Posts tagged ‘llibertat d’actuació’

juny 3rd, 2012

Catalunya necessita un exèrcit de 5 columnes

Catalunya necessita un exèrcit de polítics valents que no es deixin ensarronar per quatre quartos.
Catalunya necessita un exèrcit de joves que vulguin dedicar el seu temps a lluitar per la llibertat.
Catalunya necessita un exèrcit de dones i homes que no tinguin por a perdre les seves possessions ni els seus llocs de feina.
Catalunya necessita un exèrcit de gent gran que es posi al capdavant de tot plegat.
Catalunya necessita un exèrcit d’institucions que facin honor a les seves missions.

                                                                      *
Les armes i fusells de Catalunya són la seva gent i els seus ideals.

 

febrer 27th, 2012

Dret de Manifestació i Dret de Vaga

Mentre que el Dret de Manifestació sorgeix de la manca de sintonia entre polítics i ciutadans, el Dret de Vaga sorgeix de la manca de sintonia entre empresaris i treballadors (… també s’entén la capacitat de manifestació en el món laboral i de vaga en l’àmbit personal).

El dret a manifestar està en relació amb la llibertat d’expressió. I els límits estan únicament en la llibertat dels altres. Si el meu crit o el meu cop danyen la integritat física o psíquica d’altres, la meva manifestació perd la categoria de dret. Hem, doncs, de posar molta imaginació per exercir aquest dret (no consumint productes o serveis, mobilitzant el temps lliure, unint pensaments a través de l’art …) sense por a perdre la vida. Sense llibertat d’expressió no hi ha vida, hi ha esclavitud.

El dret de vaga està en relació amb la llibertat d’actuació. Els límits no són tan clars com en el dret a manifestar-se. Si la meva actuació (“deixar de treballar”, o “treballar més”) afecta individus més enllà dels públics de l’organització (empresari, accionistes, clients, empleats, proveïdors …) la vaga perd la categoria de dret. Els dubtes sorgeixen en empreses amb milions de clients. Els seus treballadors han de posar molta imaginació per exercir el dret de vaga amb responsabilitat, perquè aquests milions d’usuaris són alguna cosa més que clients. Representen la societat en si mateixa i ja no són públics exclusius d’aquesta organització.

És obvi que l’estratègia de la manifestació i de la vaga és “informar” a tota la societat. Però no s’ha d’oblidar que l’objectiu és “forçar el diàleg” entre les parts afectades. Si el treballador o ciutadà necessita “d’enuig social” demostra falta d’arguments per a aquest diàleg. No hauria de quedar afectat el dret a l’ensenyament d’un milió de nens i joves, ni el dret de 300.000 famílies de prendre un avió per fer unes vacances, ni el dret de 60.000 congressistes a intercanviar coneixement en una ciutat. Sens dubte, la manifestació i la vaga no poden destruir riquesa.

Conceptes com “boicot”, “lluita”, “desobediència civil” haurien de deixar pas a “fòrum”, “plebiscit”, “referèndum”. Revolucionar la democràcia participativa és l’essència del canvi: participació en la presa i execució de decisions, participació en les aportacions i en els beneficis. Per disminuir conflictes cal compartir decisions.

En els convulsos temps que ens amenacen, hem de posar molta imaginació i prudència perquè els poders polítics, financers, religiosos o militars no ens prenguin el Dret de Manifestació i el Dret de Vaga.

 

octubre 12th, 2011

ESPANYA-CATALUNYA. Canvi de lideratges

ESPANYA-CATALUNYA. Història compartida al llarg de molts segles. La seva gent, els seus paisatges, les seves cultures entremesclades. Encara que la unió política en un sol Estat (1714) no es va produir per un acord lliure entre les parts sinó que va ser el resultat d’una guerra. Han passat gairebé 3 segles i l’imaginari català, el poble vençut, segueix viu (alguns l’han arribat a anomenar “el problema català”).

Segons les últimes enquestes, la majoria de catalans consideren Catalunya una nació sense estat dins de l’Espanya plurinacional que reconeix la Constitució de 1978. Aquesta majoria-superior ja al 50% – no s’identifica com a independentista encara que va acumulant raons identitàries i econòmiques que la distancien de la resta d’Espanya. Per contra, la gran majoria d’espanyols consideren Espanya com una única nació i no volen entrar en debats estèrils sobre territoris o regions d’un mateix estat. Així doncs, els imaginaris espanyol i català s’estan distanciant a marxes forçades, encoratjats per una classe política incapaç de gestionar-los i uns mitjans de comunicació més violents que les armes.

El debat entre separatistes (“vull tornar a ser lliure”) i espanyolistes (“aquí no es mou ningú”) ve de llarg. De vegades, el debat ha acabat amb violència i, en altres, els pactes polítics han silenciat les veus discordants. Però, arribats a la nova era de les xarxes socials en què hi ha tantes oportunitats per pensar i organitzar-se, tinc seriosos dubtes que el debat finalitzi amb tanta rapidesa i eficàcia com fins ara. I és que, sense violència, qui pot guanyar un debat identitari?. Ningú. Segueix latent. No hi ha vencedors ni vençuts perquè el diàleg neix de la llibertat de pensament i actuació.

Per ara, l’imaginari català s’està armant d’arguments econòmics que la fan somiar amb un nivell de vida molt diferent, mentre que l’imaginari espanyol acumula cada dia arguments ideològics basats en la territorialitat i l’eficàcia de l’administració única. En última instància, els que tenen por al debat recorden l’article 8.1 de la Constitució Espanyola que cita a les Forces Armades com a defensores de la integritat territorial d’Espanya. A bon entenedor, poques paraules basten.

Però el debat Espanya-Catalunya és imparable. Ningú pot ja silenciar els ciutadans. Encara que la dificultat serà gestionar les decisions resultants. Europa pot ser l’àrbitre. Les va veure néixer, créixer, barallar-se, conviure. Ara li toca moderar el canvi de lideratges.

juny 20th, 2011

La Llibertat de Pensament és més important que la Llibertat d’Expressió

En els temps que corren, en aquest difícil i complex 2011, és important recordar que la Llibertat de Pensament és més important que la Llibertat d’Expressió.

No tot allò que hom pensa pot expressar-ho sempre i en tot moment. Seria una temeritat. Però, encara que no sigui prudent expressar immediatament, pot fer-se amb posterioritat per mitjà d’articles, posts, llibres, tuits, tertúlies … o quan algú demani una opinió.

Potser és un dels motius que m’ha impulsat a compartir la meva vida en un bloc públic. Em sento tan limitat com la majoria de ciutadans. Jo mateix m’he autolimitat. Davant d’aquesta societat que ha substituït els valors pels interessos vull mantenir la meva llibertat de pensament per sobre de tot. I convido a tots a fer el mateix.