Posts tagged ‘ètica del benefici’

octubre 28th, 2012

Peus de fang de la filantropia

La Fundació Amancio Ortega (a la foto) ha signat un conveni de col·laboració amb Càritas Espanyola (nov’12-des’13) a través del qual posa a la seva disposició 20 milions d’euros a favor de les persones i les famílies més necessitades. Per a Càritas, que el 2011 va obtenir uns fons de 250 milions d’euros (66% privats, 33% públics), aquesta injecció li suposa un augment del 8% en el seu pressupost anual.

Per a Amancio Ortega, l’home més ric d’Espanya (i 3r del món) amb una fortuna estimada de 42.000 milions d’euros, li suposa també un motiu de gran satisfacció. L’anomenada” Nova Filantropia” no busca la caritat sinó la inversió social i la implicació personal del donant.

La fundació Amancio Ortega, presidida per la seva filla Marta, realitza habitualment aquest tipus de convenis i grans donacions des de la seva constitució, el 2001. El patrimoni inicial va ser de 60 milions d’euros i no té un pressupost fix encara que s’estima que inverteix una mitjana de 50 milions anuals en projectes educatius, socials i culturals.

Quan l’esforç, el treball o la fortuna somriu a un individu de forma generosa amb l’acumulació de patrimoni, aquest ha de compartir l’excés de benefici. L’època dels faraons ja ha passat. Per això, i com en el cas que ens ocupa, donatius de 20M € que representin el 0,04% del valor patrimonial d’una fortuna personal són un insult a la dignitat humana. No és d’estranyar que la gent no cregui en la filantropia. Filantropia sí. Però dins dels límits de la justícia social.

Sense tractar de donar lliçons a ningú, el programa The Giving Pledge, avisa que les donacions i patrocinis actuals, o l’aportació pública del 0’7% del PIB dels estats al subdesenvolupament, són un insult a la intel·ligència humana. El programa convida a les grans fortunes nord-americanes a comprometre-se’n a donar el 50% de les seves riqueses a causes filantròpiques. O més del 50%. O a donar-ho tot.

octubre 22nd, 2012

Ètica del benefici: patrimoni personal no superior a 10M €

(cont.) Ètica del benefici

Cap individu ha d’acumular un patrimoni que no pugui gestionar amb les seves pròpies mans. Quin sentit té perseguir l’infinit? El curt temps que vivim no s’ha de malgastar en fer diners.

La història no coneix grans patrimonis construïts sota els principis d’igualtat i justícia social. Les grans fortunes tenen la seva base en l’esclavitud, en la força de les armes, en la llei injusta, en l’engany o en l’aprofitament del més feble.

Si l’individu aconsegueix un patrimoni amb el seu esforç personal, sense corrompre ni corrompre’s, és fins a cert punt positiu perquè comparteix riquesa amb els més propers i fins i tot crea ocupació en alguns casos. Un límit de 1M € (estalvis, propietats) semblaria suficient si no fos perquè la història ens demostra que han existit projectes empresarials o descobriments científics essencials per a la humanitat que han consolidat xifres superiors. Per això, perquè les excepcions càpiguen en aquests nous paràmetres, el límit podria ser de 10M €, una xifra inabastable per al 99’9% de la humanitat. Així, es corrobora que és un límit màxim i no permet discussions a ulls d’aquest 99’9%. Desapareixeran, així, els darrers faraons que posseeixen bilions i bilions de dòlars, euros, pesos, iens, rubles …

I si l’èxit professional o una loteria accidental porta l’individu a obtenir quantitats ingents de recursos ha de cedir-los a la comunitat, no per un principi de solidaritat o gest filantròpic (*) sinó perquè la nova societat no pot permetre la desigualtat extrema.

(*) La filantropia haurà de seguir existint en el marc de les nostres habituals accions del dia a dia.

(cont.) Ètica del benefici

octubre 18th, 2012

Ètica del benefici: benefici empresarial no superior al 10%

(cont.) Ètica del benefici

Cap empresa hauria de provisionar beneficis superiors al 10% (sempre en referència a l’any anterior i un cop feta la reinversió òptima). I els beneficis compensatoris, aquells que persegueixen compensar anys de pèrdues, no han d’anar més enllà dels 3 anys.

Acabar l’any amb un benefici del 50% no demostra una bona gestió. Potser és el contrari. Per què les empreses busquen el màxim benefici?. Els experts afirmen que la culpa és de la “competència”, que els obliga a minimitzar els costos, el que implica maximitzar la diferència entre els ingressos i els costos.

Però, ¿quin sentit té un ENORME benefici empresarial mentre:

  •      …bona part dels empleats cobren un sou baix, o treballen sota pressió o en males condicions, o discriminats per una o altra raó …
  •      …o els productes i serveis ni es renoven ni es reinventen …
  •      …o es mantenen preus tot i haver amortitzats els costos (cas flagrant de les autopistes)…
  •      …o la comunitat pròxima només rep a canvi 26 llocs de treball, olors, sorolls, desforestació …
  •      …o l’aportació fiscal és mínima o nul·la per evasió o engany en els impostos … ?

A Espanya, el tipus nominal de l’Impost sobre Societats és el 30% (25% per a les pimes), però les exempcions i deduccions que gaudeixen les empreses fan que el tipus efectiu (el que realment paguen sobre els seus beneficis) no superi el 10% de mitjana. Tots coincideixen que aquest impost es controla i inspecciona molt poc, sobretot a les petites empreses. La majoria paga quantitats ínfimes. El 70% de la quota l’aporten entre poc més de 1.500 grans empreses (potser seria més honrat fer com Irlanda, amb un tipus impositiu del 12%).

No té cap sentit, doncs, buscar el màxim benefici quan “la feina està per fer” i la falta d’ètica està tan estesa. Si una empresa té excés de benefici és que hi ha béns, persones i circumstàncies que no han rebut prou inversió, atenció o suport. L’empresari ha de anivellar, acontentar, ajustar, millorar, complir, sanejar … i encara que mai podrà satisfer del tot les necessitats de l’entorn, demostra que l’empresa s’ha creat per generar riquesa més enllà d’acontentar els inversors.

L’objectiu principal de les empreses no pot ser la consecució del màxim benefici. Han de contemplar objectius previs com:
* el creixement moderat
* l’estabilitat
* l’adaptabilitat al medi ambient
* el servei a la col·lectivitat.

Una bona planificació pot fer que, en el cas que l’empresa vagi bé, els beneficis arribin com a màxim un 10%, suficient per repartir una part entre els socis, accionistes i inversors. Si algun d’ells vol més, que vengui la seva part. Les empreses no poden ser vistes com operacions financeres per obtenir beneficis. Les empreses són projectes humans.

(cont.) Ètica del benefici

octubre 8th, 2012

Ètica del benefici

Les diferències entre individus existeixen. No hem d’aspirar a construir societats que destrueixin l’individualisme com pretenen els règims totalitaris. Tot i néixer en les mateixes condicions, les persones aconsegueixen resultats diferents, perquè la seva capacitat intel·lectual, el seu nivell d’emprenedoria, la seva fortalesa psicològica, física i espiritual els fa diferents.

Però quan la desigualtat es fa excessiva, com en l’actualitat, s’han de prendre mesures sota la llum de la justícia social, tot i mantenint l’esperit de competitivitat que ens fa forts. Per això, les societats han de dotar-se d’instruments d’anivellament, que redueixin les actuals desigualtats.

Hem d’ensinistrar el capitalisme. Per això proposo:

 

Cap sou hauria de ser superior al salari mínim interprofessional multiplicat x 20. Si a Espanya el SMI és de 9.000€/any, el sou màxim -o suma de sous- no ha de sobrepassar els 180.000€/any.

 SOU

SMIx20

Cap honorari anual (alt directiu, representant, comissionat, accionista, assessor, advocat, consultor, soci, esportista d’elit …) hauria de ser superior al SMI multiplicat x 100. O la suma d’honoraris no ha de superar el milió d’euros a l’any.

 HONORARI

SMIx100

Cap empresa hauria de provisionar beneficis superiors al 10%.

 [E] BENEF -10%

Cap individu hauria d’acumular un patrimoni superior a 10 milions d’euros.

 [I] PATRIM -10M€

El canvi de paradigma és lent i progressiu, potser durarà 100 anys. Els nostres fills i néts es mereixen un món més just.