Posts tagged ‘premsa’

juny 18th, 2013

Manuel Martínez Calderón: no podria donar-se per finalitzat el dol?

Després de la mort de l’empresari català Manuel Martínez Calderón l’any 2001, tres persones anònimes amigues (“sempre serem 4″) han pagat una fortuna en publicitat mortuaria. D’una banda, una esquela tots els mesos per commemorar el “dia mensual” de l’òbit. D’altra, i dues vegades a l’any -una per a commemorar el dia natal i una altra el de la defunció-esqueles de pàgina sencera (!). Sens dubte, un fet únic al món i tot un World Record Guiness. En aquests moments, la xifra invertida ronda els 150.000 € en esqueles mensuals (al diari La Vanguardia) i 800.000 € en esqueles a pàgina completa (a La Vanguardia i El Periódico). A punt estan ja d’arribar al milió d’euros.

No podria donar-se per finalitzat el dol?. Té algun sentit continuar 12 anys més?. Si persisteixen en gastar tants diners, ¿no és hora de reinventar l’acció i reorientar-la?. No estic dient que els “mitjans de comunicació” no mereixin recursos estratègics. Però els excessos sempre són dolents. A més, seria una bona manera de fer callar els malpensats que veuen en aquestes esqueles alguna cosa fosca, pagaments polítics entre empreses d’oci, editors d’opinió pública i partits polítics.

Algunes idees per a què els “tres” amics anònims reflexionin. No només els “mitjans de comunicació” pateixen:

  • la investigació científica està molt necessitada de recursos.
  • el benestar social només arriba a un petit percentatge de la població.
  • la cultura i l’educació compten amb molt pocs suports privats (i l’administració pública no està per la feina).
  • el medi ambient té més enemics que amics.
  • els joves no troben suport econòmic en els grans.
  • …………

Si Manuel Martínez Calderón aixequés el cap estic segur que estaria d’acord amb mi.
El dol es pot donar per finalitzat.

 

agost 31st, 2012

Els amos de la informació a Espanya

Un bon treball infogràfic (presentat al bloc La mirada del mendigo al juliol 2012) per conèixer qui són els amos de la informació a Espanya. Conté inexactituds però queden compensats per una quantitat destacada de dades relacionals i ideològiques que ajuden a comprendre el perquè de les coses.

A primera vista, la ideologia d’ultradreta sembla haver-se apoderat de gran part de televisions digitals (regionals i nacionals) i de la premsa escrita (regional i nacional), liderada per expolítics, empresaris i la pròpia Església Catòlica. Sens dubte, un camí similar a l’italià, on els mitjans de comunicació deixen de ser el Quart Poder i s’integren en el Primer, en el Segon, al Tercer … Però no hi ha mal que 100 anys duri. Les xarxes socials posaran les coses al seu lloc … espero ….

(llegir més)

juliol 21st, 2012

Quan el periodisme és inoportú

Portada del diari barceloní El Periódico de 21 de juliol de 2012. Els termes utilitzats no només compten amb la càrrega ideològica habitual de la premsa opositora sinó que són clarament inoportuns. El titular diu “València cau, Espanya tremola” donant cobertura a una enorme foto de desenes de persones amb fusells a la mà. Un petitíssim subtítol a peu de foto aclareix que es tracta de la guerrilla opositora al govern sirià.

És absolutament innecessari manipular el subconscient dels lectors. Una Comunitat Autònoma com València ha sol·licitat un ajut i una garantia de finançament al govern central en la brutal crisi que estem vivint. Res més. Ningú tremola per això. I menys els ciutadans sirians que bastants problemes tenen amb la falta de llibertat del seu país.

Editors i periodistes: no tot val. Han de vetllar per la integritat del discurs polític. I encara més quan la situació actual està tan distorsionada.

La premsa ha d’animar la ciutadania a sortir al carrer a demanar justícia, perquè ha de promoure el canvi social. Però mai ha de fer-ho mitjançant la violència subliminal de les portades i les expressions bèl·liques inadequades.

 

 

gener 12th, 2012

La Publicitat com a referència dels preus a la nostra societat

Hipótesis: el coste de un espacio publicitario en la prensa, la radio o la TV tiene una relación directa con el índice de precios de productos y servicios.

CAS 1 – Quant pot costar el lloguer d’un local en un cèntric carrer?: 5.000, 18.000, 30.000 euros al mes?. Una de les referències que prenen els directius que volen llogar aquest cèntric local és, quant em costaria un anunci publicitari de la meva empresa a TV, ràdio, premsa, tanca exterior?…3.000, 25.000 …?. Amb aquesta referència, llogo el local i instal·lo un bon rètol perquè el vegin 500.000 vianants al mes. Una solució interessant. D’aquí l’exagerat volum d’oficines bancàries a les nostres ciutats. La referència del preu del lloguer del local es determinarà, doncs, per la seva capacitat de generar informació publicitària eficaç i esdevindrà la raó de pagar un preu o un altre pel local.

CAS 2 – Quant pot pagar un club esportiu als seus esportistes? El que un anunciant estigui disposat a pagar per a què aquests esportistes facin publicitat de la seva marca en els espais més destacats del club (samarreta, instal·lacions …) La referència dels preus en l’esport són els costos de la publicitat que es genera.

CAS 3 – Algú s’imaginava fa només uns anys que llegiríem la premsa sense pagar per ella? Aquesta disrupció en el mercat la paguen les empreses que s’anuncien publicitàriament. I quan aquestes deixen de fer-ho (com està passant en els nostres dies) la mal anomenada “premsa gratuïta” deixa d’existir. La publicitat, en aquest cas, és la que fa viable l’empresa.

CAS 4 – Vaig a iniciar un projecte. Necessito 10.000 € de diferents inversors als quals els cedeixo, com a socis preferents, el 80% del capital del projecte. Però, també puc plantejar-ho d’una altra manera, buscant patrocinadors (empreses que vulguin anunciar-se en el meu projecte) que paguin els costos (10.000 €). L’exemple de Promobilletes és destacable. Els dos enginyers de la UPC, líders de la iniciativa, compren els títols de transport al preu normal i, posteriorment, els envien per correu postal a un preu molt més reduït a l’adreça que el comprador indica. El títol no es modifica. L’únic que fan és adjuntar dins de la carta un missatge publicitari d’un anunciant, que va a part. La publicitat passa a ser, en aquest cas, la referència per fer viable el projecte. És tan innovador que l’Autoritat Metropolitana del Transport ha fet tot el possible per acabar amb ell.

Molts altres casos podrien il·luminar la hipòtesi plantejada. Sens dubte, avui dia la publicitat té un pes massa rellevant en la presa de decisions d’empreses i ciutadans. I potser no hauria de ser així.