Posts tagged ‘periodisme’

novembre 19th, 2012

Els muckrakers han de ser expulsats de la professió periodística

La traducció del concepte de muckraker és “removedor de fems“, un terme que va començar a utilitzar-se en el món de la comunicació a principis de s.XX i que definia el periodista, l’escriptor o el relacions públiques que es dedicava a denunciar públicament la corrupció dels polítics i personatges públics de l’època, fent relluir els seus draps bruts. Un treball que furgava en les vides alienes amb l’objectiu lloable de buscar la veritat.

Alguns consideren als muckrakers l’antecedent del periodisme d’investigació. Jo no estic molt segur. És cert que van aconseguir trontollar les classes dirigents i l’establishment nord-americà, revolucionant el statuo quo. Això sempre és bo.

Però el paper de removedor d’escombraries, encara que tingui el seu fonament en la “prova” aconseguida, sempre és tendenciós i parcial, i sens dubte parteix d’un posicionament subjectiu i moral de l’investigador. I en massa ocasions obeeix a un interès personal que el fa ser “jutge i part” i invalida qualsevol resultat.

I en aquesta fase estem. Els objectius del muckraker han canviat. Ja no pretén denunciar sinó que pretén ser el protagonista del canvi, en una posició en la qual tot val, fins a la mentida. La fi justifica tots els mitjans.

Alguns pseudo-periodistes com Pedro J. Ramírez, el director del diari El Mundo, confonen en nombroses ocasions el paper de representants d’un mitjà de comunicació amb el de justiciers. Recentment, El Mundo ha irromput en la campanya electoral catalana de 2012 “escampant merda” sobre el President Mas, candidat que es presenta a la reelecció.

En democràcia, els ciutadans viuen dos moments ben diferenciats: 15 dies de campanya electoral i 1.445 dies (4 anys menys 15 dies) de vida normal. Si el muckraker irromp en campanya electoral no ho fa per mostrar la veritat a la societat sinó per prendre partit per uns i contra els altres. I no és el seu espai, ni el seu moment. El periodisme de denúncia, el periodisme basat en la investigació de documents veraços i testimonis imparcials té molt de temps, abans i després de la campanya electoral, per complir amb la funció social que té encomanada.

Està comprovat, a més, que el muckraker que irromp en campanya electoral influeix poc en els votants indecisos. En canvi, influeix negativament en la professió periodística. Els actuals muckrakers, expenedors de dossiers i carnets de bons i dolents, han de ser expulsats de la professió abans que el periodisme s’enfonsi definitivament per culpa seva.

 

novembre 21st, 2011

“Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques”

5 fragments de l’entrevista del periodista Lluís Amiguet a Paddy Coulter, investigador i director de l’Oxford Global Media (La Vanguardia 21.11.11, p.96)

- No tornaran a contractar periodistes quan millori el cicle econòmic? No és una qüestió de cicle, sinó un canvi de model de negoci en el que l’ofici de periodista té difícil encaix. Així que, si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques -la segona indústria de Gran Bretanya i en augment-, de manera que tindrà més futur i feina.
- Què hi ha de dolent en les relacions públiques? Està bé que hi hagi relacions públiques, el problema és que només hi hagi relacions públiques. I no és un problema només dels periodistes, sinó dels ciutadans: les democràcies anem camí de no tenir més fonts d’informació que les interessades. I això inclou a les que serveixen als governs.
Per què? S’ha trencat el contracte social pel qual els grans mitjans interpretaven la realitat amb bon periodisme per a les classes mitjanes que, a canvi, pagaven una quantitat ínfima i acceptaven ser receptors de la publicitat. … / ..
No es podrà exercir el bon periodisme en blogs, Twitter, webs …? Tot això és fantàstic. Però si jo fos un polític corrupte o una indústria que enverina l’aigua, dormiria molt més tranquil sabent que el meu únic enemic en potència són uns quants blocaires per lliure.
-També són necessaris. Però només els grans mitjans tenen prestigi, influència i difusió per actuar com a contrapoder d’un govern corrupte o equivocat. Sense ells, la democràcia només depèn de l’ètica dels seus governants. … / ..

Em venen al cap 4 puntualitzacions:

1) L’investigador Coulter oblida els codis ètics de les relacions públiques, que honren la professió.
2) Condiciona el “bon periodisme” a pertànyer a un gran grup mediàtic. Afirmació arriscada.
3) Menysprea als blocaires que van per lliure. Una expressió imprudent.
4) Ni l’entrevistador ni l’entrevistat parlen del business-media, de la connivència entre premsa i poder, atribuint la culpa a Internet quan el problema té un rerefons ètic.

El titular “Si el seu fill li diu que vol ser periodista, digui-li que es faci relacions públiques” és clar, precís i visionari. Coincideixo plenament. Encara que no passa de ser un titular provocatiu. El futur de la comunicació s’ha d’escriure.

setembre 21st, 2011

Relacions Públiques: les xarxes socials impacten o influeixen?

A data d’avui, i amb les xarxes socials a tot tren (sobretot Twitter), les agències de Relacions Públiques tenen seriosos dubtes a l’hora de decidir a quins periodistes dirigir-se en la seva tasca de difondre missatges i promoure la bona imatge de l’organització per a la qual treballen. D’una banda, hi ha els periodistes dels mitjans de comunicació clàssics. Ben posicionats. Coneguts. Però amb una audiència que es mesura per 4 o 5 xifres (6.000, 60.000 lectors-oients …). De l’altra, els que en el seu temps lliure (alguns periodistes titulats) exerceixen de prescriptors a través de les xarxes socials i compten amb milers de seguidors (followers). Tenen menys reconeixement professional però tenen molts més lectors (90.000, 400.000 …).

A primera vista, el més sensat és sol·licitar la col·laboració de tots dos perfils. Encara que el client sempre ens preguntarà sobre l’eficàcia d’un i d’altre (perquè les Relacions Públiques costen molts diners). Ens demanarà que mesurem l’impacte de la crònica del periodista clàssic i la dels retuits a Twitter.

Per ara, sabem mesurar la influència dels periodistes de ràdio, TV i premsa. Però no es coneixen, per ara, mètodes precisos per saber si els retuits a Twitter o les opinions de blocaires influeixen en les persones o simplement amplifiquen la notícia.

¿Les xarxes socials impacten o influeixen?.

 

juliol 17th, 2011

Periodisme i Relacions Públiques: amb la dignitat per terra

Si continuem així, la credibilitat dels professionals de la informació i la comunicació arribarà als mateixos nivells que gaudeixen polítics i banquers. Els recents casos de corrupció de l’imperi Murdoch (la punta de l’iceberg d’una pràctica estesa en molts altres mitjans de comunicació) o el mal exemple de l’empresa de Relacions Públiques més gran del món (que mostra el seu historial i mecanismes de funcionament)ens fan dubtar de la dignitat de la professió.

  • És lícit que el periodisme exerceixi l’espionatge i pagui diners a informants, inclosos policies, per aconseguir notícies?. Alguns afirmen que ningú hauria de “esquinçar-se les vestidures” perquè en definitiva tot respon a la realitat actual dels business-media. Si hem arribat fins aquí és perquè hi ha milions de lectors i espectadors que compren aquest tipus d’informació.
  • És lícit que una agència de Relacions Públiques treballi per a una tabacalera que intenta millorar la seva imatge?, ¿Per a una petroliera que pretén donar explicacions davant d’un desastre que ha provocat?; ¿Per a un laboratori químic que té davant a 15.000 damnificats?; ¿per a un govern no democràtic que intenta explicar el seu ideari?. És lícit dirigir la comunicació de Facebook “creant” històries “anti-Google”?; ¿O treballar per a una empresa biotecnològica amb l’objectiu de contrarestar els arguments de Greenpeace?. Encara una pregunta de més difícil resposta: si tot ésser humà té dret a un advocat, tots tenen dret a les Relacions Públiques, per argumentar i contra-argumentar davant l’opinió pública?. He impulsat aquest debat a les aules i mai he aconseguit unanimitat en la resposta. Perquè no és tan senzilla com sembla.

Només a Espanya, es graduen cada any 2.800 nous titulats en Periodisme (el 90% d’ells acaben treballant de Relacions Públiques en empreses, ajuntaments o fundacions). I als que hem de sumar 2.200 titulats en Publicitat i Relacions Públiques. 5.000 nous professionals cada any. Què els direm? Què lluitin per una nova comunicació o que es submergeixin en la trista realitat actual?

Des de les aules, des dels despatxos, des de les redaccions … hem de reintroduir l’ètica com a element clau de la nostra supervivència com a creadors d’opinió. Si no canviem les coses, el descrèdit serà definitiu i no hi haurà marxa enrere. I no estic segur que la ciberciutadania pugui substituir els professionals de la comunicació (milions de persones creuen que sí).

Un altre dia seguim.

maig 17th, 2011

“Sense preguntes NO cobertura” (…a veure si és veritat!)

El passat 4 de maig de 2011, diferents col·lectius de periodistes espanyols van llançar una campanya a Twitter expressant la seva indignació i exigint que no es convoquin rodes de premsa sense admetre preguntes.

En tan sols 15 dies, més de 60 mitjans i 10.000 persones a títol individual s’han sumat a la campanya. És una vella discussió que ressorgeix cada tant, i estic absolutament d’acord amb el lema de la campanya. Des de les Relacions Públiques –creadores de les rodes de premsa– sempre he defensat que si una organització (una empresa, un partit polític, un ajuntament, una ONG) no es vol sotmetre a les preguntes dels periodistes, NO ha d’utilitzar mai la Conferència de Premsa, ni per raons d’estètica escenogràfica. En tot cas, té la Nota de Premsa, una tècnica de Relacions Públiques unidireccional.

De tota manera, algunes reflexions:

1 – Una Conferència de Premsa sense preguntes també pot ser entesa com una estratègia informativa del creador de la informació i és molt lliure de fer-la (i el periodista de no assistir!!).

2 – No estic molt segur que la informació guanyi cobertura si hi ha preguntes de periodistes. No està provat. La cobertura depèn de moltes coses.

3 – No oblidem la realitat dels mitjans de comunicació actuals, la gran majoria amb “credo” i “identitat manifesta”, les “preguntes” busquen veure reflectida l’opinió del medi. Molts parlen ja del business-media. Jo em resisteixo a acceptar aquesta realitat perquè sóc un romàntic del periodisme d’abans.

4 – Amb ànim constructiu per a la professió de periodista, m’atreviria a demanar que menys votacions a Twitter i més actitud conseqüent amb els propis principis. “Sense preguntes, no cobertura”. Doncs a veure si és veritat: periodistes, no assistiu. No els demanem als ciutadans que es posicionin davant d’una situació que no està a les mans.
De tota manera, els deixo el link per si consideren que el gremi de periodistes necessita del seu ajut.