Posts tagged ‘lobbisme’

juny 25th, 2014

Consultes Populars, vols votar?

L’únic dolent que tenen les Consultes Populars és que “enfronten” als ciutadans. Però, què hi farem . És el preu que s’ha que pagar per la democràcia autèntica.

Em ve al cap una frase de Edmund Burke “…per a què la maldat floreixi, només fa falta que la gent bona no faci res “. La nostra democràcia és soporífera, s’adorm tothom. Ningú actua davant les injustícies o els abusos de poder perquè hem delegat la funció de control i només l’exercim cada 4 anys (i amb alts índex d’abstenció). I així “floreix la maldat” per arreu. Per què no dotar-se de mecanismes d’actuació                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         pública, quant menys de consulta popular? A Espanya la cosa pinta malament. Conceptes com iniciativa popular, col·laboració ciutadana, rendiment de comptes, difusió pública, audiència pública, assemblea ciutadana… sonen a coses experimentals. Plebiscit, referèndum i consulta són més coneguts encara que poc utilitzats. En els darrers anys, poques consultes vinculants hi ha hagut (1985, OTAN; 2005, Constitució Europea; 2009, Estatut de Catalunya) perquè convocar una Consulta Popular es competència exclusiva de l’Estat. I això ha de canviar. Algunes idees:

1- Que la competència per convocar una Consulta Popular no quedi exclusivament en mans del Govern o el Parlamento espanyol, sinó que també comparteixin aquesta  competència els Governs Autonòmics i, sobre tot, els Ajuntaments.

2- Que els propis ciutadans puguin promoure i convocar la celebració d’una Consulta Popular mitjançant la presentació d’un nombre determinat de signatures.

3- Que el resultat d’una Consulta Popular sigui vinculant. No perdem el temps.

Hi ha temes que obviaré per la seva extensió –encara que no per la seva importància– com quin és el llindar mínim de participació, la suficiència de la majoria simple o els controls financers que han d’exercir-se sobre la campanya. Respecte a les preguntes, cal afirmar que no han de ser induïdes. Ara bé, em ve un dubte: ens ho podem preguntar tot?; tenim prou informació “de tots els temes” per votar amb equanimitat? D’altra banda, podem respondre que sí. S’ha de confiar en el bon judici del ciutadà. Però, d’altra banda, els nostres baixos nivells d’informació sobre ciència i cultura poden fer un flac favor a la democràcia i prendre decisions errònies. Que ho voti una majoria no implica la decisió més adequada. Només la majoritària:

- Què sabem de Física per opinar sobre el medi ambient?. Poc, però hem de opinar i actuar. Dotem-nos de nous mecanismes d’informació i comunicació imparcials per votar en condicions.

- Què sabem de Biomedicina per opinar sobre les cèl·lules mare?. Poc, però hem de opinar i actuar. Dotem-nos de …

No desaprofitem el pols polític que li tira el ciutadà al governant amb la Consulta Popular i que va més enllà de la lògica pressió política (lobbisme).

 

març 30th, 2012

Recollir signatures no és suficient (i 2)

NO hem d’enviar les signatures a l’organització receptora (ajuntament, congrés, empresa, institució) per correu. Tampoc hem de cedir el protagonisme a una càmera de TV quan arriben les firmes en el camió. Qui ha de fer acte de presència i pressió és la gent, les milers de persones signants-compromeses. Elles són les que han de viatjar i mobilitzar-se. Les paperetes poden quedar-se a cal notari. Ara toca PASSAR A L’ACCIÓ:

I la 2a fase és la del DIÀLEG. Els milers de signants tenen una proposta diferent de la oficial, un pla alternatiu. Com en el seu dia els ciutadans no van ser escoltats i un cop demostrada la força, és l’hora de pensar políticament, del pacte, de la persuasió, de la discussió, de les dades, dels arguments. Encara que tots pretendran tenir raó, la justícia i la llibertat només tenen un bàndol.

Si el diàleg falla, si el pla alternatiu i les propostes no són escoltades o són ignorades (i es compta amb un important suport social) es pot passar a la 3a fase.

Per ordre d’eficàcia, es troben les següents ACCIONS:

1. Desobediència civil: no pagar impostos, no anar a una cita oficial, realitzar una acció ciutadana prohibida … Amb absoluta resignació davant la possibilitat de ser castigats individualment, l’èxit d’aquesta acció rau en el nombre de ciutadans compromesos (1.000, 50.000, 1 Milió …). L’eficàcia augmenta exponencialment quan els protagonistes de la desobediència civil són institucions -sobretot si són públiques-.
2. Vaga de fam: d’un ciutadà, d’un grup de ciutadans, d’un gran col·lectiu. Vaga intensiva fins a l’extenuació o vaga de reemplaçament. Té major eficàcia com més joves siguin els subjectes compromesos, i encara més si són prescriptors, polítics, escriptors, artistes, científics…
3. Deixar de consumir: sempre dins del marc legal i durant períodes de temps destacats (3 dies, 3 setmanes, 3 mesos …) no comprar benzina, begudes, paper, roba, reduir al mínim els consums bàsics (aigua, llum, gas, telèfon ). Pot dirigir-se tant contra una empresa específica com a tot un col·lectiu, o contra una directiva política. L’eficàcia està en relació amb el temps que es mantingui l’acció.
4. Performance organitzada: encara que és una tècnica que habitualment s’utilitza en la 1a fase per aconseguir les signatures, també pot utilitzar-se per tornar a la 2a fase de diàleg. Com més s’allunyi de l’habitual manifestació de 3 hores (que inunda carrers però que després tothom torna a casa) més possibilitats d’èxit. Jornades multitudinàries silencioses que es repliquen setmanalment; cassolades; corals i orquestres de milers de ciutadans que s’expressen artísticament; gestos contundents en finalitzar esdeveniments (cinema, teatre, esport); vídeos virals a través d’internet; riuades humanes, caminades populars…
L’èxit de la 3a fase és mantenir el ritme i el clima d’actuació fins a aconseguir els objectius de protesta que van portar a la recollida de signatures. Si els que van signar són persones compromeses, podran alternar-se i fer eficaç l’acció de pressió.

Anar a Recollir signatures no és suficient (1)

març 29th, 2012

Recollir signatures no és suficient (1)

Si después de una campaña -más o menos explícita- un colectivo consigue 27.000 firmas o 1 millón, nadie puede dudar del éxito de convocatoria y poder de seducción. Se aúnan ilusiones o frustraciones, se proyecta una “hoja de ruta”… Y al final, diversas cajas de cartón con muchas papeletas, firmas e identificaciones. Una buena campaña de medios, además, puede conseguir algunos titulares en prensa, radio o televisión, y una difusión viral por las redes sociales. Pero…¿por qué no consiguen, habitualmente, su objetivo?

El lobbismo de movilización de bases tiene fuerza y eficacia siempre y cuando los firmantes sean algo más que firmantes. El que firma debe comprometerse con la causa más allá de los 10 segundos que le cuesta firmar. Firmar y ceder toda responsabilidad a los organizadores no es de recibo.

Debemos ser valientes y reconocer, de una vez por todas, que las campañas de recogida de firmas de apoyo-adhesión son ineficaces. Representan una técnica gastada y anacrónica. Los políticos no se inmutan cuando las reciben, aunque traigas cientos de cajas en un camión (a más de uno le he oído decir… total, podrían escanearlas y traerlas en un pendrive). Deberíamos transformarlas, pues, en firmas de compromiso-actuación. Segurament, els organitzadors aconseguiran moltes menys, però seran altament efectives. És millor tenir 4.000 firmes de persones compromeses que 1 milió de signatures anònimes. Signar és una cosa molt seriosa.

La majoria de persones que donen suport o s’adhereixen a una causa a través de la seva signatura no són sinceres, no pretenen córrer cap risc ni desprendre’s del seu temps. En canvi, la majoria de persones que es comprometen a actuar a través de la signatura, estan disposats a passar a l’acció quan el guió ho exigeixi.

Per què és important passar a l’acció després de la recollida de signatures? Perquè, la recollida de signatures és només el mitjà, no la fi. No ho convertim en una performance per mesurar les forces. Tot això no és un joc.

La clau és: què li demanem als signants?, quin compromís d’actuació?. La 2a fase és la que pot aconseguir l’objectiu.

Cont. a Recollir signatures no és suficient (i 2)

 

maig 12th, 2011

Comunicació Científica (2a part)

../… ve del post Comunicació Científica (1a part)

Per què encara no has actuat? … La pel·lícula HOME és prou explícita …
… El que passa és que demana compromís i no tinc clara la meva escala de valors …
… Demana acció i no tinc temps …
… Demana que ho divulgues i no sé com fer-ho …

Amb sort, es produirà un comentari “preocupant” prenent una tassa de cafè. Així doncs, els objectius de la comunicació científica ecològica i mediambiental no s’han complert: no hi ha acció, es trenca la cadena, no hi ha compromís individual ni col·lectiu.

*

SOLUCIONS DE MILLORA PER A LA COMUNICACIÓ CIENTÍFICA

a) Envers els públics sobre els quals no hem actuat encara:

- Sol·licitud d’ajuda a la comunitat educativa. Sense la prescripció dels educadors (primària, secundària, universitària, professional, contínua) els canals de transmissió no són res. De manera conjunta, es poden dissenyar i executar entrevistes, esdeveniments, fòrums, publicacions, tant reals com virtuals.
- Sol·licitud d’ajuda a la comunitat científica en la transmissió del missatge. Els hem de demanar que complementin la seva gran actuació científica com comunicadors socials. La seva credibilitat és molt alta. De manera conjunta, es poden dissenyar i executar entrevistes, esdeveniments, fòrums, publicacions, tant reals com virtuals.

b) Envers els públics que ja coneixen el missatge:

- Actuacions de seguiment: com a mínim, hem d’obtenir el permís de seguir tractant-los i informant a través de xarxes socials. L’impacte dels missatges ha de deixar pas a una tasca, lenta i titànica, de persuasió individualitzada. El truc està en la personalització. Es poden dissenyar dinàmiques i processos de cultivació i reconeixement, formació i lobbisme de mobilització de bases.

c) Envers els públics decisors:

- Actuacions de pressió (lobbisme directe) davant autoritats governamentals i reguladors, activistes, analistes, per promoure canvis legislatius que incorporin mecanismes de denúncies, prohibicions, multes. No confiem només en la bona voluntat. No hi haurà canvis disruptius en la conducta col·lectiva. Les lleis han de marcar els tempos.

Si només ens preocupem de la creació del missatge i deixem que el temps ho arregli tot, la comunicació científica no és eficaç i, per tant, no aconsegueix ajudar les necessitats ecològiques i mediambientals del planeta. La veritable comunicació va més enllà: investiga, dissenya, executa, avalua, valora resultats en un nou estadi. És a dir, no es cansa fins que aconsegueix els seus objectius de persuasió. Millor poques accions comunicatives que tinguin actuacions de reforç i seguiment que no milers i milers de missatges que només pretenen “fer pensar i aquí queda la cosa”. Això frustra, endureix el cor i retarda el canvi.

Un altre dia seguim.

 

abril 27th, 2011

1 Milió de Cartes per 1 Milió de vides

Com a DirCom del Departament d’Educació del govern català, vaig tenir l’ocasió de crear, dissenyar i dirigir, al novembre de 1996, una campanya de lobbisme de mobilització de bases (grassroots lobbying), que buscava estimular a 1 milió d’escolars de Catalunya a enviar cartes a l’ONU per posar fi al genocidi al Zaire, que en aquell moment portava 1 milió de morts entre hutus i tutsis.

Es tractava de pressionar el secretari general de Nacions Unides perquè posés fi al silenci a què ens té acostumats i enviés als Cascos Blaus al Zaire per defensar els milers de desprotegits d’aquesta salvatge violència.

-Per a això, es va repartir 1 milió de cartes en blanc (com la que es mostra) i milers de cartells informatius de l’acció entre els 4.000 centres educatius de primària i secundària. Es convidava els escolars a què escrivissin, de pròpia mà, el que sentien en aquell moment i que aportaran les seves idees per la pau. Tots els centres escolars que es van adherir a la campanya van aprofitar l’ocasió per parlar sobre la no-violència i la realitat del moment. Alhora, els docents van donar les instruccions per a què els nens i joves enviessin l’escrit el més aviat possible al seu destí.

L’èxit de la campanya va ser indubtable, ja que van arribar 325.000 cartes a l’edifici central de Nacions Unides a Nova York, totes elles amb el mateix titular, amb el mateix objectiu i la mateixa idea, des d’un petit país com Catalunya, que en aquell Nadal semblava obsessionat a obligar-la a prendre una decisió. Els Cascos Blaus finalment van intervenir al Zaire, tard, però van acudir a la salvaguarda de milers de persones. I amb molt poc suport internacional, com sempre.

Com queda demostrat, les campanyes de lobbisme no sempre són a favor o en contra de lleis de l’avortament, el tabac, les telecomunicacions o la vida marina. També poden –i han de– utilitzar-se per conscienciar els ciutadans sobre temes d’urgència social. Les campanyes de mobilització de bases activen un mecanisme de resposta que permet a les persones actuar, dir el que senten, donar un consell o un toc d’atenció. I encara que els mitjans de comunicació no estiguin per la feina, els ciutadans van prenent consciència del seu poder. Com es desenvoluparia aquesta campanya en l’actualitat, amb Twitter i Facebook en plena acció? No n’estic segur que els resultats fossin molt diferents. Actualment vivim immersos en desenes de guerres i causes injustes, i les Noves Tecnologies fan el que poden. No poden multiplicar els efectes de mobilització. Perquè, darrere de l’ordinador o el telèfon mòbil està la mateixa persona d’abans, la sensibilitat s’ha de veure.

Ara mateix se m’acudeixen un bon nombre de causes que haurien de mobilitzar-nos. Uns, hem de promoure-les. D’altres, hem de recolzar-les. En definitiva, hem d’actuar. Aconsello una visita a http://actuable.es per agafar idees. O fins i tot, per començar a actuar. Un altre dia seguim.