Posts tagged ‘publicitat’

abril 24th, 2015

Adéu, pare (in memoriam, Manel Palencia i Garriga)

Manel Palencia 001La mort de la teva filla el passat mes de gener ha estat un cop massa dur per a tu. La vida va perdre tot sentit a partir d’aquell moment. I has decidit seguir la seva estela. Adéu, pare. Et trobaré molt a faltar.

Et vull dir una cosa: em sento molt orgullós de tu, del que has fet i del que has dit, de la teva actitud com a pare, com a ciutadà, com a professional de la publicitat, com a catalanista. La teva vida no ha estat fàcil i has lluitat de valent per aconseguir un espai professional i familiar de qualitat, amb un estil propi. Els companys de la publicitat saben de la teva generositat, tracte i somriure constant. La família i els amics també. Inclús la gent anònima del carrer també ho saben (em ve al cap la teva acció “diària” de preparar-te monedes a la butxaca per repartir-les entre persones necessitades… sembla una tonteria però fer-ho durant 15.000 dies és excepcional).

No tenies facilitat de paraula però tenies facilitat de pensament, una ment àgil típica de les criatures de la post-guerra. I el temps i l’experiència et van convertir en un gran publicitari, expert en mitjans. La publicitat en cabines telefòniques (CETESA) va ser “made in Palencia” durant molts anys.

Sento també una gran satisfacció per haver compartir bona part de les nostres vides, professió i passió. Als anys 80 i 90 vam compartir Junta Directiva de l’Associació Catalana de Publicitat i Comunicació, de la qual vas ser President un munt d’anys (des d’aleshores et deia “president”, m’agradava dir-te “president”, fins el darrer dia et vaig dir “president”). Vam compartir moto. Vam compartir pont aeri. Vam compartir la llengua catalana (amb tu vaig poder parlar en català des de la infància). Vam compartir un munt de frases fetes. Vam compartir grans estones rient, rient de valent, instants màgics de la vida. Inclús ets el culpable del meu agnosticisme actual, regalant-me llibres de l’estil “Jesús, 3.000 anys abans de Crist”… tantes i tantes coses. Et vas entendre molt bé amb els meus fills. El paper d’avi (“Bubu”) el vas fer amb gran empatia, i de manera sincrònica i complementària a la meva. Gràcies, pare. Per tot.

A partir d’avui quedo orfe de tu. Ben segur, en el futur trobaré a faltar les teves observacions i la teva admiració per tot el que feia. M’admiraves molt. I confiaves molt en mi. Era recíproc.

Adéu, pare. Fins sempre.

pare1  pare2
setembre 22nd, 2013

Donar és la millor comunicació

“Donar és la millor comunicació”. Així acaba un espot publicitari de l’empresa tailandesa de telefonia, True Move-H, que ha decidit sorprendre als seus usuaris i al món sencer amb un reflexiu missatge a través d’una campanya de relacions públiques. L’objectiu de la campanya no és recollir diners per a una causa ni vendre un producte. Tan sols vol transmetre una història commovedora que humanitza les relacions entre les persones. Convido a visionar-lo. És impactant i molt emocionant.

YouTube Preview Image

El vídeo promocional, de 3 minuts, ha aconseguit 8 milions de visites en tan sols una setmana (21.09.13). L’ús d’un elaborat storytelling (crear una història i explicar-la) en els mitjans de comunicació està ben vist per a les ONGs quan persegueixen conscienciar i captar fons. Però no està tan clar per a les empreses, sobretot si la història que s’explica juga amb els valors i les emocions més íntimes de l’ésser humà, aquelles que et fan posar vermell: donar, pensar en l’altre, ajudar … quan tots sabem que les empreses es mouen en un mitjà competitiu i egoista. Així doncs, hauríem de preguntar-nos: l’empresa tailandesa True Move-H promourà entre els seus empleats, accionistes i clients els valors que s’expliquen en aquest vídeo?; com ho farà?. Si no ho fa, aquest magnífic espot publicitari, a la llarga, no farà altra cosa que torpedinar la fràgil línia de flotació de la Responsabilitat Social de les Empreses.

 

abril 8th, 2013

De patrocinar esdeveniments a crear-los

Gran part del negoci de la publicitat convencional s’està traslladant cap al patrocini, on les marques no s’anuncien en els mitjans (TV, ràdio, exterior, premsa o internet) sinó en espais i suports d’altres organitzacions (esportives, artístiques, socials ).

A això cal afegir que en els darrers 5 anys, les marques més innovadores no patrocinen esdeveniments sinó que creen els seus propis. A través d’una performance; en la cerca d’un rècord Guinness; a través de l’esport o l’aventura extrema; creant festivals artístics a mida; gestionant espectacles culturals o esportius (Teatro Movistar en Madrid, Fly Emirates Stadium…).

La marca Red Bull representa aquesta última tendència. L’any 2012 va organitzar un esdeveniment propi que perseguia un rècord mundial: un salt humà des de 39.000 metres d’altura, protagonitzat per Felix Baumgartner. Cal preguntar-se si, després de l’esdeveniment, les vendes van augmentar o només es va guanyar en notorietat. La pregunta no és intranscendent perquè l’esdeveniment va costar 50 milions de dòlars.

La publicitat persegueix cridar l’Atenció del consumidor amb una informació ben plantejada, creant un Interès per aquesta informació i un Desig d’adquirir el producte o servei ofert en aquesta informació. Si finalment s’aconsegueix que el consumidor Actuï i compri el producte, la publicitat ha complert la seva funció (l’efecte AIDA). De manera particular, el patrocini no centra els seus objectius en l’Acció final sinó en l’Atenció i Interès inicials. Una gran diferència.

Patrocinar esdeveniments -o crear-los- és rendible, tot i que les vendes directes no millorin de forma immediata perquè es busca la penetració de la marca en la ment del ciutadà a mitjà i llarg termini. Es busca crear “fans” més que clients (… els clients són infidels … els fans mai ho són …). És obvi que un “esdeveniment” no produeix el Desig de comprar el producte de forma immediata però pot crear el Desig de comprar l’esperit de la marca. Així, i tenint en compte el nivell de infoxicació actual, si el consumidor concedeix uns minuts de la seva Atenció i del seu Interès a una marca és tot un èxit. La “venda” ja no és el més important.

En un futur no molt llunyà, les marques confiaran més en les notícies que generin els seus propis esdeveniments que en la publicitat clàssica que presenta les bondats del seu producte.

 

juny 27th, 2012

Quan la publicitat és oportuna

Martini (2012)  La sort no ve sola. La sort és una actitud (Luck is an attitude)

YouTube Preview Image

Apple (1998) Pensa diferent (Think different)

YouTube Preview Image

El Palacio de Hierro -México- (1995) La confiança vesteix més que qualsevol tratjo

DGT (1985) Si beus no condueixis (Don’t drive drug)

YouTube Preview Image

Ariel (1985)  Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo

YouTube Preview Image

*

En ocasions, poques, la publicitat és oportuna perquè ens prescriu actituds i formes socialment responsables.

 


juny 15th, 2012

Quan la publicitat és inoportuna

Res és gratis. Sempre paga algú. En la majoria de vegades, un mateix, comprant més del compte. Així doncs, per què el màrqueting utilitza el concepte de “gratis” si no és cert?: … Li regalem un terminal telefònic, un paquet extra de galetes, si compra 1 li regalem 2 … L’únic objectiu és augmentar el consum.

Però hi ha zones perilloses en les quals aquest llenguatge és perillós. És el cas de la cultura i l’art. Tothom reconeix que els artistes tenen dret a cobrar per les seves obres artístiques. Però hi ha divisió respecte a qui ha de pagar la festa:  l’usuari?, ¿l’Estat?, ¿un gran donant?, ¿el patrocini publicitari d’una marca?. Tot són dubtes, posicions divergents, opinions diferents.

L’altre dia em vaig trobar un missatge publicitari en un OPI que deia el següent: “La música sona més bé quan és gratis“.

- Frase desafortunada
- Eslògan fals
- I si busca crear tendència, encara pitjor, perquè no hi ha cap consens.

La creació musical no pot ser gratis. I si l’usuari no paga per ella, ha de ser conscient que l’està pagant amb els seus impostos o l’està pagant una marca comercial amb fins publicitaris. Així doncs, la música no sona millor quan és gratis, perquè no és gratis. Diria més, les coses gratis tenen menys valor i per això, sonen pitjor.

gener 17th, 2012

El patrocini publicitari pot promoure el canvi social

El low-cost es pot assolir, fonamentalment, de 2 maneres: a) reduint qualitat-quantitat en el producte o servei, b) permetent que la publicitat jugui un paper important en aquest producte o servei. Habitualment, es prenen les tisores. En altres ocasions, s’utilitzen les 2 estratègies alhora (cas de Ryanair). Però, per què no permetre que la publicitat lideri l’estratègia del baix cost sense disminuir la qualitat o quantitat?. En concret, a través del patrocini publicitari. Serveixi l’esquema com a punt de partida:

Respecte al patrocini, cal dir que l’intercanvi econòmic que es produeix quan una empresa cedeix els seus espais per a què altres s’anunciïn en ells, lucra a tots dos. Ho fan els petits clubs esportius i els diners dels seus patrocinadors els permet sobreviure. Els autobusos públics o el metro també cedeixen els seus espais a canvi de diners de diferents anunciants. I aquests diners fan augmentar els ingressos del compte de resultats. Però els ingressos que genera el patrocini publicitari no van directament a baixar costos del producte o servei. En general, no incideixen en el preu.

Per què no convertir la publicitat en alguna cosa que incideixi directament en els preus i, per tant, en les butxaques dels ciutadans?.

Alguns exemples:

- El negoci més disruptiu de finals dels anys 90 a la premsa. Tots els ingressos generats per la publicitat al diari van directament al preu d’aquest fins convertir-lo en gratuït. Una premsa diferent. I el ciutadà, content.

- Les bosses de paper pel pa (baguette), que incorporen publicitat externa d’anunciants (Vodafone, Nocilla …) Els comerços contents perquè s’estalvien la compra de bosses de paper. Però aquesta disminució de despesa no la reverteixen en el preu del pa. A què esperen? … Encara que sigui 1 cèntim d’euro. La butxaca del ciutadà ha de ser prioritari.

- La iniciativa de Promobitllets, explicada en el post anterior, on dos enginyers de la UPC busquen anunciants per reduir el caríssim preu del transport (bus i metro) de la ciutat de Barcelona. Els ingressos d’aquests patrocinadors van directament a reduir el preu dels títols de transport. Ben dissenyat, es podria … Ben dissenyat podem viatjar en transport urbà gratuïtament si els ingressos de la publicitat incideixen directament en el preu del bitllet.

- Que hi hagi “REBAIXES” constants i directes al ciutadà en restaurants, hotels, llibres, teatres, subministraments (llum-aigua-gas-telèfon), fruites i verdures, telèfons i ordinadors, per què no?. Per què els ingressos de la publicitat només han de servir per engrossir els beneficis de l’empresa o pagar sous? Per què no utilitzar el patrocini com una font d’ingressos que incideixin en el preu de les coses?.

El patrocini publicitari pot promoure el canvi social que exigeixen els ciutadans. Pot aportar el seu gra de sorra.

gener 12th, 2012

La Publicitat com a referència dels preus a la nostra societat

Hipótesis: el coste de un espacio publicitario en la prensa, la radio o la TV tiene una relación directa con el índice de precios de productos y servicios.

CAS 1 – Quant pot costar el lloguer d’un local en un cèntric carrer?: 5.000, 18.000, 30.000 euros al mes?. Una de les referències que prenen els directius que volen llogar aquest cèntric local és, quant em costaria un anunci publicitari de la meva empresa a TV, ràdio, premsa, tanca exterior?…3.000, 25.000 …?. Amb aquesta referència, llogo el local i instal·lo un bon rètol perquè el vegin 500.000 vianants al mes. Una solució interessant. D’aquí l’exagerat volum d’oficines bancàries a les nostres ciutats. La referència del preu del lloguer del local es determinarà, doncs, per la seva capacitat de generar informació publicitària eficaç i esdevindrà la raó de pagar un preu o un altre pel local.

CAS 2 – Quant pot pagar un club esportiu als seus esportistes? El que un anunciant estigui disposat a pagar per a què aquests esportistes facin publicitat de la seva marca en els espais més destacats del club (samarreta, instal·lacions …) La referència dels preus en l’esport són els costos de la publicitat que es genera.

CAS 3 – Algú s’imaginava fa només uns anys que llegiríem la premsa sense pagar per ella? Aquesta disrupció en el mercat la paguen les empreses que s’anuncien publicitàriament. I quan aquestes deixen de fer-ho (com està passant en els nostres dies) la mal anomenada “premsa gratuïta” deixa d’existir. La publicitat, en aquest cas, és la que fa viable l’empresa.

CAS 4 – Vaig a iniciar un projecte. Necessito 10.000 € de diferents inversors als quals els cedeixo, com a socis preferents, el 80% del capital del projecte. Però, també puc plantejar-ho d’una altra manera, buscant patrocinadors (empreses que vulguin anunciar-se en el meu projecte) que paguin els costos (10.000 €). L’exemple de Promobilletes és destacable. Els dos enginyers de la UPC, líders de la iniciativa, compren els títols de transport al preu normal i, posteriorment, els envien per correu postal a un preu molt més reduït a l’adreça que el comprador indica. El títol no es modifica. L’únic que fan és adjuntar dins de la carta un missatge publicitari d’un anunciant, que va a part. La publicitat passa a ser, en aquest cas, la referència per fer viable el projecte. És tan innovador que l’Autoritat Metropolitana del Transport ha fet tot el possible per acabar amb ell.

Molts altres casos podrien il·luminar la hipòtesi plantejada. Sens dubte, avui dia la publicitat té un pes massa rellevant en la presa de decisions d’empreses i ciutadans. I potser no hauria de ser així.

juny 8th, 2011

El Segle de l’Individualisme (i IV)

Finalment, es presenta la 4a i última part del documental The Century of the Self (El segle de l’Individualisme), produït per la BBC i titulat “Vuit persones tastant vi“.

Les tècniques de persuasió que des del primer capítol s’han anat presentant arriben ara a la política -explícitament als EUA i a la Gran Bretanya-. El director Adam Curtis explica com l’esquerra i la dreta busquen el poder a través de les noves formes de democràcia (democràcia de masses), tractant de consensuar els missatges dels líders polítics amb els “desitjos” dels individus. Arriscat. Delicat. Novament es contraposa el “consens” i la “manipulació” de l’electorat. Un reportatge ben documentat.
Arribada aquesta darrera entrega reitero que, si no ens deixem dur per la ràbia dels fets que s’expliquen i mirem de cercar, amb objectivitat, les causes de tot plegat, potser es pugui reconduir tots aquests sentiments en raons per al canvi.

juny 7th, 2011

El Segle de l’Individualisme (III)

En aquest post es presenta la 3a part del documental The Century of the Self (El segle de l’Individualisme), produït per la BBC i titulat “Hi ha un policia en els nostres caps que ha de ser destruït“. El treball del periodista Adam Curtis es recolza, en aquest tercer capítol, en l’evolució de la disciplina de la psicologia al servei del mercat i l’Estat, que avança a través dels psicoterapeutes versus els psicoanalistes, Freud versus Reich, repressió de sentiments versus alliberament.

Presenta l’evolució del màrqueting en els anys 50 a 70 del segle XX a través de l’estudi del consumidor com un ésser que se’l pot conquerir. Deixa moltes preguntes i moltes incògnites a l’espectador. Novament, si no ens deixem portar per la ràbia dels fets que s’expliquen i mirem de cercar, amb objectivitat, les causes de tot plegat, potser es pugui reconduir tots aquests sentiments en raons per al canvi.

*

Un altre dia seguim amb la 4a i darrera entrega.

juny 6th, 2011

El Segle de l’Individualisme (II)

Com a continuació del post anterior, es presenta el visionat de la 2a part del documental The Century of the Self (El segle de l’Individualisme), produït per la BBC i titulat “L’Enginyeria del consentiment“.  El títol sorgeix d’una de les obres a les quals va contribuir el relacions públiques Edward Louis Bernays (The Engineering of Consent, 1955), un resum del pensament i les actuacions de Bernays a través del temps i els diferents clients per als quals va treballar. Buscar, doncs, el consentiment del ciutadà davant les propostes d’empreses i governs és una de les seves aportacions com a professional al món de la comunicació. Arriscada. Delicada. Consentiment versus manipulació.

El centre del discurs del documental d’Adam Curtis continua sent la psicologia al servei de les Relacions Públiques, de la Publicitat i del Màrqueting. Es recolza en nous arguments i situacions, i ens situa en un segle XX més avançat. Novament, si no ens deixem portar per la ràbia dels fets que s’expliquen i mirem de cercar, amb objectivitat, les causes de tot plegat, potser es pugui reconduir tots aquests sentiments en raons per al canvi.

*

Un altre dia seguim amb la 3a part.