Posts tagged ‘emprenedor’

desembre 8th, 2011

Els 7 grans col·lectius socials a Espanya. EMPRESARIS i AUTÒNOMS (3)

Empresaris i Autònoms són el motor del nostre teixit social. I en especial, les PIMES. Més de 3 milions d’espanyols estan donats d’alt en aquest règim de professionals liberals. Des d’advocats, dentistes, taxistes o propietaris d’una cadena de restaurants o una empresa farmacèutica. Alguns s’auto-ocupen però altres donen feina a centenars de treballadors. Són creadors de riquesa. L’apressant crisi que vivim els ho està posant difícil per mantenir un nivell d’ocupabilitat suficient que eviti la recessió. Encara sort que la majoria de dones i homes d’aquest col·lectiu no es rendeixen i mantenen el pols a la crisi. Les polítiques públiques cap a aquests emprenedors han de ser proactives, facilitant la contractació i la descontractació, sense esquinçar-se les vestidures per eixamplar les portes de sortida. Hem d’eixamplar la porta d’entrada a l’ocupació. I l’auto-ocupació.

També, hem d’afrontar el gran problema del frau fiscal. Sempre que es parla d’aquesta xacra social es pensa en les grans fortunes i es fa els ulls grossos al col·lectiu d’autònoms. Algú creu que els professionals liberals i autònoms declaren tots els ingressos que reben? Els experts parlen d’una mitjana de frau del 60%. No és just, doncs, que les mesures anticrisi se segueixin encebant amb els empleats públics i privats (amb la nòmina controlada) i evitin l’enfrontament amb el col·lectiu creador de riquesa d’empresaris i autònoms.

La majoria d’autònoms tenen un nivell de vida suficient i tot i així la seva declaració de la renda surt “a tornar”, de manera que adquireixen drets d’ajuts públics. Alguns ni tan sols es donen d’alta en autònoms i els seus ingressos no contribueixen al benestar de la societat, encara que participen i lideren les queixes contra l’estat de les carreteres, de la sanitat, de l’ensenyament públic. Sobretot, a l’hora de criticar el “funcionari”. Gran cinisme.

El canvi comença a l’interior de cada un. El col·lectiu liberal i creador de riquesa ha de ser el més honrat amb Hisenda. S’han de crear mecanismes de control perquè es declari el 100% de l’activitat econòmica. Encara que la seva eficàcia sempre dependrà de l’ètica personal.

Segurament, les polítiques públiques han de ser més eficients amb els projectes dinamitzadors de l’emprenedor. Però ser emprenedor (figura clau del nostre progrés) no eximeix a ningú del pagament de les obligacions fiscals. La satisfacció de ser un creador de riquesa no està renyida amb ser un ciutadà exemplar.

Anar a  Els 7 grans col·lectius socials a Espanya

 

juny 27th, 2011

Reinventar els màsters

Ja n’hi ha prou de màsters i remàsters … Un interessant article de Marta Rojals, “Creients”, situa el desengany dels joves de 30 a 40 anys com una cosa indignant: “A la bústia, de nou, la propaganda de la universitat ENS advertirà que, si no tenim feina, és perquè encara ens faltaria un altre màster. Bon intent, senyors, però [...] ja no cola. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres. I per a arribar a aquesta conclusió, en una cosa sí que uns quants teníeu raó: no en calia estudiar tant”.

És cert que, després d’uns atractius i ben dissenyats programes, els cursos de postgrau actuals són predictibles, gens disruptius. En línies generals, es distingeixen entre aquells que:

- Diferents “professionals” expliquen els seus èxits (i en poques ocasions també els seus fracassos).
- Diferents “acadèmics” expliquen les seves teories, metodologies, idees, reflexions.
- Una combinació de professionals i acadèmics.

Però en general, poc “nou coneixement”. Solen construir-se a través de contínues exposicions unidireccionals, molt power-point, i dinàmiques de grup entre els estudiants que finalitzen també en presentacions reiteratives. En el millor dels casos, s’aconsegueix que els alumnes sentin certa admiració pels professors, pels èxits que aquests van aconseguir. I, per més inri, aquest estat anímic d’uns i altres sol ser l’element clau per avaluar el curs (!!). Un indicador inadequat.

Proposo canviar l’estratègia educativa dels màsters. El seu objectiu NO ha de ser que els futurs titulats “emulin” als seus professors tractant de replicar els seus èxits. L’objectiu final del curs ha de ser construir empreses, projectes socials, culturals, d’enginyeria, associatius. És a dir, un resultat pragmàtic, que finalitzi amb un nou NIF i uns titulats-emprenedors que liderin aquesta nova organització. Tot això en la línia del que parlàvem l’altre dia: més que buscar feina, hauríem de crear-la.
Estic segur que els estudiants prefereixen un projecte pel qual lluitar que un títol a la paret (que també).

Un altre dia seguim.

abril 19th, 2011

El nou creixement no crea ocupació

Sentència que es va repetint des de fa mesos. I la confirmen les altes instàncies monetàries mundials: “el nou creixement no crea ocupació”. I el ministre de treball espanyol ja no descarta arribar als 5 milions d’aturats al 2001. Aquesta situació no té res a veure amb el color polític del govern. Té a veure amb el canvi de paradigma que han provocat les Noves Tecnologies. I malgrat que era esperat i anunciat, sembla que ha agafat a molts ciutadans desprevinguts. Alguns països en via de desenvolupament es salven, per ara. Però també els arribarà.

Què fem, doncs? Esperem a què canviï la tendència? Tornaran els vells temps de grans plantilles, en grans fàbriques, on l’empresari apostava per crear ocupació per a altres?. Jo crec que aquells temps ja no abundaran, com a mínim a mitjà i llarg termini (més enllà de 2050, ningú s’atreveix a fer prediccions). Per això, no hem d’esperar a què algú ens solucioni la nòmina mensual. Cadascú de nosaltres ha de convertir-se en empresari, petit o gran, des del  mercat o la funció pública. I els que menys han de  dubtar són els joves de 20 a 35 anys. Quant més temps perdin en tractar de canviar les coses des de la barrera, pitjor ho passaran en el seu futur immediat.

Fins fa algun temps, “l’emprenedor” era aquell subjecte que naixia predestinat a canviar les coses, un lluitador. Sempre s’ha cregut que, com no era qüestió de formació sinó de gens, eren un bé escàs. Doncs bé, això ha de canviar. L’esperit emprenedor, en major o menor grau, el tenim tots, s’ha comprovat en diferents períodes de la història (sempre en temps crítics, insegurs i poc agradables). I podem donar-li forma, coneixements i disciplina. No hi ha excuses. Per això, hauríem de canviar la nostra forma d’actuar respecte al treball i no esperar a sentir-nos obligats.

Una pinzellada de com veig jo el nou paradigma del treball en la societat occidental:

1- Treball en xarxa, relacionar-se amb molts altres emprenedors. Hauríem de plantejar les iniciatives com interdependents d’altres.

2- Posar molta imaginació en com crear noves necessitats, no supèrflues, totes elles sota un consum responsable. Aquest exercici de imaginació jo el faria pensant en allò que a un mateix li agrada rebre (servei) o tenir (producte).

3- I mentre la sang emprenedora no ens arribi, lluitar per aconseguir un lloc de treball, el que sigui, però amb la vista posada en aprendre, aprendre, aprendre per a què algun dia tinguem forces per crear un negoci o una iniciativa social amb altres emprenedors que aporti riquesa.

Què el nou creixement no crea ocupació? AIXÒ ESTÀ PER VEURE!!!  Aconsello una visita al bloc http://spain.ashoka.org/, encara que només sigui per agafar piles. Un altre dia seguim.