra comunitat veïnal o regional que no gaudeix d’aquesta infraestructura ni es va comprometre amb ella. Potser hem confós, en massa ocasions, solidaritat amb frau.

Un exemple d’honestedat ciutadana. El 2010, l’Ajuntament de Barcelona va proposar a la ciutadania, via referèndum, invertir en millores de l’avinguda Diagonal, un carrer de 11 quilòmetres que creua la ciutat “en diagonal”. La resposta dels barcelonins va ser honesta amb els diners públics i va respondre que no estava per assumir despeses de restauració urbanística, donant una lliçó de management i de prudència política als seus representants municipals.

Post-data: Els partits polítics han de canviar les lleis. De la ciutadania, que ningú dubti. Estarà a l’altura de les circumstàncies. Però si els partits polítics no promouen el canvi, la ciutadania ho farà per ells. El temps de la deshonestedat amb els diners públics s’ha esgotat.

 

setembre 13th, 2011

Organitzar la indignació (i III)

Davant l’imminent col·lapse del sistema actual, 3 qüestions haurien de prioritzar-se per la urgència del canvi:

1) REFORMA ELECTORAL

Hem de conquerir un sistema mixt de democràcia directa (el ciutadà decideix personalment sobre polítiques públiques) i democràcia representativa (“nous” partits polítics, amb major honorabilitat que els actuals, gestionen les decisions polítiques). La democràcia directa es pot exercitar de manera natural i constant tantes vegades com faci falta a través de consultes populars vinculants. Però cal entrenar-se. No és tan fàcil com sembla. Respecte a la democràcia representativa, hauríem de separar l’elecció del govern dels legisladors, en llistes obertes i per districtes propers al ciutadà. Unes eleccions que trenquin definitivament amb la cotilla de la proporcionalitat.


Quant a les regles de participació sembla que el joc de majories no ha estat superat per un altre millor. Hem, doncs, de continuar comptant amb aquesta regla d’or i no tenir por a les seves conseqüències perquè són el resultat d’un pacte d’honor. NO més soroll de sabres ni fanatismes polítics o religiosos.

2) REFORMA MONETÀRIA

Els diners no tenen por a res ni a ningú, en tot cas només a les lleis valents. Actualment, els diners ens han superat en tot i són quelcom ingovernable. Mereixem una reforma monetària valent que canviï les actuals regles del joc dels diners. Dues càpsules informatives-formatives poden il·luminar aquest punt. D’una banda, una conferència de Joan Antoni Melé a l’EOI de Madrid (2010), Dinero y conciencia, ¿a quién sirve mi dinero?, Instructiva i convincent. I també, “Dinero como deuda” (2006) un producte informatiu que té per objectiu distribuir a través de les xarxes socials a la recerca del compromís individual. Són exposicions llargues. Cal prendre el seu temps i deixar-se portar. Però valen la pena.

3) REFORMA IMPOSITIVA

Si un ciutadà obté uns guanys de 10 milions d’euros en un any, ¿és just que pagui 7 milions d’impostos?; ¿Pot viure amb els restants 3 milions?; ¿O ho deixem en un 10% de càrrega fiscal i que el ciutadà decideixi lliurement què fer amb els seus diners?. Al meu entendre, i després de diversos anys impulsant estratègies filantròpiques i vista la realitat egoista de l’ésser humà, crec que la pressió fiscal és un mitjà necessari per fer complir els deures socials de la ciutadania. En tot cas, no està sent eficaç perquè massa persones menteixen sobre el que tenen o fan. I així ens va.

Si amb els 10 milions de beneficis el ciutadà ric inverteix en activitats productives (creació d’empreses, R + D, cultura) la pressió fiscal sobre els seus beneficis ha de ser molt reduïda. Fa el que ha de fer: crear riquesa. Però mentre que el ciutadà ric inverteixi en activitats especulatives -com en l’actualitat-, la pressió fiscal ha de ser molt alta. L’exemple que ens il·lustra el professor Vicenç Navarro del que està succeint el 2011 és aclaridor: “els rics, a través dels bancs, compren deute públic, és a dir, bons de l’Estat. I, a través de les agències avaluadores dels bons, com Moody ‘s, Standard & Poors i altres (que són instruments de la banca), creen una percepció d’alt risc, per tal que els estats hagin de pagar-los elevats interessos. Els bancs espanyols tenen el 52% del deute espanyol. Reben préstecs de diners del Banc Central Europeu a interessos molt baixos (1%), i amb aquests diners compren bons públics de l’Estat espanyol que els donen una rendibilitat d’un 6%. És difícil dissenyar un sistema que sigui més favorable per als rics i per als seus bancs. I mentre es fan superrics, demanen a la ciutadania que s’estrenyi el cinturó sota l’excusa que “no hi ha alternativa”. En definitiva, o es prohibeixen les pràctiques especulatives o se’ls exigeix un 70% de retorn impositiu.

Jo, personalment, crec en l’Estat del Benestar. Però en un altre Estat del Benestar, més modest, sense tantes pretensions. I és molt possible que puguin haver recursos suficients per fer-ho sostenible si es duen a terme grans reformes. Però per a això, “nous partits polítics” han irrompre a les cambres (els actuals no ho faran). Mentre no s’uneixin milions de votants en sòlides plataformes ciutadanes no hi ha solució. Alguns experts consideren que qualsevol nou partit polític es corrompria abans de dur a terme reformes històriques com aquestes. Tot i això, val la pena intentar-ho. Ens organitzem?.