Posts tagged ‘independentisme’

setembre 13th, 2012

Catalunya pot ser la locomotora del sud d’Europa

Els experts coincideixen que Catalunya ha estat expoliada des de 1980. El canvi és necessari. Seria un genocidi seguir ofegant a aquesta nació mil·lenària. Catalunya pot ser la locomotora del sud d’Europa si aconsegueix una estructura d’Estat dins la Unió Europea.

YouTube Preview Image
març 8th, 2012

Temps d’independentisme (i 4)

En l’any 2012, la majoria de ciutadans de Catalunya no votaria a favor de la constitució d’un estat propi. Però molts aspiren a tenir-lo i busquen aconseguir aquesta majoria social que ho recolzi. És legítim. L’independentisme s’ha de viure des de la normalitat política.

De moment, l’independentisme a Catalunya s’està coent des de la societat civil. Els partits polítics catalans segueixen presoners del seu tacticisme. Si algun dia volen liderar la independència de Catalunya l’hauran d’incorporar als seus programes electorals. Només així, i després d’un procés democràtic, es coneixerà si la majoria social aspira a la construcció d’un estat propi. El dia que la majoria del poble català així ho decideixi, res el detindrà. Només els sistemes democràtics febles apel·len a una Constitució per negar una voluntat majoritària. Espanya, a marxes forçades, està madurant democràticament. El context internacional no li permetrà les cacicades d’abans.

La naixent Assemblea Nacional Catalana, sorgida de la societat civil i que es constitueix com a tal el 10 de març de 2012, pretén marcar el full de ruta de la nació catalana basada en un:

• independentisme multi-identitari
• independentisme transversal
• independentisme que gaudeixi de reconeixement internacional

El seu missatge és clar: ja no hi ha marxa enrere.

Temps d’independentisme.

*

Anar a Temps d’independentisme (3)

març 7th, 2012

Temps d’independentisme (3)

Entendre un procés de secessió com una renúncia a alguna cosa “pròpia” representa l’habitual manca de maduresa de la majoria d’estats. Molts d’ells es consideren “propietaris” dels ciutadans i de les seves decisions, tractant-los d’incapacitats o menors d’edat.

També és cert que mentre que els partits polítics i els mitjans de comunicació presenten l’independentisme com una opció d’inviabilitat o insolvència davant l’estatus quo, els ciutadans no tindran una perspectiva de conjunt i no podran prendre decisions de manera equànime.

En aquest sentit, el dret a la independència s’ha de moure en uns paràmetres de gran maduresa democràtica, amb majories generoses de suport, d’espai i de temps. Algunes de les referències:

  • • Les majories que decideixin fer el primer pas cap a la secessió han d’assolir el 55% o el 60% dels votants (no de la població). S’ha d’aspirar a la majoria absoluta i a la unanimitat però les regles democràtiques són les que són.
    • Els “tempos” de cadència fins a finalitzar el procés han de ser llargs, entre 3 i 5 anys, que permetin garantir a ambdues parts la millor solució en cada un dels assumptes.
    • La generositat i la prudència han d’avalar tot el procés, plantejat com una decisió irreversible.

L’única via de l’independentisme no violent és el pragmatisme, l’abandonament de les reivindicacions impossibles i el consolidar-se com un moviment que es fa caminant. Així, s’eviten les frustracions i es construeixen les adhesions.

*

Anar a Temps d’independentisme (2) / Temps d’independentisme (i 4)

març 6th, 2012

Temps d’independentisme (2)

Repassant algunes de les reflexions d’Oriol Illa en el seu llibre Independentisme català (2010), resumeixo els tipus d’independentisme als quals una entitat política o una nació poden aspirar:

  • Independència de la federació o confederació (ex. l’estat de Texas dels EUA)
  • Independència nacional: una part del territori de l’estat s’independitza per crear un altre (ex. Catalunya del Regne d’Espanya)
  • Independència de separació o partició en dues o més parts (ex. Txecoslovàquia, en Txèquia i Eslovàquia)
  • Independència per irredentisme: un poble que defensa la seva incorporació a una nació a la qual se sent part per raons històriques o culturals (ex. Ossètia del Nord)
  • Independència de la minoria davant la majoria: cas de comunitats ètniques minoritàries (ex. Balcans)
  • Independència estratègica: quan el discurs secessionista és una opció contingent per guanyar més autonomia dins l’estat del qual forma part (ex. Còrsega, Gal·les…)

En el següent mapa es pot obtenir una visió de l’independentisme en el món, radiografiat a finals del segle XX.

Ens podem preguntar quan està justificat l’independentisme: per alguns, sempre està justificat. Per uns altres, només quan s’han de rectificar injustícies greus. La realitat és que costa acceptar l’independentisme com un dret, acceptar-lo en situació de normalitat democràtica. En la majoria de les ocasions, la negació de secessió, divorci o independència entre pobles es produeix sempre sota arguments polítics parcials, subjectius i de conquesta històrica (Illa, 2010:91).

Els enemics de l’independentisme argumenten que aquest no té cabuda en l’actual món globalitzat, un món que tendeix cap a unitats organitzatives grans. Europa, per exemple, compta ja amb 27 estats. No pot segregar-se en les seves 270 regions. Però Europa no té aquest problema de atomització. La Unió Europea té una dotzena de fets diferencials sense resoldre i 4 d’ells estan en primera línia de sortida: Escòcia, Catalunya, Euskadi i Flandes. Malgrat es pretengui amagar, la realitat és la que és.

Anar a Temps d’independentisme (1)  /   Temps d’independentisme (3)

març 5th, 2012

Temps d’independentisme (1)

Catalunya i Escòcia, tot i ser molt diferents, tenen un cert paral·lelisme: ambdues nacions tenen 1.000 anys d’història i des de fa 300 anys viuen dins d’un altre estat. Sense entrar a jutjar els fets polítics, parlem de sentiments.

Els escocesos no se senten anglesos, un xic britànics, però sí nòrdics i saxons. Davant aquesta forma de sentir, els anglesos no s’ofenen. Potser perquè ells també tenen el mateix sentiment cap els escocesos. David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i Alex Salmond, ministre principal d’Escòcia i líder del Partit Nacional Escocès, han posat les bases per a la realització d’un referèndum a Escòcia el 2014 per decidir sobre la seva independència del Regne Unit.

Maduresa democràtica dels anglesos i lideratge polític a Escòcia. El resultat del referèndum és el de menys.

* * *

Els catalans no se senten castellans, un xic espanyols, però sí ibèrics i llatins. I els castellans i la majoria d’espanyols, davant aquesta forma de sentir dels catalans, fan parlar en el seu nom a jutges, magistrats, fiscals, advocats de l’estat, policies o militars. Mariano Rajoy, president de l’executiu espanyol, no troba motius per realitzar un referèndum sobre la independència de Catalunya del Regne d’Espanya.

Manca de maduresa democràtica dels espanyols. I manca de lideratge polític català, dividit, indecís, acomplexat. Rajoy no té un interlocutor independentista.

Anar a Temps d’independentisme (2)