Posts tagged ‘recollir signatures’

març 30th, 2012

Recollir signatures no és suficient (i 2)

NO hem d’enviar les signatures a l’organització receptora (ajuntament, congrés, empresa, institució) per correu. Tampoc hem de cedir el protagonisme a una càmera de TV quan arriben les firmes en el camió. Qui ha de fer acte de presència i pressió és la gent, les milers de persones signants-compromeses. Elles són les que han de viatjar i mobilitzar-se. Les paperetes poden quedar-se a cal notari. Ara toca PASSAR A L’ACCIÓ:

I la 2a fase és la del DIÀLEG. Els milers de signants tenen una proposta diferent de la oficial, un pla alternatiu. Com en el seu dia els ciutadans no van ser escoltats i un cop demostrada la força, és l’hora de pensar políticament, del pacte, de la persuasió, de la discussió, de les dades, dels arguments. Encara que tots pretendran tenir raó, la justícia i la llibertat només tenen un bàndol.

Si el diàleg falla, si el pla alternatiu i les propostes no són escoltades o són ignorades (i es compta amb un important suport social) es pot passar a la 3a fase.

Per ordre d’eficàcia, es troben les següents ACCIONS:

1. Desobediència civil: no pagar impostos, no anar a una cita oficial, realitzar una acció ciutadana prohibida … Amb absoluta resignació davant la possibilitat de ser castigats individualment, l’èxit d’aquesta acció rau en el nombre de ciutadans compromesos (1.000, 50.000, 1 Milió …). L’eficàcia augmenta exponencialment quan els protagonistes de la desobediència civil són institucions -sobretot si són públiques-.
2. Vaga de fam: d’un ciutadà, d’un grup de ciutadans, d’un gran col·lectiu. Vaga intensiva fins a l’extenuació o vaga de reemplaçament. Té major eficàcia com més joves siguin els subjectes compromesos, i encara més si són prescriptors, polítics, escriptors, artistes, científics…
3. Deixar de consumir: sempre dins del marc legal i durant períodes de temps destacats (3 dies, 3 setmanes, 3 mesos …) no comprar benzina, begudes, paper, roba, reduir al mínim els consums bàsics (aigua, llum, gas, telèfon ). Pot dirigir-se tant contra una empresa específica com a tot un col·lectiu, o contra una directiva política. L’eficàcia està en relació amb el temps que es mantingui l’acció.
4. Performance organitzada: encara que és una tècnica que habitualment s’utilitza en la 1a fase per aconseguir les signatures, també pot utilitzar-se per tornar a la 2a fase de diàleg. Com més s’allunyi de l’habitual manifestació de 3 hores (que inunda carrers però que després tothom torna a casa) més possibilitats d’èxit. Jornades multitudinàries silencioses que es repliquen setmanalment; cassolades; corals i orquestres de milers de ciutadans que s’expressen artísticament; gestos contundents en finalitzar esdeveniments (cinema, teatre, esport); vídeos virals a través d’internet; riuades humanes, caminades populars…
L’èxit de la 3a fase és mantenir el ritme i el clima d’actuació fins a aconseguir els objectius de protesta que van portar a la recollida de signatures. Si els que van signar són persones compromeses, podran alternar-se i fer eficaç l’acció de pressió.

Anar a Recollir signatures no és suficient (1)

març 29th, 2012

Recollir signatures no és suficient (1)

Si después de una campaña -más o menos explícita- un colectivo consigue 27.000 firmas o 1 millón, nadie puede dudar del éxito de convocatoria y poder de seducción. Se aúnan ilusiones o frustraciones, se proyecta una “hoja de ruta”… Y al final, diversas cajas de cartón con muchas papeletas, firmas e identificaciones. Una buena campaña de medios, además, puede conseguir algunos titulares en prensa, radio o televisión, y una difusión viral por las redes sociales. Pero…¿por qué no consiguen, habitualmente, su objetivo?

El lobbismo de movilización de bases tiene fuerza y eficacia siempre y cuando los firmantes sean algo más que firmantes. El que firma debe comprometerse con la causa más allá de los 10 segundos que le cuesta firmar. Firmar y ceder toda responsabilidad a los organizadores no es de recibo.

Debemos ser valientes y reconocer, de una vez por todas, que las campañas de recogida de firmas de apoyo-adhesión son ineficaces. Representan una técnica gastada y anacrónica. Los políticos no se inmutan cuando las reciben, aunque traigas cientos de cajas en un camión (a más de uno le he oído decir… total, podrían escanearlas y traerlas en un pendrive). Deberíamos transformarlas, pues, en firmas de compromiso-actuación. Segurament, els organitzadors aconseguiran moltes menys, però seran altament efectives. És millor tenir 4.000 firmes de persones compromeses que 1 milió de signatures anònimes. Signar és una cosa molt seriosa.

La majoria de persones que donen suport o s’adhereixen a una causa a través de la seva signatura no són sinceres, no pretenen córrer cap risc ni desprendre’s del seu temps. En canvi, la majoria de persones que es comprometen a actuar a través de la signatura, estan disposats a passar a l’acció quan el guió ho exigeixi.

Per què és important passar a l’acció després de la recollida de signatures? Perquè, la recollida de signatures és només el mitjà, no la fi. No ho convertim en una performance per mesurar les forces. Tot això no és un joc.

La clau és: què li demanem als signants?, quin compromís d’actuació?. La 2a fase és la que pot aconseguir l’objectiu.

Cont. a Recollir signatures no és suficient (i 2)

 

setembre 7th, 2011

Organitzar la indignació (I)

La indignació col·lectiva a través de les xarxes socials està sent ineficaç perquè està desorganitzada. Alguns pensadors influents promouen la idea que la indignació no s’ha d’organitzar políticament. Crec que és un error.

A més, l’actual indignació és cada vegada més cínica ja que s’exigeix als empresaris i als polítics un canvi en els seus hàbits mentre que el ciutadà no té cap intenció de canviar els seus. Encara hi ha qui pensa que la crisi és culpa dels altres (!).

Desorganització i cinisme: no arribarem molt lluny. M’agradaria fer una reflexió des de la necessària “evolució” dels nostres temps (no des de la “revolució”).
El descontentament social i la protesta no haurien de plantejar-se com en els vells temps, buscant l’enfrontament o la performance per cridar l’atenció dels mitjans de comunicació (o dels ciutadans-periodistes i els seus smartphones). Encara que no ho sembli, això és “molt soroll per no res” i només dóna de menjar al periodista.

Tampoc l’objectiu hauria de ser enviar missatges a la societat que augmentin la desolació (“sense casa, sense feina, sense pensió, sense por …”). L’eficàcia ha de ser l’objectiu número u. No es tracta d’abandonar la protesta o la performance, però aquestes han de ser la sal i el pebre, no el plat.

Si d’alguna cosa serveixen les xarxes socials és per organitzar-se. Organitzar persones i grups, idees i pretensions i, sobretot, organitzar informació. Una informació amb xifres reals i opinions sinceres, sense demagògies. Així, quan la informació sigui precisa, permetrà actuar amb eficàcia. La clau és, doncs, la contenció: no actuar fins que els nivells d’eficàcia siguin òptims. Encara que hi hagi ganes de ficar soroll, sortir al carrer i demanar explicacions, és millor esperar a tenir informació suficient i utilitzar-la en el moment oportú.

A més, la indignació no hauria de buscar la imposició d’idees per la força. L’objectiu estratègic ha de ser el consens, el mutual understanding. I com els indignats estan en clar desavantatge amb els que ostenten el poder, poden i han de pressionar, de forma organitzada i continguda, per promoure aquesta entesa mútua (ens poden ajudar molt les tècniques de grassroots lobbying).

Alguns exemples d’actuació que busquen fer “menys soroll i més nous“:
a) crear productes informatius de qualitat (preferentment audiovisuals) i distribuir-los en les xarxes socials a la recerca del compromís individual.
b) recollir “milions” de firmes i presentar-les davant parlaments, ajuntaments, tribunals o multinacionals, amb l’objectiu de forçar el diàleg.
c) deixar de consumir un producte o servei fins a forçar una situació de mercat.
d) en un nivell diferent i amb major eficàcia es troben actuacions com la desobediència civil o la vaga de fam, de major risc personal per al indignat.

La major part d’actuacions proposades pot finalitzar en una mediació, i si aquesta no dóna resultats, hem de ser conseqüents i interposar una demanda judicial o tramitar una iniciativa legislativa popular. Qualsevol cosa menys deixar-ho tot en un vídeo de YouTube amb 3 milions de visites … És absolutament inútil indignar si no tenim intenció de canviar les coses. I les coses, finalment, es canvien dialogant en despatxos i sales, no al carrer ni en espais virtuals.

Totes les persones valentes i decidides que s’organitzin veuran recompensats els seus esforços amb resultats, amb canvis reals.

Intentaré donar la meva opinió sobre algunes indignacions que ens estan fent perdre certa credibilitat -Organitzar la indignació (II) – i aquelles altres que potser haurien de prioritzar per la urgència del canvi -Organitzar la indignació (i III) -.