Posts tagged ‘lideratge polític’

març 5th, 2012

Temps d’independentisme (1)

Catalunya i Escòcia, tot i ser molt diferents, tenen un cert paral·lelisme: ambdues nacions tenen 1.000 anys d’història i des de fa 300 anys viuen dins d’un altre estat. Sense entrar a jutjar els fets polítics, parlem de sentiments.

Els escocesos no se senten anglesos, un xic britànics, però sí nòrdics i saxons. Davant aquesta forma de sentir, els anglesos no s’ofenen. Potser perquè ells també tenen el mateix sentiment cap els escocesos. David Cameron, primer ministre del Regne Unit, i Alex Salmond, ministre principal d’Escòcia i líder del Partit Nacional Escocès, han posat les bases per a la realització d’un referèndum a Escòcia el 2014 per decidir sobre la seva independència del Regne Unit.

Maduresa democràtica dels anglesos i lideratge polític a Escòcia. El resultat del referèndum és el de menys.

* * *

Els catalans no se senten castellans, un xic espanyols, però sí ibèrics i llatins. I els castellans i la majoria d’espanyols, davant aquesta forma de sentir dels catalans, fan parlar en el seu nom a jutges, magistrats, fiscals, advocats de l’estat, policies o militars. Mariano Rajoy, president de l’executiu espanyol, no troba motius per realitzar un referèndum sobre la independència de Catalunya del Regne d’Espanya.

Manca de maduresa democràtica dels espanyols. I manca de lideratge polític català, dividit, indecís, acomplexat. Rajoy no té un interlocutor independentista.

Anar a Temps d’independentisme (2)

octubre 12th, 2011

ESPANYA-CATALUNYA. Canvi de lideratges

ESPANYA-CATALUNYA. Història compartida al llarg de molts segles. La seva gent, els seus paisatges, les seves cultures entremesclades. Encara que la unió política en un sol Estat (1714) no es va produir per un acord lliure entre les parts sinó que va ser el resultat d’una guerra. Han passat gairebé 3 segles i l’imaginari català, el poble vençut, segueix viu (alguns l’han arribat a anomenar “el problema català”).

Segons les últimes enquestes, la majoria de catalans consideren Catalunya una nació sense estat dins de l’Espanya plurinacional que reconeix la Constitució de 1978. Aquesta majoria-superior ja al 50% – no s’identifica com a independentista encara que va acumulant raons identitàries i econòmiques que la distancien de la resta d’Espanya. Per contra, la gran majoria d’espanyols consideren Espanya com una única nació i no volen entrar en debats estèrils sobre territoris o regions d’un mateix estat. Així doncs, els imaginaris espanyol i català s’estan distanciant a marxes forçades, encoratjats per una classe política incapaç de gestionar-los i uns mitjans de comunicació més violents que les armes.

El debat entre separatistes (“vull tornar a ser lliure”) i espanyolistes (“aquí no es mou ningú”) ve de llarg. De vegades, el debat ha acabat amb violència i, en altres, els pactes polítics han silenciat les veus discordants. Però, arribats a la nova era de les xarxes socials en què hi ha tantes oportunitats per pensar i organitzar-se, tinc seriosos dubtes que el debat finalitzi amb tanta rapidesa i eficàcia com fins ara. I és que, sense violència, qui pot guanyar un debat identitari?. Ningú. Segueix latent. No hi ha vencedors ni vençuts perquè el diàleg neix de la llibertat de pensament i actuació.

Per ara, l’imaginari català s’està armant d’arguments econòmics que la fan somiar amb un nivell de vida molt diferent, mentre que l’imaginari espanyol acumula cada dia arguments ideològics basats en la territorialitat i l’eficàcia de l’administració única. En última instància, els que tenen por al debat recorden l’article 8.1 de la Constitució Espanyola que cita a les Forces Armades com a defensores de la integritat territorial d’Espanya. A bon entenedor, poques paraules basten.

Però el debat Espanya-Catalunya és imparable. Ningú pot ja silenciar els ciutadans. Encara que la dificultat serà gestionar les decisions resultants. Europa pot ser l’àrbitre. Les va veure néixer, créixer, barallar-se, conviure. Ara li toca moderar el canvi de lideratges.