Posts tagged ‘impostos’

octubre 8th, 2014

Corrupte també és qui roba un paquet de folis a la feina

Veure la corrupció en els altres i no veure-la en un mateix impedeix eliminar-la.

A diferent escala, el polític, el funcionari o l’empresari que s’omple les butxaques de diners que no són seus … realitza la mateixa acció que l’empleat que roba un paquet de folis a la feina. Les penes de càstig seran diferents (o haurien), però els principis que inspiren la corrupció són idèntics.

El camí pel qual ens estan portant els mitjans de comunicació … “corrupció per aquí, corrupció per allà” … no va enlloc. Sempre són els mateixos protagonistes: els polítics, els banquers, algun empresari. Però quan s’informa d’actituds corruptes de ciutadans del carrer, molt subtilment es justifiquen. No necessitem mitjans de comunicació que facin de Robin Hood, perquè ni tenen les mans netes ni convé desviar l’atenció del problema. Ni tampoc necessitem moviments socials que no s’identifiquin individualment (hackers, Anonymous …).

Si volem resoldre algun dia el problema de la corrupció, algunes coses han de canviar:

- Que cada un de nosaltres liquidi tots els seus impostos sense excusa. No val allò de “… com tots enganyen, jo també“.
- Que cada un de nosaltres pagui pel que obté. No val allò de “… jo ho necessito, no tinc diners, ells tenen molt“.
- Que cada autònom cobri les seves factures adequadament. No val allò de “… surt millor sense IVA“.
- Que denunciar actituds corruptes no sigui un fet excepcional sinó un gest necessari i lloable. No val allò de “… no puc denunciar-lo perquè és el meu amic, no ho denuncio perquè no m’afecta, perquè no és important …”
- I tantes altres corrupteles: falsejar un examen, simular una malaltia … La llista és molt llarga. Cada un pot ampliar-la.

Ja n’hi ha prou de seguir el joc als mitjans de comunicació. Netegem de corrupció el nostre entorn més proper, la nostra pròpia realitat. Potser així, estimat lector, seràs el nou polític que promogui la regeneració.

 

 

 

gener 24th, 2012

Les grans empreses d’Internet han de pagar tots els impostos

Està bé que es promoguin campanyes de relacions públiques per informar sobre el gran impacte laboral i econòmic de Facebook a la Unió Europea o per comunicar que Google ha tingut uns beneficis de 10.584.000 d’euros el 2011. Tot això genera confiança en aquestes empreses d’èxit. Però és una confiança aparent.

La ciutadania -sobretot la ciberciutadania- té dret a conèixer si aquestes grans corporacions de la comunicació compleixen o no amb les seves obligacions fiscals: on, quant, quan … Investigadors com Alejandro Suárez sembren dubtes sobre Google. Tot sembla indicar que aquest gegant de la xarxa ha après tot el dolent de les empreses i les grans fortunes i es mou com una sargantana per diferents paradisos fiscals. Google té tant poder -i aparentment és tan necessari en les nostres vides- que no serà fàcil exigir-li transparència.

Per a la opinió pública, el delicte més repugnant del futur serà no pagar impostos. Si la ciutadania acusa de frau fiscal a FACEBOOK, APPLE, MICROSOFT, TWITTER, GOOGLE … acabarà amb elles. Perquè l’avarícia trenca el sac. Guanyar tants diners i no pagar impostos -deixant que altres carreguin amb el finançament de l’Estat del Benestar- no és de rebut.

Però tinc una gran confiança en la joventut dels seus creadors. Estic segur que preferiran liquidar multitud d’impostos i quedar-se amb el 50% del benefici que no perdre-ho tot en 5 anys. Ho tenen fàcil: només han de dotar la seva comunicació corporativa d’una potent memòria econòmica anual, auditada per experts independents i jutjada pels mateixos usuaris. Evidentment, exposada a Internet. .

 

setembre 9th, 2011

Organitzar la indignació (II)

Sense organització, la indignació es diluirà. I tants esforços, il·lusions, crits, pensaments, hores de son, idees … O pitjor encara, sense organització la indignació es pot radicalitzar, substituint el diàleg per la incongruència o la violència. Les xarxes socials poden ajudar-nos a organitzar-la.

En aquest post, m’agradaria posar de manifest algunes “indignacions” col·lectives que ens estan fent perdre credibilitat davant els poders públics i les empreses per falta d’informació i seny. Es tracta de demandes socials que, tot i ser legítimes, es basen en un error de planificació dels últims 50 anys: la sostenibilitat de l’estat del benestar. Algú va planificar malament i té part de responsabilitat, però no podem exigir, per exemple:

• mantenir oberts els centres de salut les 24 hores a cada petit municipi amb una mitjana d’una persona atesa per nit, a càrrec dels pressupostos públics (encara que l’hem gaudit uns pocs anys … NO ÉS SOSTENIBLE).
• mantenir plantilles inflades de professionals de la salut o l’educació en centres públics invocant criteris de qualitat (… NO ÉS SOSTENIBLE)
• mantenir poliesportius, piscines o teatres a cada poble amb percentatges mínims d’usabilitat a càrrec dels pressupostos públics (… NO ÉS SOSTENIBLE)

L’estat del benestar de l’educació, la sanitat, la cultura o l’esport han de reorganitzar-se. El nivell actual no es pot pagar ni, com diuen alguns, eliminant el Senat, cotxes oficials o disminuint el pressupost del ministeri de defensa. El benestar que pretenem és insaciable. I com més triguem a adonar-nos que el moment actual no és sostenible, abans podrem reorganitzar la societat del S.XXI i REINVENTAR un nou Estat del Benestar. Siguem raonables i compartim els serveis entre un major nombre de ciutadans. No continuem amb el discurs del creixement a través de l’endeutament amb la banca perquè porta al caos. Si el ciutadà no vol pagar més impostos, la llei de la dependència o el sistema universitari de Bolonya (per posar només un parell d’exemples) NO SÓN SOSTENIBLES.

Altres demandes dels indignats, també legítimes, però que minven les possibilitats d’èxit del canvi social són:
• “… vull un habitatge, vull una feina, vull …”. Tot i formar part dels Drets Humans, s’han de conquerir a través del temps i l’esforç personal.
• aquelles que es lliuren entre sindicats, comitès d’empresa, treballadors i empresaris. Han mantenir els seus propis circuits de diàleg.
• les que responen a moviments pseudoanarquistas que promouen la llibertat individual sense estructures de poders públics. Dos segles de fracassos són suficients.

En definitiva, invocar les paraules salut, benestar, educació, lectura, cultura, tren d’alta velocitat, universitat pública, guarderia, noves tecnologies, biblioteca … no haurien de plantejar-se com a “drets” sinó com a “objectius”, davant dels quals han de respondre els ciutadans i els seus representants polítics. No perdem el temps al carrer o a les xarxes socials tractant de buscar la solució a aquesta equació perquè no la té.Hi ha molt a canviar, començant per un mateix. En un pròxim post -Organitzar la indignació (i III)- tractaré de donar la meva opinió sobre algunes indignacions que potser haurien de prioritzar per la urgència del canvi.